Paisos Catalans

dijous, 17 de juny de 2010

S'esquinça el malefici...surt el sol

Els ànims milloren quan veus la llum del sol pintant el cel del seu color natural acostumat i el cel net o gairebé de tempestes i grisors...m'he quedat parada, sorpresa i perquè no dir-ho? emocionada .....en llegir els comentaris al meu escrit anterior...i dos correus electrònics que m'heu enviat... Sabeu? m'agradaria fer-me bit o pixel i entrar dins aquest món tant acollidor de la blogosfera on les persones potser no hi són de carn i ossos però si en cor i en ànima...perquè m'he sentit més confortada, acollida i compresa dins d'aquesta pantalla que no pas a l'exterior.....Arriba un moment en que entres de ple a la cinquantena....mires al voltant i no hi veus ningú....persones properes  que es moren....amistats que subsisteixen en el record però no hi són en la quotidianitat ... que no tens ningú proper en qui poder confiar, amb qui comunicar-te de debò .... i suposo que és normal , malauradament.... apareix el distanciament, per incompatibilitats d'horaris de feina...per la vida i les seves responsabilitats o perquè la gent s'entotsola amb les seves pròpies cabòries i no té esma ni temps per escoltar-te de veritat, .....I la vida segueix.....i potser enyoro el temps en que podia comunicar-me amb altres i em sentia compresa....potser és cosa de l'edat....anem massa apressats , tenim massa pressa ....No tenim temps pels altres. Només pensem en nosaltres mateixos i ens mirem tothora el propi melic....o potser és temps de crisi de crisi total.... i és hora de canviar...de fer un tomb important..

Només em resta reiterar el meu afecte i el meu sincer agraïment.

15 comentaris:

  1. És cert que el món cada cop és més un fast-món. Quin joc de paraules més ruc...

    Bé. Els amics de debò es perden perquè la gent tendeix a ser més superficial. En directe a tots ens costa parlar (m'hi incloc al 100%) i deixem que es perdi el que vol dir realment amistat. Tant sigui per la distància com per la manca d'atenció.

    És cert que el món dels blocs és diferent. La gent hi som perquè volem i perquè tenim la voluntat d'estar -a la xarxa- socialitzant amb d'altres. Per això escoltem més que al món "real". Estem disposats a perdre -GUANYAR- tot el temps que convingui.

    Ànims!

    *Sànset*

    ResponElimina
  2. T'entenc, Elvira. Aquest deslligar-se de persones sap greu però també acostuma a comportar noves etapes. És veritat que el temps ens asfixia però nosaltres mateixos crec que hem de saber no deixar-nos exprimir massa. Com diuen, després de la tempesta sempre surt el sol.

    I sempre hi ha un però. Ànims!

    ResponElimina
  3. Elvira, has descrit molt bé les sensacions que jo també tinc. comparteixo tot el que dius. de fet, hi ha vegades que m'hi rebel·lo. que voldria fer veure a la gent del meu voltant que hi ha altres maneres de viure. però no me'n surto de convèncer a ningú. i crec que és aquesta soledat que a vegades fa tant mal i tanta nosa, la que ens empeny i inspira en els blogs. aquí segurament hi trobem la companyia que en altres àmbits és tant cara de trobar, no només de temps, sinó també d'atenció, de profunditat, de carinyo, ... ai!

    ResponElimina
  4. Mentre el sol fa calor, l'amistat en dóna.

    Salut!

    ResponElimina
  5. Elvira, no són els anys, no, no ho són. Són etapes, són moments... que després podem retrobar o repescar o recrear. I podem reconèixder nous amics, aquí o on sigui.

    Tens raó que vivim apressats i no tenim temps per les coses importants... però podem posar-hi remei, buscar nous àmbits on sentir-se bé.

    ResponElimina
  6. És cert que tot va massa de pressa, hi ha molts estímuls i no els podem abraçar tots. Em sembla que això ens ho hauríem de replantejar (parlo per mi..).
    Les amistats sempre hi seran, el temps a vegades fa que la comunicació que s'estableix sigui diferent, hi ha coses que no cal dir... d'altres a vegades ja no sabem ni quines coses són les que volem dir, perquè tots ens compliquem amb el temps i el que era blanc, ja no ho és, és agrisat i el gris té matissos i arriba un moment que ens perdem en el mar de les possibilitats.
    El que és segur és que el sentiment sempre serà més fort que qualsevol mena d'incomunicació passatgera.

    ResponElimina
  7. Time after time (Cindy Lauper's song), o temps era temps que vam sortir de l'ou, cantava qui ja sabem....

    Et deixo una abraçada :)

    ResponElimina
  8. Penso com la Carme, no són els anys. Més aviat en decanto a pensar que tots evolucionem cap a interessos diversos i a vegades difereixen molt dels de les nostres amistats. Però això no ens ha de distanciar sinó que ens ha de fer burscar punts on convergim i gaudir-los.

