Tot és encès i tot crema. La primavera és a punt d'esclatar-nos entre les mans com una bomba virtual feta de flors d'ametllers. El sol tímid i una esplèndida lluna plena i rodona són els amants impossibles que festegen vora un paisatge encès de records estantissos i futurs impossibles. Carpe Diem ,carpe diem, el Tempus fugit i la Vita punctum est.
En el vertigen de la vora del precipici ens precipitem. Caure i anar de pressa es trastoquen en sinònims. Però hem de caure per tornar a alçar-nos...tot és encès de flames tendres.
Qui posarà la mà dins la foguera dels somnis sense a penes cremar-se?
Qui encendrà la clau de volta de tot plegat?
Qui gosarà caminar sobre les brases?
Hola...
ResponEliminahe arribat fins aquí perquè he vist que tu o algú que venia de casa teva m'havia visitat...
I he trobat un univers de paraules properes...
que m'han agradat...
Cal posar la mà a la foguera dels somnis, i tant que sí!
Cremar-se o no dependrà de si ens deixem cremar o ballem el ball de les flames acompassant les guspires i espetecs que, inesperades i certes, ens fan també sospirar i alhora ens omplen d'energia i vitalitat...
Visca el foc, les flames, els paisatges que s'albiren des dels precipicis, la força de l'estimació que es professen el sol i la lluna, el caure per tornar a aixecar-nos...
bon cap de setmana!