Paisos Catalans

dijous, 30 d’abril del 2009

Els amfibis tenen la grip?

Què estrany que plogui! Renoi amb la pluja....l'any passat tanta sequera i amb el pantà de Sau que deixava al descobert l'església del poble i ara que entre les nevades i les pluges Catalunya vessa aigua arreu....ens tornarem granotes amb tantíssima aigua....és clar que potser amb la pell viscosa i podent escollir respirar sota l'aigua estaríem a resguard del virus porquí aquest que segons l'OMS ja és una pandèmia ( parauleta que fa venir por perquè si epidèmia ja fa cangueli....la pandèmia pitjor...)

No sé si ens hem d'acollonir o no....no sé si ens hem d'anar posant una mascareta damunt la boca o millor un casc de motorista o una escafandre de bus.... a tot això hi ha un laboratori farmacèutic, crec que de Suïssa , que s'està fent d'or venen el tamiflú o com es digui el medicament ditxós ( el van crear per lluitar contra la grip aviària , la de les aus no la dels avions...) Vaja que entre la crisi, ara la grip del porc i tot plegat crec que sí que valdria la pena ser una granota....o un gripau o qualsevol altre bitxo amfibi....

Perquè a veure, algú ha sentit mai parlar de la grip amfíbia?

Carmen Laforet

Fragments esparsos de NADA de Carmen Laforet

" Quizá me ocurra esto porque he vivido siempre con seres demasiado normales y satisfechos de ellos mismos. Estoy segura de que mi madre y mis hermanos tienen la certeza de su utilidad indiscutible en este mundo, que saben en todo momento lo que quieren, lo que les parece mal y lo que les parece bien… Y que han sufrido muy poca angustia ante ningún hecho.
(...)
Me compensaba el trabajo que me llegaba a costar poder ir limpia a la Universidad, y sobre todo parecerlo junto al aspecto confortable de mis compañeros. Aquella tristeza de recose los guantes, de lavar mis blusas en el agua turbia y helada del lavadero de la galería con el mismo trozo de jabón que Antonia empleaba para fregar sus cacerolas y que por las mañanas raspaba mi cuerpo bajo la ducha fría.
(...)
De todas maneras, yo misma, Andrea, estaba viviendo entre las sombras y las pasiones que me rodeaban. A veces llegaba a dudarlo.
Aquella misma tarde había sido la fiesta de Pons. Durante cinco días había yo intentado almacenar ilusiones para esa escapatoria de mi vida corriente. Hasta entonces me había sido fácil dar la espalda a lo que quedaba atrás, pensar en emprender una vida nueva a cada instante. Y aquel día yo había sentido como un presentimiento de otros horizontes.
Mi amigo me había telefoneado por la mañana y su voz me llenó de ternura por él. El sentimiento de ser esperada y querida me hacía despertar mil instintos de mujer; una emoción como de triunfo, un deseo de ser alabada, admirada, de sentirme como la Cenicienta del cuento, princesa por unas horas, después de un largo incógnito. Me acordaba de un sueño que se había repetido muchas veces en mi infancia, cuando yo era una niña cetrina y delgaducha, de esas a quienes las visitas nunca alaban por lin- das y para cuyos padres hay consuelos reticentes.
Esas palabras que los niños, jugando al parecer absortos y ajenos a la conversación, recogen ávidamente: «Cuando crezca, seguramente tendrá un tipo bonito», «Los niños dan muchas sorpresas al crecer»... Dormida, yo me veía corriendo, tropezando, y al golpe sentía que algo se desprendía de mí, como un vestido o una crisálida que se rompe y cae arrugada a los pies. Veía los ojos asombrados de las gentes. Al correr al espejo, contemplaba, temblorosa de emoción, mi transformación asombrosa en una rubia princesa —precisamente rubia, como describían los cuentos—, inmediatamente dotada, por gracia de la belleza, con los atributos de dulzura, encanto y bondad, y el maravilloso de esparcir generosamente mis sonrisas… Esta fábula, tan repetida en mis noches infantiles, me hacía sonreír, cuando con las manos un poco temblorosas trataba de peinarme con esmero y de que apareciera bonito mi traje menos viejo, cuidadosamente planchado para la fiesta. «Tal vez —pensaba yo un poco ruborizada— ha llegado hoy ese día.»
"


