Paisos Catalans

divendres, 13 d’agost de 2010

Pors moltes, mare només una

Servidora, entre molts altres defectes i peces fluixes té ombrofòbia que no és pas por ni fòbia a les ombres ni a les espatlles mal escrites sinó una por irracional als aiguats i als trons i llampecs com els d'ahir.....fa de mal dir però ahir vespre em vaig sentir molt aprop del món dels gals personatges d'Asterix sobretot del cap Abracurcix i la seva por que el món no li caigui damunt del cap.....és clar que per mi el món és la la meva particular espasa de Damocles en forma de grua....confesso que em vaig espantar sota la tempesta ( que es veu no va ser res comparada amb d'altres llocs de Catalunya) i ja que acabava d'arribar en tren de tornada d'una modesta i fallida excursió a Cubelles ( fallida perquè l'objectiu principal era visitar l'exposició permanent Charlie Rivel, no va poder ser per que a l'estiu tanquen al migdia ...però en el web a la dreta posava horari de matí a partir del 31 d'agost i com que ahir érem a 12...total que res...tancat i barrat...)....segons com era més aprop d'on viu la meva mare que on visc jo i cames ajudeu-me vaig pensar a demanar asil polític maternal per mirar de pal·liar la meva ombrofòbia....i em vaig refugiar a casa la mare , que de mare només en tinc una, i de pors potser unes quantes....Després va resultar que les tempestes ràpidament es van anar desplaçant a altres indrets però al capdavall ja em va fer mandra i he passat nit a ca ma mare.....curiosa la sensació de sentir-me com protegida, una tornada a la infantesa....dormir on molts anys abans havia estat la meva habitació  (compartida fraternalment que el pis era i és petit)....sentir sorolls oblidats ( cada casa té uns sons particulars i intransferibles) un bategar de llar diferent...reminiscències infantils... avui és divendres i 13 però per sort friggastricaidecafòbia no en tinc....uf!

14 comentaris:

  1. La meva germana també té molta por a les tempestes...

    Jo també però només quan són aquelles terribles que sembla que t'hagi de caure la casa, vull dir que crec que la meva por és una por "normal", però ella no, ella sent un tro i ja comença a patir...

    Ma germana és una persona extraordinàriament intel·ligent... això t'ho explico perquè a vegades, per consolar-me de les meves neures -jo aquesta no la tinc, però en tinc d'altres (1)- recordo que una vegada, fa molts anys (2), no sé qui, li va dir a la meva sogra que la gent que tenia "manies d'aquestes" era gent intel·ligent (ho escric i vaig rient perquè va ser molt bo jajaja)

    La qüestió és que la meva sogra (que sempre, sempre m'ha estimat molt i jo a ella) que no entenia algunes de les meves pors enquistades al meu pobre cervell, des de que aquella bona ànima (si sabés qui era li faria un petó) li va dir allò, va semblar que ja no li importava tant :-)))

    O sigui que res... tu pensa que tan sols els inconscients no tenen por de res i ja està :-DDD

    (1) Per exemple, tinc una repugnància especial a trepitjar una caca de gos. No és el fàstic "normal" que li fa a qualsevol persona, això meu és més exagerat... igual que qualsevol excrement pel carrer. Jo mai, mai de la vida deixaria una bossa d'anar a comprar damunt la vorera. Ni una maleta... res.

    (2) Entre casats i "novius" ja fa 28 anys que tinc la mateixa sogra :-))

    ResponElimina
  2. Ah! I jo també em sento protegida a casa la mare... això dura sempre, no? :-))

    ResponElimina
  3. La mare passava un via crucis quan hi havia tempesta. Fins i tot es ficava sota el llit i no havia manera de fer-la sortir. El pitjor de tot era quan volia que jo també m'hi fiquès allà sota...No entenia la meva claustrofòbia.
    Jo m'anava corrents a presenciar l'espectacle des de la finestra. Els trons impedien que sentís com em renyava.
    Avui dia continuen encisant-me les tormentes. La d'ahir, va ser un espectacle i ja que no podia veure caure "les llàgrimes de S. llorenç", va estar bé la substitució...La mare també en va gaudir de la primera part. Quan el cervell és verge, les pors desapareixen.

    ResponElimina
  4. M'agrada sentir i veure les tempestes, sota teulat i millor amb les finestres tancades.
    Anant en cotxe és tot un altre tema, llavors sembla que no arribis mai a casa.
    Bon estiu.

    ResponElimina
  5. Vist com funcionen les coses en aquest país, no m'estranya que patissis per la grua que tens a sobre. Quines ganes deus tenir que acabin!

    ResponElimina
  6. A mi també m'agrada sentir tempestes si estic protegida, a casa. Sot a teulada, n'he sentit moltes. Repicant directament sobre les lloses de pissarra de les quals només em separava un empostissat de fusta. Records d'infantesa. Per a mi això era seguretat, era a casa els pares.

    Però ara sense els pares em continua agradant la pluja i la tempesta...

    ResponElimina
  7. Poder aixoplugar-se a casa la mare, està molt bé, Elvira. I poder retrobar aquest bategar de llar que ens queda impregnat per sempre. Jo de vegades ho enyoro i l'enyoro ben sovint, tot i que hi aniria després de la tempesta. Sempre m'han agradat i les tinc ben associades a la infantesa, a calçar les botes d'aigua (les katiusques) i sortir de la mà del pare brincant a trepitjar tolls i enfangar-nos
    Ara...de pors, tots en tenim unes quàntes. Doncs caldrà aixoplugar-se en un lloc o altre quan hi hagi tempestes...
    Un petó!

    ResponElimina
  8. Tenir un lloc on aixoplugar-se i algú amb qui comptar és un privilegi. Hi ha persones que no tenen lloc ni ningú.
    M'agrada entafonar-me dins del llit...quan plou!!!

