Paisos Catalans

diumenge, 13 de setembre del 2009

Les fulles mortes

Magritte Illa del tresor
Una allau de fulles mortes em cauen damunt i el seu lleuger pes em fa trontollar l'ànim.
Algunes porten imatges d'un passat oblidat, altres esbossos de projectes de futur. Com he escrit altres vegades ni passat ni futur tenen una existència tangible perquè notem només l'experiència del present....allò que sóc i qui sóc ens ho hem de construir i reconstruir diàriament.
Les fulles mortes cauen al terra perquè estan mortes....les fulles vives estan ben arrapades a les branques....Quan cau una fulla i davalla fins el terra dels nostres somnis, de les nostres realitats ( qui ha dit que només n'hi ha una, de realitat?) es perquè n'ha de néixer una altra .....I així, en els nostres cors quan una relació s'extingeix, quan un antic foc s'apaga és perquè n'ha de néixer una altra...( no necessàriament en el mateix espai-temps, és un dir metafísic) No som un magatzem de relacions que s'han de tenir desades, costi el que costi, s'ha d'acceptar que les interaccions personals no són sempre com voldríem ni ho poden ser i Déu mon guard que fossin com voldríem! Anem i venim....tot és transformació i canvi....No hem d'acceptar ni mantenir una relació, ni amistosa ni amorosa ni laboral (això si podem evitar-ho, és clar) que no ens faci créixer a nosaltres i a les altres persones....Prou de relacions tòxiques! Si volem enverinar la nostra vida ja tenim la contaminació, el tabac, l'alcohol i altres, els medicaments i els additius químics....Relacionar-se és difícil, és complicat i requereix mútua comprensió, certes dosis de tolerància ( en el bon significat de la paraula) compromís i lleialtat, sinceritat i reciprocitat.
Hi ha gent que creu ,erròniament ,que per què li has dit ,educadament, bona tarda ,ha passat a encapçalar el rànquing de les teves amistats....Hem de trobar la justa mesura, o desmesura, però, en tot cas, hem de saber llegir en el llibre de la vida i distingir clarament qui és amic-amiga i qui és conegut-coneguda o només saludat ( tal com deia Josep Pla, i que consti que no és sant de la meva devoció). Interpretar correctament o millor dit de manera adequada al context, és un aprenentatge que fem des de petits. I no és fàcil perquè tendim, en ocasions, a auto enganyar-nos. Amicus certus in re incerta cernitur.

6 comentaris:

  1. Em sento força d'acord amb el que dius sobre les relacions... potser fins i tot molt d'acord... però mai no m'agrada ser massa contundent en aquesta mena de coses, que no tenen cap norma fixa on agafar-se i de les quals sempre en vaig coneixent més i més que em sorprenen per bé o per mal. Potser és perquè treballo amb això, com tothom, però més: amb persones i relacions entre persones.

    Però tens raó en la descripció que f as de les relacions i també en que ens movem sempre en un auto-engany més gran o més petit... però auto-engany al cap i a la fi... i potse r no només en ocasions, sinó força sovint.

    ResponElimina
  2. Era una reflexió molt personal que he fet, potser massa a la lleugera, extensiva a totes les relacions...és cert que hi ha sorpreses i res està escrit i tot es va fent..gràcies pel comentari Carme. I bon dilluns!

    ResponElimina
  3. Jo trobo, personalment, que sempre notem l'ara, el que som ara mateix. Però no es pot entendre un ara sense un ahir, ni sense un demà. Una persona desvinculada del seu ahir, i sense un demà més o menys clar (o enboirat) en la seva ment. Simplement està perdut. Hi ha qui sempre, aplica allò de present present i present. I ho trobo encertat, però tal i com deia un filòsof, una persona sense una continuitat a la vida, es igual que una persona morta.

    Hem de viure, en el present. Però el que sentim, el que pensem, les nostres emocions, mai son una taula rasa, que podem crear al nostre gust. I amb això, no defenso totes les teories del psicoanalisis. Sinó que a vegades, em fa gràcia, la gent que creu, que un, pot començar de nou, en qualsevol moment.

    Comparteixo, que hauriem de saber dir prou al que no ens convé. Feina, amor, amics, relacions. És el gran error dels temps moderns. Allò de que tot, s'ha d'aguantar per nassos. Però quin camí triar. A vegades produeix més por la incertesa, que la certesa amarga.

    No totes les relacions humanes han de ser igual. És cert. No tothom cerca el mateix.

    Sobre les amistats. Doncs sincerament. Tinc molts amics, i coneguts. Però poca gent em té el cor guanyat del tot.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Torno a ser jo. Jeje.

    Tot i el que dic, la idea principal del text. Les fulles mortes. Doncs la comaparteixo al cent per cent. S'ha de saber veure què és mort en nosaltres, i fins que no les deixem caure, conscients de que són mortes, no en naixeran de noves.

    Em fa pena, sempre que podo el roser, el deixo pelat pelat. Però al d'un mes, recordo el perquè sempre ho faig.

    En les persones igual. A vegades, les vivències, no tenen més importància, que la que la hi volem donar. Però com et dic, no crec, que poguem ser una full en blanc, mai, però si, deixar enrera parts de nosaltres, fins i tot vivències.

    ResponElimina
  5. Agraïda pels teus comentaris Alexandre Domènech "el cor guanyat del tot"...això és molt difícil...i poques persones s'ho mereixen que ens deixem guanyar del tot el cor per elles! Com deia Salvat-Papasseit per tornar a néixer necessitem morir...

    ResponElimina
  6. Com que les persones anem canviant a mesura que passa el temps, les amistats també van canviant. De vegades és veritat que ens agafem a una relació que ja està morta però les persones som diferents i aquella relació ja no és el mateix. Bon apunt!

    ResponElimina

benvinguts comentaris