El Poder de la Palabra
www.epdlp.com

LLegir per obligació....un munt de bons llibres






LLegir per obligació

Per raons de pes no puc encetar els llibres que esperen , m'esperen impacients per ser llegits...i el que ara estic llegint i rellegint son poesies de Antonio Machado, Amor y pedagogía del Miguel de Unamuno ( la veritat és que el recomanaria perquè és una nívola ( Unamuno no escrivia novel·la , escrivia nívoles) molt interessant, amb un llenguatge endimoniadament irònic...i on es fan estelles de filosofies i ideologies com el positivisme, el cientisme..i altres ismes del moment (1902).... I també per feina m'he llegit, rellegit, repassat o millor dit :m'estic llegint, rellegint i repassant: Sobre la llibertat, i l'Utilitarisme de John Stuart Mill i la Genealogía de la Moral de Niesztche....O sia que estic ben distreta....bé m'oblidava de : Tres sombreros de copa, obra de teatre de l'absurd ( molt anterior a la producció de Ionesco per cert) hilarant, absurda i tendra obreta de teatre en tres actes....tan avançada al seu temps que va trigar uns 20 anys...!!!! a ser estrenada....de Miguel Mihura, el fundador de la publicació humorística La Codorniz....

Bé i també m'ha tocat rellegir-me :Mecanoscrit del segon origen, del prolífic i gran escriptor Manuel de Pedrolo. Una productora de cine catalana ( no sé si és Mediapro) i un director de cine de renom -Bigas Luna-tenen el projecte de dur-la a la pantalla ...a veure si reeixeix. Sort que m'agrada molt llegir!! El que m'empipa és haver de fer-ho per obligació. Què hi farem!

dimecres, 29 d’abril del 2009

El sol està sol

El sol, sol estar sol lluny del sòl. Comdenat a ser el reietó honònim d'una galaxia petita. N'hi ha milers se suposa. El sol sol ser un astre cregut. Sense ell , la vida a la Terra, no existiria. Amb ell, i a través dels forats de la capa d'ozó, que malda inútilment de protegir-nos dels seus raigs, ens acabarem rostim com pollastres a l'ast. O sia que el sol és un demiurg dual: mata i dóna vida.

De tant en tant ,es veu eclipsat per la lluna que li fa ombra...Durant molts anys es va creure que era allà fix, immòbil, imperturbable mentre els astres subordinats anaven ballant la dansa del cel.... la música dels estels encapsulats dins d'esferes transparents perfectes..... Primer Galileu, després Copèrnic, Kepler, Newton van anar posant en el seu lloc els astres, els moviments orbitals, les translacions i les rotacions de la Terra.... Van anar posant nom i fòrmules matemàtiques i lleis físico-astronòmiques a l'antiga dansa dels estels.....la LLei de gravitació Universal....la llei de la gravetat van llevar la mística i la poesia de les creences anteriors ( i dic creença a la manera de Hume).....No oblidem però que fa milers d'anys Aristarc de Samos ja posava el sol al bell mig i a la terra girant al seu voltant.....però durant segles no se li va fer cap cas.....
Rerum novum sub sole...( o no era així?)

Pennsylvania


Ja hi tornem....
quan no tinc
paraules...
quan no les trobo...
quan és
matinada i robo
hores a la nit i al son..
.aleshores
les imatges
prenen
el comandament
i parlen enlloc dels mots.



Anne Marie Schwarzenbach amb Klaus Mann

dimarts, 28 d’abril del 2009

AnneMarie Schwarzenbach amb Erika Mann


Una persona molt culta, molt intel.ligent, diferent i rara ( amb totes les connotacions positives de rar/a).....



