Paisos Catalans

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Poema


La tardor, la foscor, la pluja, la mort
un esguard, el rellotge, un batec
un tic-tac, un adéu, una absència
un forat a l'ànima, un cor malmès
jo que hi sóc, tu no hi ets...
Oblit, oblidar records, memòria
esborrar divendres setze del calendari
esborrar octubre, passar fulls fins gener
Saltar-nos mesos, avançar anys, recular segles
eixugar llàgrimes, esborrar sanglots.
La tardor, la foscor, la pluja, la mort
un esguard, el rellotge, un batec
i no hi ets no hi ets no hi ets no hi ets no hi ets.....
I em diries què et passa? somriu ,no ha estat res ...

10 comentaris:

  1. Mira, has posat una preciosa foto de tardor però les ombres dels arbres demostren que, encara que no es vegi, hi ha un sol... aquest sol és el, des d'alli dalt, et pregunta què passa i et diu que somriguis... :-)

    ResponElimina
  2. Fotografia i poema m'han fet pensar en aquella cambra de tardor ferreteriana, i he sentit l'olor de mel i la de color de poma...
    Cal ser positives.

    ResponElimina
  3. Un poema preciós que ens fa palès l'enyorament viu i punyent...gairebé insoportable. Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Gràcies Baraula, gràcies Kweilan per la visita i l'abraçada! Una abraçada per tu també!

    ResponElimina
  5. Transmet tant de sentiment que arriba trasbalsar. És molt bonic!

    ResponElimina
  6. Estimada Elvira.

    Els dos hem fet servir el rellotge en els nostres respectius poemes d'avui/ahir. Que tindrà el rellotge? Serà què és el gran símbol per a molts del temps, i per tant, de la mortalitat de l'home? Un símbol així mateix de no poder tornar endarrera, i que el tic-tac, sempre va endavant...

    Comentes d'esborra un mes. És un símil que jo vaig fer servir un cop, en un poema, amb el mes de Desembre, al haver estat sempre el meu mes preferit. Què també es va morir per la mort d'una persona.

    Pero ens queden altres mesos, perquè n'hi han dotze, i fins i tot, fins el dia en que tant sols ens quedi un mes, val la pena.

    Una abraçada Elvira.

    Àlex.

    ResponElimina
  7. És el tercer post seguit que llegeixo i em transmet una nostàlgia brutal...

    Ai, crec que em fotré al llit en quant surti del despatx.

    ResponElimina
  8. Gràcies Alexandre, et vaig fer una visita al teu bloc l'altre dia però no estava d¡ànims per deixar un comentari...queden més mesos i no es poden esborrar...Alepsi,. em sap greu haver-te encomanat nostàlgia...no caldrà que et fiquis al llit...esperem....

    ResponElimina
  9. Preciós... i dolorós alhora.
    Una abraçada

    ResponElimina

benvinguts comentaris