En un altre lloc. Amor fati

En aquests moments jo hauria d'estar en un altre lloc però no hi sóc. El do de la ubiqüitat encara no el tinc. Havia de ser en curs de Postgrau que faig i m'interessa ,és clar si no no m'hi hagués apuntat però abans he anat a un funeral i la veritat, la intenció era anar-hi però no estic ara per res...una mort sempre et porta recordar-ne una altra, almenys a mi, i a aquesta melangia se li ha confabulat el meu mòbil que també, potser per empatia, s'ha "mort" -m'he quedat sense bateria- Si anava tard al curs havia de fer una trucada a un mòbil perquè tanquen la porta i si no no s'hi pot entrar. És el destí, he pensat, que vol que em reculli en el record. Amor fati, que deia Nietzsche , amor al destí. L'etern retorn.

Friedrich Nietzsche: el superhome i l’etern retorn ("amor fati")

La meva nova via cap a l’afirmació. -La filosofia tal com l’he entès i viscut fins aquest moment, consisteix en l’investigació voluntària dels aspectes, fins i tots dels més avorrits i menyspreats, de l’existència. Per la llarga experiència que semblant pelegrinatge a través de les glaceres i deserts m’ha proporcionat, vaig aprendre a mirar d’una altra manera tot el que fins ara ha estat considerat la filosofia; posant-se molt en clar per a mi la secreta història de la filosofia, la psicologia dels seus més il·lustres representants. «Quanta veritat suporta un esperit, fins a quanta veritat s’atreveix?», aquesta va ser per a mi la pregunta clau per considerar els valors. L’error és una covardia... Tota conquesta del coneixement és conseqüència del valor, de la duresa amb si mateix, de la puresa per a amb si mateix... Una filosofia experimental tal com jo la visc, comença per suprimir, a títol d’experiment, fins i tot la possibilitat mateixa del pessimisme absolut, sense voler dir amb això que es detingui en una negació, en un no, en una voluntat de negació. Més que això, allò que es vol és penetrar fins allò contrari, fins una afirmació dionisíaca de l’univers tal com és, sense possibilitat alguna de sostracció, d’excepció o d’elecció. Ella vol el cicle etern: les mateixes coses, la mateixa lògica o el mateix il·logisme dels encadenaments. Estat suprem que pugui aconseguir un filòsof: una actitud dionisíaca enfront de l’existència; la meva fórmula per a això és «amor fati».

Això implica que els aspectes fins ara negats de l’existència es conceben no sols com a necessaris, sinó com a desitjables; i desitjables no sols respecte als aspectes fins ara afirmats (dels que són el complement o la condició), sinó per ells mateixos, perquè són els aspectes més poderosos, més fecunds, més vertaders de l’existència, aquells en què es manifesta millor la seva voluntat.

Així mateix serà necessari valorar més exactament els aspectes que fins ara han estat els únics afirmats de l’existència; comprendre d’on correspon aquesta afirmació i quan poc convincent és per a una valoració dionisíaca de l’existència; jo he desenterrat i he comprès la força que pronuncia aquesta afirmació (l’instint de què pateixen, d’una banda, l’instint de ramat, d’altra banda, i, en tercer lloc, el prejudici de la majoria contra les excepcions).

Vaig descobrir així fins a quin punt una raça més vigorosa hauria de projectar en un sentit totalment distint la idea que es fes d’una humanitat superior i magnificada: hauria de concebre uns éssers superiors, més enllà del bé i del mal, més enllà d’aquells valors que no poden dissimular el seu origen, perquè procedeixen de l’esfera del patiment, del ramat i d’allò vulgar; jo he buscat en la Història els primers gèrmens d’aquesta inversió de l’ideal (les nocions «paganisme», «classicisme», «aristocràcia», les vaig trobar novament i les vaig reconstruir).

(Voluntat de Poder, llibre II, Introducció, § 14.) Extret de www.pensament.com/filoxarxa