De blogs i blocs




Veig que per la xarxa continua la polèmica entre l'estrangerisme i l'adaptat....a mi ,sincerament, m'he és indiferent i considero que tant poden ser bones les raons per decantar-se per un com per l'altre mot.... Tanmateix ,prefereixo, potser, anomenar bloc al meu blog perquè em remet a un bloc( aquella mena de llibreteta més o menys compacta, amb una espiral a la part de dalt i on els fulls es passen de manera vertical no en apaïsat) És clar que tenim per exemple Psicòleg, grafòleg, ètc i no pas psicòlec ni grafòlec.... però tampoc diem ni escrivim football...sinó futbol....i tenim programari per sofware i maquinari per hardware i apunt per post o entrada....

No em fa perdre el son ni la son i menys encara el somni. Bloc, clob, blog, bitàcola...espai virtual....lloc de trobada...aparador de pensaments i imatges?

diumenge, 26 d’abril del 2009

To love somebody

http://www.youtube.com/watch?v=fkGUt4QYc08

Tempestes de primavera produeixen mots inconnexos

El canvi climàtic ens ha dut, paradoxalment, una primavera com les d'abans: incerta, variable, arrauxada, tempestuosa...I no sé sé si és bo o dolent. O potser va més enllà. Llegeixo astorada als diaris que una altra plaga, pandèmia, ens amenaça: la grip porcina que ja ha causat morts a Mèxic i semble que es pot estendre més....Com els éssers humans ens comportem, de vegades, com els porcs, al final n'hem acabat per agafar la seva grip......comentari un pèl patètic però m'ha sortit així.

Hi ha milions de blocs al món. A l'univers de blogger milions també...quants en puc arribar a conèixer, a llegir? Suposo que és una mica com en les relacions personals...no arriben mai a conèixer totes les persones que voldríem ....i ens relacionem una mica en espiral, o en xarxa...jo conec algú que coneix algú altre que coneix algú que em coneix a mi....Cercles. De vegades excèntrics, de vegades concèntrics....

Quantes vegades no hauré dit i escrit que la pluja si no plou bé i reposadament ,em treu de polleguera?

Brevíssimes fraccions d'espurnejants lucideses em sobrevenen i se'n van deixant petja damunt la platja dels meus mig esborrats somnis d'abans. Les tempestes de primavera produeixen mots inconnexos que són com nuvolades que es desenvolupament ràpidament i descarreguen ràfegues de paraules sense connectors....sense coherència.....El rostre dels desapareguts, la memòria dels rostres desapareguts del mapa mental de la nostra infantesa esdevinguts cirrus, cumulonimbus i altres menes de núvol .....provocant tamborinades primaverals....atacs aguts de nostàlgies i melangies.....

Paraigües trencats amb les barnilles d'alumini mig partides. La derrota.

Desolació?

Desolació i solitud en aquest quadre....la vermellor de la finestra...la foscor del local....el posat de la noia sense a penes rostre sense mirada...potser l'han abandonat? potser és una tristor passatgera? un refugi darrer una tassa de cafè? O potser han discutit o s'han enfadat?

No fan falta més que aquests cossos mig girats...ni ulls ni esguards ni boques per parlar perquè no cal...hi ha quadres que són poesia i Hopper té aquesta virtut.

No estic del tot segura si és de Hopper

L'escala



dissabte, 25 d’abril del 2009

AveMaria de Shubert

http://www.youtube.com/watch?v=YvdX5Ht3U9w

En un altre lloc. Amor fati

En aquests moments jo hauria d'estar en un altre lloc però no hi sóc. El do de la ubiqüitat encara no el tinc. Havia de ser en curs de Postgrau que faig i m'interessa ,és clar si no no m'hi hagués apuntat però abans he anat a un funeral i la veritat, la intenció era anar-hi però no estic ara per res...una mort sempre et porta recordar-ne una altra, almenys a mi, i a aquesta melangia se li ha confabulat el meu mòbil que també, potser per empatia, s'ha "mort" -m'he quedat sense bateria- Si anava tard al curs havia de fer una trucada a un mòbil perquè tanquen la porta i si no no s'hi pot entrar. És el destí, he pensat, que vol que em reculli en el record. Amor fati, que deia Nietzsche , amor al destí. L'etern retorn.


