Triangle en un saló d'Hotel (Edward Hopper)

I ella no els escolta, absorta en la seva novel.la , es deixa endú per les paraules, viatja a través de les pàgines del llibre i no escolta ni sent res fora de la seva lectura..les cames nues creuades amb un cert posat displicent, com descurat, les sabates obertes i de taló....Uns cabells color palla fresca i neta...el vestit senzill i pràctic i elegant alhora...ella llegeix i res no la destorba ...està dins del llibre...completament en el temps i l'espai interior del llibre.....

En canvi ell ,palplantat , molt digne,dempeus, amb la gavardina plegada al braç dret i la mà esquerra a la butxaca...encara atractiu a pesar dels anys ...se la mira de cua d'ull...sobretot les cames...el panxell de les cames...la corba de les cames....La seva dona asseguda, el pes i el pas del temps dels calendaris afavoreix el cansament articular i les varices ..., se'l mira tota ofesa, encara que no gaire perquè és el joc antic que juguen  des de fa un munt d'anys...juguen a fer-se agafar gelosia...i és de mentida, una petita farsa còmica, que improvisen, de manera tàcita i gairebé pactada ,cada cop que ell es mira una altra dona, han discutit amb veu prou alta perquè ella els pogués sentir...quina gràcia tindria muntar el numeret si ningú ho presenciava...
i la jove cabells color palla potser llegeix una història on un matrimoni avorrit s'inventa escenes..(lolita lagarto)

s'ha desconcentrat... no pot seguir la lectura perquè té l'orella posada en la conversa de la parella que ja li havien cridat l'atenció el vespre anterior per la seva elegància i saber estar malgrat l'edat avançada.

Deixa córrer la imaginació i se situa en en altre espai on la conversa flueix entre tots tres. Aviat gira cap a espais més íntims i personals...
Se li escapa un mig somriure... i es creua amb la mirada de complicitat de la bella dama... que segueix la conversa amb el seu acompanyant de vida per costum però que traspua nous horitzons i li dóna permís per seguir imaginant...(mar)

Railroad crossing

Creuament de camins. Quina direcció agafarem? Quines conseqüències inesperades poden produir-se segons el camí que triem? I encara podem preguntar-nos som lliures per a escollir? Milions de persones estem preguntant-nos al mateix temps les mateixes o similars qüestions i no ens coneixem, ni a nosaltres ni als altres, del tot....i resulta que estem coincidint. Som el somni d'algú que ens somnia? Els nostres cervells es connecten entre ells i creuem milers de camins neuronals idèntics? Som part d'una xarxa que ens interconnecta a tots i a totes? Podríem aprofitar-ho i crear un món diferent.

City roofs

Els terrats de les ciutats són com les crostes que queden damunt de les ferides....són necessaris per a contenir l'hemorràgia... ja no hi ha terrats com els d'abans ....Terrats on es pujava per a fer volar estels, i a voltes per a fer volar coloms, terrats plens de roba estesa....de testos amb plantes i flors, de cadires de tisora amb el respatller trencat. Terrats on podies pujar per mirar les estrelles.....mirar d'aprop com s'adormia la lluna....Pujar al terrat per fer aquell petó a resguard de mirades alienes....per a escriure aquells secrets en un bloc petit amb els fulls de quadricula.....per esguardar avall cap el carrer i veure els caps de la gent que caminava...Cap cap sense capell...Tants caps tants barrets...Pujar al terrat per a prendre un bocí de sol enganxat a la pell....Per a tirar petards i piules....per a torrar castanyes i que el fum tirés amunt sense veïns que arrufessin el nas...Crostes per tapar ferides. Recordar és com gratar la crosta i que la ferida torni a sagnar . La sang dels record és del color de les postes de sol del capvespre. No hi ha terrats com els d'abans. Ara són cau de gavines picotejant la crosta .