Paisos Catalans

divendres, 23 d’octubre del 2009

Altre cop divendres

Demà tornarà a ser divendres altre cop. Els dies passen de presa, sense pausa,un darrere l'altre com a peces de domino arrenglerades. Vaig rebre una trucada. La trucada m'informava d'una mort. La mort d'una bona amiga. Després, vaig haver de parlar de Descartes i les seves Meditacions metafísiques...en la segona meditació arriba a la primera certesa que si dubta, que si pensa... aquell que dubta i pensa per força ha de ser algú...i aquest algú que és el "jo" és. Jo dubto i penso i per tant dec ser algú....Va ser la classe més difícil de la meva vida. Entomar la dissort i la pena i un buit a la boca de l'estómac i seguir amb la feina com si res hagués passat. Suposo que encara no ho tinc paït del tot....i tampoc vull ....o no puc encara...un dol en set dies no s'elabora així com així ....i semble mentida però al cap de dos dies, diumenge, se'm moria un familiar.....dos morts en el temps que va de divendres a diumenge....Tampoc vull llepar-me les ferides però alguna cosa em deu passar per dins...És com haver rebut un cop molt fort, un impacte al cap....et sents com atordida i no saps si sents o no sents dolor.....et venen a poc a poc imatges com flashos ....records....converses.....També em sento una mica estranya escrivint això en públic....no és el mateix que escriure per mi només, en privat, com havia fet sempre....però quan et surt aquesta mena de finestra d'editor, o com es digui, no és transparent...no veus el que hi ha a l'altra banda, és invisible....no ets sents llegida quan t'estan llegint...no saps si algú t'està mirant quan algú et mira....I ets sents realment invisible i a resguard quan al capdavall és el mateix que quan estàs en un bar i parles amb algú amb veu alta...Sempre hi ha algú que pot parar atenció a la conversa....Escric i escric aquí perquè és com dir´ho en veu alta, perquè és com parlar amb algú a qui no pots veure però que potser saps que t'escolta....i perquè hauria de dormir i no puc...i escric. Ahir...perquè ja és ahir la pluja ha caigut a bots i a barrals, ha inundat carrers, ha deixat xops d'aigua els carrers....ha sadollat les clavegueres i també ha negat metros i andanes....i he sabut que la pluja queia per a mi. I cap a les vuit del vespre d'ahir des de dalt d'un turó de Barcelona he vist un arc de sant Martí. Un arc de sant Martí com no recordava haver vist mai.

8 comentaris:

  1. doncs si, et llegim i t'escoltem i t'enviem una forta abraçada... la mort sempre ens agafa desprevinguts i ens glaça i em d'apendre a tornar a respirar sabent que aquest buit que ens deixa no s'omplirà mai més... però malauradament així és la vida... així que no ens queda altra reflexió que intentar no malgastar el nostre temps i encara menys el temps que passem amb els altres... i saber sempre mirar i gaudir d'aquests arcs de sant Martí.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Gràcies calaix pel comentari i per l'abraçada!

    ResponElimina
  3. I doncs, Elvira, què més podem fer sinó escriure per alliberar o canalitzar aquests neguits?

    Hi som, ja ho saps, i et llegim deixant-nos amarar pels sentiments que expliques. I recordant quan hem viscut moments semblants de pèrdua i trobant la seguretat que malgrat que els buits no s'omplin mai, ni ho volem tampoc, el dolor cedeix d'una manera o altra, es torna més melangiós, més tendre i no tan dur, però es necessita un temps. Escriu-nos tant com vulguis, en públic o en privat, com tu vulguis, per aquestes qüestions irreparables crec que no hi ha altre remei que escriure...

    ResponElimina
  4. Gràcies Carme és cert...tot anirà passant i escriure a mi em serveix....i gràcies de nou per aquest hi som i per ser-hi

    ResponElimina
  5. Hola, he entrat perquè he vist AQUEST post a la meva barra lateral com a actualització teva i el primer que he vist ha estat l'arc de Sant Martí que feia tan poquet havies posat que encara no sortia com a actualització...

    Potser és un senyal de serenor.

    Set dies és poquíssim per assimilar quelcom tan dur... La Carme t'ha dit unes paraules precioses... no puc fer més que sumar-m'hi :-)

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  6. De vegades, de tant proper que podem sentir el sentiment de dolor i de tristesa de l'altre, ens costa trobar paraules.

    Una abraçada per les pluges que ara et calen, Elvira.
    Escriu...

    ResponElimina
  7. Gràcies Assumpta de debò...
    Gràcies fanal blau....

    ResponElimina
  8. Ho sento molt, i gràcies per compartir estes paraules.
    Segur que l'arc el van posar només per tu per alegrar-te el dia ;)

    Una abraçada!

    ResponElimina

benvinguts comentaris