Friedrich Nietzsche: el superhome i l’etern retorn ("amor fati")

La meva nova via cap a l’afirmació. -La filosofia tal com l’he entès i viscut fins aquest moment, consisteix en l’investigació voluntària dels aspectes, fins i tots dels més avorrits i menyspreats, de l’existència. Per la llarga experiència que semblant pelegrinatge a través de les glaceres i deserts m’ha proporcionat, vaig aprendre a mirar d’una altra manera tot el que fins ara ha estat considerat la filosofia; posant-se molt en clar per a mi la secreta història de la filosofia, la psicologia dels seus més il·lustres representants. «Quanta veritat suporta un esperit, fins a quanta veritat s’atreveix?», aquesta va ser per a mi la pregunta clau per considerar els valors. L’error és una covardia... Tota conquesta del coneixement és conseqüència del valor, de la duresa amb si mateix, de la puresa per a amb si mateix... Una filosofia experimental tal com jo la visc, comença per suprimir, a títol d’experiment, fins i tot la possibilitat mateixa del pessimisme absolut, sense voler dir amb això que es detingui en una negació, en un no, en una voluntat de negació. Més que això, allò que es vol és penetrar fins allò contrari, fins una afirmació dionisíaca de l’univers tal com és, sense possibilitat alguna de sostracció, d’excepció o d’elecció. Ella vol el cicle etern: les mateixes coses, la mateixa lògica o el mateix il·logisme dels encadenaments. Estat suprem que pugui aconseguir un filòsof: una actitud dionisíaca enfront de l’existència; la meva fórmula per a això és «amor fati».

Això implica que els aspectes fins ara negats de l’existència es conceben no sols com a necessaris, sinó com a desitjables; i desitjables no sols respecte als aspectes fins ara afirmats (dels que són el complement o la condició), sinó per ells mateixos, perquè són els aspectes més poderosos, més fecunds, més vertaders de l’existència, aquells en què es manifesta millor la seva voluntat.

Així mateix serà necessari valorar més exactament els aspectes que fins ara han estat els únics afirmats de l’existència; comprendre d’on correspon aquesta afirmació i quan poc convincent és per a una valoració dionisíaca de l’existència; jo he desenterrat i he comprès la força que pronuncia aquesta afirmació (l’instint de què pateixen, d’una banda, l’instint de ramat, d’altra banda, i, en tercer lloc, el prejudici de la majoria contra les excepcions).

Vaig descobrir així fins a quin punt una raça més vigorosa hauria de projectar en un sentit totalment distint la idea que es fes d’una humanitat superior i magnificada: hauria de concebre uns éssers superiors, més enllà del bé i del mal, més enllà d’aquells valors que no poden dissimular el seu origen, perquè procedeixen de l’esfera del patiment, del ramat i d’allò vulgar; jo he buscat en la Història els primers gèrmens d’aquesta inversió de l’ideal (les nocions «paganisme», «classicisme», «aristocràcia», les vaig trobar novament i les vaig reconstruir).

(Voluntat de Poder, llibre II, Introducció, § 14.) Extret de www.pensament.com/filoxarxa


divendres, 24 d’abril del 2009

La memòria del tauró


Avui una amiga molt lletraferida m'ha regalat aquesta novel·la i m'ha dit que està segura que m'agradarà.

Que arribin d'aviat les vacances sis plau!!! tinc uns quants llibres que vull llegir i ara encara no podré fer-ho perquè vaig atrafegada...ja ho sé que escric al bloc però llegir em demana molt més temps. A més quan començo a llegir un llibre que m'atrapa , difícilment el deixo anar i és perillós....perquè puc no tenir aturador.

Ara la vida continua


Aparco a un costat, al marge de la carretera de la vida, la mort que ahir es va fer present i la vida continua a pesar de tot.

Bé , ahir em vaig auto regalar : ULLS VERDS i espero tenir temps aviat per llegir-me'l i posteriorment escriuré les sensacions que m'ha produït. També, vaig regalar dos llibres a dues persones amigues: La poesia completa de Rimbaud, i l'últim poemari de Joan Margarit: Misteriosament feliç.
I parlant de felicitat a mi, particularment ,em fa feliç regalar llibres, tant si el regal és auto regal com si és regal per un altre.

