Paisos Catalans

dimecres, 30 de setembre del 2009

Assaig de càntic en el temple. Salvador Espriu


Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

5 comentaris:

  1. Hi ha coses que no canvien i poemes que segurament continuaran identificant-nos generació rere generació...

    ResponElimina
  2. De poesia no hi entenc gens, però l'Espriu, el ferrater i l'Estellés m'agraden (suposo que és pefrquè m'arriben)

    ResponElimina
  3. Carme és cert que dissortadament hi coses que no canvien.
    Si t'arriben és que els deu entendre Mireia , gràcies pel comentari

    ResponElimina
  4. Quina tria més ben feta i més adient. Fa anys plorava amb aquest poema i ara encara que sóc més gran, continuaria plorant.

    ResponElimina

benvinguts comentaris