Paisos Catalans

dilluns, 11 de maig de 2009

Quan

Quan arriba la primavera i la natura comença a rebullir arreu, quan si paréssim l'orella sentiríem a frec del terra, fins tot damunt de l'asfalt dels carrers d'una ciutat, la veu de les arrels dels arbres enfilant-se escorça amunt, per dins del tronc i per fora, amb la saba pujant el crit de joia vegetal fins les branques a punt d'esclatar de flors...aleshores...llavors....per què sentir aquest esplín, aquesta mena de malenconia? per què aquesta volta a la sínia de dies i nits que es repeteixen incansables? per què no esclatem com les poncelles ,obertes al món transformades? per què no obrim els ulls com a pètals i els peus se'ns fan arrels?

Quan arriba la primavera i la nostra primavera ja és una tardor...una primavera d'hivern... i no tenim flors i l'escorça ens canvia a desgrat nostre. Quan les mans i els dits són com branques que no poden resistir el vent....i es retorcen i es trenquen , branquillons secs, els braços sense abraçar-se a res que no sigui un no-res en la plenitud de l'aire....quan ens omplim el cap de records que van i vénen embogits com els núvols negres de tempesta empaitant-se...quan els batecs del cor marquen el temps millor que els rellotges....quan ens fugen els moments esperitats carrer avall tan de pressa que es tornen anys....quan sabem la definició precisa del mot il·lusió : error de percepció o de judici provocat per una aparença i quan ens desil·lusionem.....ja no hi ha a penes errors però si malenconia.

2 comentaris:

  1. No sé si és malenconia, però sento que aquesta primavera és de veritat, quants anys han passat sense una primavera de veritat, aquest aire que embriaga el cervell enamorant-nos del fet de viure, de la vida, com si encara fos aquella vida que volíem, que desitjàvem, no.., és una altra vida,prou diferent, però avui m'agrada només per ser vida, per rebentar al meu davant, per ser tan condemnadament matussera, endimoniada I inevitable.
    Potser demà precisament per això no la podré suportar.
    Dolo

    ResponElimina
  2. Allò bell i allò terrible de vegades són la mateixa cosa...i aquesta primavera d'enguany no és com les altres primaveres, perquè és única com el present d'ara mateix que és i ja no serà

    ResponElimina