Paisos Catalans

dimarts, 7 de febrer de 2012

Grans Esperances, Charles Dickens 1812-2012

Bé, avui és el gran dia, Charles faria dos-cents anys! I ens afegim a  la crida de L'Assumpta,
Com ja deveu saber l'Assumpta viu a Reus, i de tothom és sabuda l'expressió: Reus, Paris, Londres....i el nostre escriptor és anglès ....  Jo m'he llegit : Grans Esperances, amb traducció de Josep Carner i malgrat el que va escriure en Jordi Llovet:  Dickens en català a mi  m'ha resultat una delícia, potser el lèxic una mica preciosista o enfarfegat però jo l'he trobat adient amb el to de la narració, al capdavall es situem al segle XIX.
Sobre aquesta obra s'han vessat rius de tinta i no sé pas com fer una ressenya, no la vull fer convencional o sigui que miraré de fer-la a la manera d'Elfreelang ( que no sé quina és però tractarem d'encertar).
Grans Esperances és,  ja des del títol , un monument a la fina ironia, que ens pica l'ullet, ens endinsem en el primer capítol i ens trobem transportats, per art d'encanteri dins uns aiguamolls , davant un cementiri , coneixem  en Pip , veiem la casa del ferrer, el dormitori d'en Pip... sentim la boira espesa a la pell, el tacte de les eines, el bastó ...flairem l'aire i sentim el que sent Pip...
Les descripcions són tant acurades que enlloc de llegir palpes, ensumes, mires i sents la cara de terror d'un marrec cap per avall agafat pels peus per un forçat fugit  de  la masmorra....
Pel meu gust, els primers compassos d'aquesta novel.la són els millors, o si més no els que més m'han agradat, (em copio a mi mateixa) : en Pip , un orfe criat i tingut per mà per sa germana i  l'inestimable Joe , el seu oncle , un oncle que li fa d'amic, de company i de germà gran més que no pas d'oncle, i que rep, igual , que en Pip les bastonades de la senyora Joe , el deix entre innocent i irònic que destil·la en Pip  quan ens narra la seva vida és deliciosament encantadora amb el punt just de dolçor i d'amargor .
Us en poso un tast de la pàgina 19: " El matí era gebrat i molt humit. ja havia vist la humitat estesa defora de la meva finestreta, com si algun follet hi hagués estat plorant tota la nit i emprant la finestreta com un mocador de butxaca"....en fi que el llibre de fet és la vida de Pip, des de la seva infantesa fins la seva maduresa, i a través de les coses que li passen i dels entranyables i no tant entranyables personatges que l'envolten el veiem créixer, patir, il·lusionar-se, enamorar-se, esdevenir un senyor, el veiem caure i el veiem finalment fet una persona com cal, és a dir, capaç de guanyar-se les garrofes i moderadament feliç en trepitjar el terra i deslliurar-se de les grans esperances i el somnis de riquesa.

El llibre està poblat per personatges estrafolaris i curiosos , la senyora Havisham  encarcarada i aturada per sempre en una hora i un dia; el del seu no celebrat casament, vestida amb els parracs d'un vestit de núvia que fora blanc a mig calçar i blanca com un sepulcre...enterrada en vida, cruel, capriciosa i rica....la seva neboda o protegida que tant de cap farà anar a Pip...serà la destinatària de la seva "venjança".
També hi ha intriga i misteri , en Pip rep de mans d'un altre personatge :Jaggers, advocat de prestigi, llest com una fura, una notícia que li canviarà la vida i l'allunyarà dels seus orígens, de Joe, de Biddy...Tota la trama es desenvolupa amb la precisió d'un rellotge de butxaca ...personatges que s'entrecreuen, caps per lligar que es lliguen... anem descabdellant els fils fins que poc a poc tots els misteris es van resolen ....amb un tour de force del final en una fugida desesperada pel Tàmesi....digna de la millor pel·licula d'acció moderna ....hi ha bon cor, hi ha amistat ( Herbert, Wemmick) amor mai dit : Biddy, amor impossible, redempció, ascensió i caiguda....sorpreses, actes criminals, un segrest, vaja que hi ha de tot...
Publicada per entregues, Dickens sabia com fer que els lectors s'entusiasmessin per comprar el següent fascicle ...un precursor dels anomenats "culebrots " ( amb tots els respectes per Dickens)
Bé i fins aquí tot el que m'ha sortit, m'hi podria estar hores i fer mil post diferents però acabo aquí. Sento si no ha sortit millor. No he volgut explicar del tot el que hi passa per fer venir el cuquet de llegir-lo!