    ResponElimina
  9. Mira, aquesta tampoc la compartim. I tampoc la darrera que cites, i pensa que he volat en divendres 13, avui podria haver estat el pitjor dia de la meva vida. Però res. M'ha sorprès assabentar-me en arribar aquí que hi havia hagut aiguats, pensava que us estàveu morint de calor!

    ResponElimina
  10. m'has recordat l'àvia, que tb li fan molta por les tempestes. A l'estiu, quan estàvem a casa seva, al Penedès, s'amagava i tot, alguna vegada al llit i tot. En canvi, recordo que jo em quedava amb l'avi al porxo, mirant l'espectacle.
    M'encanten les tempestes quan estic a casa o no tinc pressa i em puc aixoplugar a veure com plou. Ahir li ensenyava al puck (crec que el vaig esberar massa). Sentir l'olor de terra mullada, dels xiprers, de les roses, del gessamí, veure com plou, com cau l'aigua i s'escola fent més força que la mà de l'home. veure caure els llamps i comptar a veure quan trigaven a sonar. i preparar-nos per quan acabés de ploure, sortir a buscar cargols.

    Tb em recordes que darrerament, amb l'àvia ja molt soleta en una casa molt vella de BCN em feia patir molt quan plovia. La pensava al llit, espantada i amb el pati tot mullat. Per sort és de les coses bones que té on està ara, doncs ara se n'ocupen d'ella.

    ànims i no pateixis per tenir aquesta por. tens raó, n'hi ha de molt pitjors. saps que no m'havia plantejat que avui és divendres 13?

    ResponElimina
  11. Gràcies Assumpta series una bona terapeuta ja que una de les coses essencials és fer sentir a l'altre "normal" és a dir que el que li passa no té res d'extraordinari hi ha més gent que té pors etc , un altre factor és que li treus un afegitó positiu quan poses d'exemple la teva germana i diu que la por conjumina amb una intel·ligència notable...jo recordo que la meva àvia, de fet les meves dues àvies tenien una mena d'oració( a més recordo que era en vers) per les tempestes i s'encomanaven a Santa Bàrbara i uns quants sants que no recordo...de fet n'he parlat, vull dir escrit amb una lleu ironia de la meva por...el que va passar és que se'm va fer tot plegat una pilota dins meu...ja saps Assumpta series una bona terapeuta ...t'ho dic de debò es nota que estàs acostumada a parlar i sobretot a escoltar...felicitats Assumpta!
    Pilar a ma mare sí que li agraden les tempestes, frueix mirant el cel quan llampega de valent...com tu...gràcies !
    gràcies Rafel i bon estiu! de fet la tempesta era damunt meu per això vaig anar a posar-me a recer...
    Albert és l'únic que ha sabut llegir que se'm ajuntava el neguit de la grua a la del temporal...
    Carme celebro que t'agradin les tempestes...a mi ja veus que no i la pluja forta tampoc, ja ho he mencionat sovint....generalment són uns fòbies força controlades però quan tinc les defenses baixes ...Ostres fanal blau ara em sap greu si he tocat indirectament i involuntàriament l'enyorança...cert que tinc sort de poder aixoplugar-me a la llar materna...una abraçada!
    Gràcies Joana jo si plou plàcidament, si plou bé...aquella pluja que cau mansament, que no fa soroll i sense aparell elèctric...aquesta sí que m'agrada...!
    XeXu la del divendres 13 no em fa ni fred ni calor però em consta que hi ha gent que sí, què hi farem! me n'alegro que el viatge fos plàcid... ben tornat!
    Gràcies rits...no m'estranya que el teu gatet ( és un gat oi?) s'esverés....són molt sensitius als canvis climàtics, als fenòmens naturals ...en general es posen nerviosos perquè intueixen, saben el perill dels llamps....sentir l'olor especial que fa la terra després d'haver plogut això si que m'agrada ....gràcies!

    ResponElimina
  12. Ostres... moltes gràcies... de tot cor :-)
    Bé, suposo que quan un també té les seves "cosetes" li és més fàcil entendre les dels altres :-)

    Ningú té pors perquè vol... són coses que fan patir. Quan més es puguin desdramatitzar millor, oi? Aconseguir parlar-ne amb un somriure ja és un èxit... jo ho veig així :-))

    Un petonàs, guapa!!

    ResponElimina
  13. jo patia per les tempestes quan era de campaments... els trons i els llamps no em deixaven dormir, mentre els meus companys de tenda roncaven i tot!

    Jo patia per tot... sobretot em feia molta por que entrés aigua a dins la tenda i es mullessin les motxilles... cosa que, evidentment, passava ben sovint...

    però si sóc sota teulada i ben arrecerada m'agrada contemplar els raigs que cauen sobre el mar... (ben lluny...)

    no he tingut oportunitat de tornar a casa els pares i sentir aquesta sensació de protecció que expliques de tornar a la infantesa... a més a més com que s'han mudat diverses vegades no crec que l'espai hagués acompanyat gaire...

    petons maca!
    (i això de tenir pors i poder-les expressar és tot un què ja que quan ets conscient d'una cosa pots viure-la de manera més tranquil·la i assossegada, i fins i tot, si en tens ganes i vols fer-ho, pots treballar-les i relativitzar-les molt millor... fins que deixin de fer-te nosa o viure-les de manera natural si més no...)

    ResponElimina
  14. Gràcies a tu Assumpta!
    Mar per sort només em passa de tant en tant deixar-me vèncer per la por...expressar sense embuts el que es sent està molt bé per això em vaig decidir a escriure en un bloc...jeje...un petonàs d'estiu!

    ResponElimina