    Si les amistats són bones, pots fer-los un toc d'atenció, un senyal, segur que et respondran.

    També és cert que les circumstàncies familiars i personals fan que els interessos, les preocupacions siguin diferents, però això també es pot compaginar quan hi ha bona voluntat.

    Fa dos dies justament parlàvem amb uns amics blocaires que semblava que fes molt que ens coneixíem i crec que el motiu és que compartim un món -aquest- que ens interessa de la mateixa manera i això ens apropa i ens fa parlar una mateixa llengua.

    Bé, malgrat tot això, també sóc de les que penso que les alegries ens les hem de proporcionar nosaltres mateixos i si ens en vénen de fora, fantàstic, però si no, tot això que tenim.

    Ànims, Elvira, t'envio una abraçada ben forta i un petonet. :-)

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies a tothom! hi ha dies o setmanes més així com el temps de primavera, tempestes i sol, fresca i calor i tot es capgira...Sànset sí vivim en un fast-món i l'amistat requereix temps de compartir i és complicat...Gràcies Marta M.Q potser encara estic una mica dins la tempesta el sol però ja inicia el seu regnat...Gràcies kika....el bloc ens permet en moltes ocasions l'expressió i la comunicació que a fora costa tant!
    Noctas gràcies! on t'he d'enviar el pernil? és broma...
    Salut montse sí l'amistat en dóna de calor el problema és que estic refredada ....
    Deuen ser moments Carme....però en l'impasse....no ho sé...de moment em trobo bé dins el món dels blocs!
    lolita sí els sentiments segurament perduren...crec però que l'amistat no només és feta de sentiments....hi ha d'haver intercanvi, comunicació, interès...reciprocitat....almenys ho sento així...tant debò les incomunicacions sigui passatgeres i furtives
    gràcies Cris per la cancó i l'abraçada!
    Rita....gràcies no sé si puc fer un toc d'atenció...el problema és d'incomunicació i aleshores els senyals no es reben o es reben alterats...la vida és complicada...tens raó les alegries venen de dins , de com entomem les coses....una abraçada!

    ResponElimina
  10. Això que esmentes és una de les meves pors des de fa temps i això que estic a la trentena (d'acord, 32, no em trauré anys!). De moment el terreny amistós no ha fet més que millorar. Tinc alguns amics lluny, però la distància no evita que hi siguin o que els pugui sentir propers en aquest món tan petit que tenim. Per exemple, l'any passat vaig anar dos cops a Edinburgh a visitar dues de les persones més importants per mi, i aquest any hi tornaré. La ciutat és maca, però no tant com per anar-hi una vegada rere una altra. Però ells són allà, així que no hi ha discussió que valgui.

    La meva voluntat és seguir per aquest camí i no deixar perdre la gent que ara tinc a prop, per molt que la vida ens canvii, que tinguem moltes obligacions i cabòries. Jo els seguiré fotent la tabarra ni que sigui per mail, organitzant trobades, viatges... si no es cansen de mi, la continuïtat està assegurada.

    ResponElimina
  11. Aterro ara...
    No em llegeixo el comentaris...però vinc a dir-te:
    Eps! para el carro...
    La vida segueix, anem massa apressats, ens falta temps, d'acord, però n'estic convençuda que amb els anys, si a més dels anys guanyem en alguna cosa, és en la capacitat de poder/saber comunicar/comunicar-nos.
    Cert que hi ha traves d'organització temporals, incompatibilitats per circumstàncies organitzatives, laborals, personals, familiars...que potser ens porten a distanciar encontres, trobades, cafès, sopars, copes, telefonades...però, quan hi ha l'encontre, és intens, i com si fos ahir...
    Em sembla que m'he enbolicat i no sé si m'he sabut explicar...
    En fi, que sóc de les que encara som "creients-practicants" de l'amistat (sense cap mena de connotació religiosa, i penso continuar practicant.
    I és per una de les poques fidelitats que aposto!

    Ara aniré a llegir els comentaris i...me n'alegro de l'escletxa i del bocí de sol!
    una abraçada, Elvira!

    ResponElimina
  12. Paraules de sol...
    Amb això ja ho dius tot. :)
    No dic res més perquè el Fanal blau ho acaba de dir.
    Una abraçada Elvira

    ResponElimina
  13. Ei!! em vaig perdre el post anterior!!...

    M'alegro moltíssim que hagi sortit el sol... :-))) Potser aquesta persona que t'ha regalat els dos llibres t'ha fet adonar que els núvols no són tan gruixuts com a vegades ens semblen...

    Smuaaaaaaaaaaaaac

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies Xexu, fanal blau,Joana, Assumpta per les vostres paraules...

    ResponElimina