18 comentaris:

  1. Noia, a mi aquesta ressenya "a la manera d'Elfreelang" m'ha agradat moltíssim! :-))

    Deixa'm que senyali un paràgraf, perquè estic totalment d'acord: "Les descripcions són tant acurades que enlloc de llegir palpes, ensumes, mires i sents la cara de terror d'un marrec cap per avall agafat pels peus per un forçat fugit de la masmorra..."

    A vegades, quan fa fred, gairebé sembla que et veus l'alè sortint de la boca...

    I, justament vinc de cal MARCEL i m'ha fet gràcia veure com tots dos coincidiu en que, en Dickens, tot té un per què i no hi ha res que sigui de més ;-))

    Ja t'he enllaçat a la llista!! Moltes gràcies per participar!! :-))

    ResponElimina
  2. Doncs si que m'has fet venir el cuquet de llegir-lo. Havia sentit parlar tan malament d'aquesta traducció de Carner que no m'hi atrevia però la teva ressenya és tan entusiasta que potser m'ho repenso.

    ResponElimina
  3. M'agrada això de palpar les descripcions, me l'apunto. Bona ressenya.

    ResponElimina
  4. Sí que has aconseguit fer venir el cuquet... i tant!

    ResponElimina
  5. Només et puc dir que això és un homenatge molt currat

    ResponElimina
  6. M'agraden les ressenyes estil Elfree! Tinc ganes de rellegir el llibre ^0^
    Aquests darrers dies, n'he fet dues de ressenyes a la manera tradicional. Una per un club de lectura i la d'avuui. sincerament, m'agraden més les no ressenyes, però ningú hauria entès res...O potser si? Somric.

    ResponElimina
  7. Un bon apunt molt filat i treballat.

    Salut!

    ResponElimina
  8. Has trasmès molt bé les atmosferes, que és un dels aspectes més genials d'en Charles.

    ResponElimina
  9. D'aquest llibre sempre me n'han parlat molt bé. El tinc pendent.

    ResponElimina
  10. Un apunt fantàstic, Elfree! A Dickens li hagués encantat, com a tots els que l'hem llegit.

    ResponElimina
  11. Gràcies a tu Assumpta per l'empenta i la iniciativa...a mi m'ha agradat molt i mira tinc començada la Historia de dos ciudades i se'm fa feixuga...i saps perquè? per la llengua, és en castellà i em resulta una muntanya ...la de Carner té un lèxic acurat i viu i em va ajudar molt a llegir amb plaer...aniré a passejar pels altres blocs!
    McAbeu a mi m'ha agradat com veus...però igual va a gustos ...ja em diràs!
    Gràcies quadern de mots no sé si és bona la ressenya he fet el que he pogut!
    Cèlia doncs animat!
    Gràcies garbi24 currat sí que és vaig fer varies versions!
    Jeje Pilar és que igual no en sé de fer ressenyes de debò ...si t'ha agradat ja ha fet el fet.-)
    gràcies montse salut i força!
    Gràcies Puigmalet me n'alegro d'haver transmès atmosferes!
    maria a mi m'ha agradat té tot el que ha de tenir un llibre!

    ResponElimina
  12. Ui kweilan moltes gràcies! has deixat el comentari mentre estava responent...

    ResponElimina
  13. Jo m'afegeixo a l'entusiasme dels companyss/es blogaires després de llegir-te.
    Tinc el llibre de Grans Esperances en castellà i amb una lletra tan minúscula, que abans de començar-lo, hauria de passar per l'oculista. Però només llegir-te me n'han vingut ganes d'estrenar-lo!
    Boníssima entrada!

    ResponElimina
  14. A mi m'agrada moltíssim aquesta varietat de "gustos"... Tu n'has gaudit molt amb Carner. Hi ha qui amb Carner no s'hi atreveix. Llegir-lo en castellà et costa més... Ho trobo molt interessant! :-)

    Molts dels que hem llegit Una història de dues ciutats la vàrem treure en català de la Biblioteca, som un munt que vàrem trobar la mateixa versió (que està exhaurida i és una llàstima que no la tornin a reeditar) entre ells en MAC, en MARCEL, la RITS... tots de Biblioteca.

    (A veure si això ho llegís algú d'alguna editorial hehehe)

    ResponElimina
  15. És un llibre que llegeixo (o rellegeixo) molt sovint. Sobretot pel preciosisme del llenguatge. I això, en concret, m'ha fet rumiar molt. Perquè sempre m'ha fet l'efecte que el text de Carner no és ben bé una traducció, sinó una recreació de l'original feta amb tota l'ànima, això sí. En fi: un plaer llegir-vos.

    ResponElimina
  16. El següent per a mi? mmm, ja veurem, ja veurem!!!

    molt bon homenatge!

    ResponElimina
  17. fanal blau m'alegro d'haver encomanat entusiasme...si el pots aconseguir en català el llegiràs millor...és clar que depèn del mestratge de la traducció! abraçada!
    Assumpta tens raó és vergonyós que no facin una edició o reedició en català, ara fa dies que tinc aparcada la Historia de 2 ciudades...la traducció pesa molt...i després d' haver fruit de la llengua de Carner no hi ha color...
    Jordi Dorca al capdavall tota traducció és una recreació oi? a mi m'ha encisat!
    rits gràcies ja veuràs com si t'animaràs a llegir Dickens i crec que no et decebrà!

    ResponElimina
  18. L'enhorabona per la ressenya, que és de les que fa ganes de llegir el llibre, així com també pel to amb què tractes aquesta traducció de Carner, ja que si bé és cert que duu a sobre un important bagatge del noucentisme literari, no has obviat tampoc que Dickens no és un autor actual, sinó de mitjans del segle XIX, amb tot el que comporta no ja només pel que fa a l'estil literari emprat sinó també al lèxic a l'ús en aquella època.

    És molt difícil traduir, molt, i encara més quan la llengua original d'un text no té les mateixes arrels que la llengua receptora com ho són, en aquest cas, l'anglès i el català, i si això hi afegim l'època, també diferent, entre la que va ser creada l'obra i la de la traducció, ens trobem que força sovint hem de fer certa aquella sentència italiana que diu: “traduttore, tradittore”, i, de traïdories, en les traduccions n'hi ha, per dir-ho d'una manera “carneriana”, a barcades.

    Per exemple: Benito Pérez Galdós, gran admirador, com Carner, de Dickens i, per a mi, un dels millors novel·listes en llengua espanyola, i no solament del XIX, va atrevir-se a traduir el Pickwick -”Aventuras de Pickwick”, el va titular i es veu que no queda massa clar si l'escriptor canari va traduir aquesta novel·la de Dickens a partir de la traducció francesa o de l'original en anglès-..., i no se'n va saber sortir del tot!, fins al punt que se'n va saltar algun fragment per culpa, precisament, de les grans dificultats de què parlàvem a l'hora de traslladar segons quins textos d'una llengua a una altra, ja que Dickens tenia un impressionant domini de l'anglès, i si bé la prosa de l'escriptor britànic podia resultar “popular” a l'hora de ser llegida entre els parlants d'aquesta llengua, les solucions a l'hora de traspassar-la a altres llengües no és, ni de bon tros, com bufar i fer ampolles.

    Tant Galdós com Carner van fer-se seus els textos dickensians, el primer -i ho dic amb tots els respectes que em mereix l'admirable escriptor canari, el qual, a més a més, era molt jove quan s'hi va engrescar-, fent “trampa” (obviant fragments) i, el segon, amb la intenció d'aportar llum a una llengua literària malferida (“pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, i d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país”, segons va deixar escrit Josep Pla tot parlant de l'aportació de Josep Carner al català literari).

    Tot i així, l'editorial Castalia acaba de tornar a publicar la traducció de Galdós. El treball de Carner, en canvi, continua qüestionant-se.

    Em fa molta il·lusió saber que gent tan jove com tu s'hagi endinsat, no solament sense problemes, sinó fins i tot amb gran plaer dins els textos dickensians de Josep Carner.

    Una abraçada.

    ResponElimina

benvinguts comentaris