La mort

dijous, 23 d’abril del 2009

La mort

La mort, de vegades, irromp, de sobte i per sorpresa en les nostres vides. Contradic el poeta perquè de vegades arriba contra tot pronòstic i no l'hem pas demanada. La mort, aquesta desconeguda irreverent, no respecta res, tant li fa dates, ocasions, moments...no, no respecta res ni ningú. Hi és present en les cuines, en un got de taronjada, es pot presenta entremig d'una trucada i no ens deixa ni tant sols començar a parlar amb l'altre banda de l'auricular perquè ella, la gran dama de la mort amb la dalla esmolada,ha decidit ja emportar-se l'interlocutor i no respecta res ni ningú....la mort com un huracà s'endú per davant tot el que tenim, sense demanar permís, sense importar-li gens ni mica que sigui un dia especial del calendari.

La mort arriba i sense trucar a la porta, es filtra per les escletxes, brama i empudega amb el seu alè fins tot a través dels fils d'un telèfon....i qui ha trucat es queda perplex i astorat sense poder impedir que la mort faci el fet, sense poder impedir que la mort espatlli la felicitació del sant....maleït sant Jordi, que ocupat i distret amb la seva celebració ,no ha tingut cura de qui era conegut pel seu nom i se l'ha endut. Amb traïdoria.

Potser d'alguna manera, l'havien cridat? Potser inconscientment o conscientment li havia estat enviada una instància en un instant de defalliment? Potser la mort havia tramitat aquesta petició amb celeritat i simplement el termini vencia avui pel matí? Era el petit de vuit germans. Quina presa havia? Per què?

dimecres, 22 d’abril del 2009

Sant Jordi a cavall. Josep Llimona

El Drac

La princesa




El bosc de la nit


Jo me'l vaig llegir , El bosc de la nit, ja fa força anys en la versió retallada i a més en castellà. És una novel.la poètica, estranya, diferent i embriagadora com un licor hipnòtic.

És un altre dels llibres, de les novel.les que,d'una manera o una altra ,m'han arribat ben endins. Són aquesta mena de novel.les que ,de tant en tant ,has de tornar a llegir, a rellegir...per adonar-te de tu mateixa, per ser conscient si has canviat, si les emocions que et produeix són diferents o són les mateixes....no em faria res comprar-me aquesta versió més autèntica, sense censures que data de l'any passat. Però tinc una pila de llibres que em vull llegir per primera vegada. Potser el bosc de la nit haurà d'esperar l'estiu

Djuna barnes


EL BOSC DE LA NIT

Djuna Barnes

EDICIONS 62, S.A.
Pàgines: 208
Any d'edició: 2008

El bosc de la nit (1936) és sens dubte l'obra mestra de Djuna Barnes i una de les grans novel·les de la literatura contemporània. No tan sols el llenguatge, el ritme i la música de les seves paraules fan que el seu estil narratiu trenqui amb els esquemes convencionals de l'època. La gosadia amb què l'autora tracta temes com el lesbianisme o la religió van impossibilitar que el text inicial, més explícit, es publiqués.

Per aquest motiu Djuna Barnes va accedir que la seva amiga Emily Coleman i el seu editor T.S.Eliot suprimissin alguns fragments ¬per arribar a una versió «publicable» que finalment va veure la llum el 1936. L'edició que aquí presentem ofereix al lector en català per primer cop la versió íntegra d'aquest gran clàssic del segle XX, alhora que restitueix la redacció i la puntuació originals.

Extret de www.llibres.cat

dimarts, 21 d’abril del 2009

ANNEMARIE SCHWARZENBACH






Annemarie Schwarzenbach (Zurich, 23 de mayo de 1908 - Sils im Engadin, 15 de noviembre de 1942) fue una doctora en filosofía, arqueóloga, periodista, fotógrafa y novelista suiza, conocida sobre todo por su faceta de escritora de viajes. Fue amiga de Klaus y Erika Mann (hijos de Thomas Mann). En 1935 se casó con el diplomático francés Claude Clarac en Irán. Sus viajes, que inspiraron a su obra, la llevaron a Estados Unidos, España, Rusia, Afganistán (junto a Ella Maillart) y el Congo Belga.


Nació en el seno de una de las familias más ricas de Suiza, junto a cuatro hermanos más. Su madre, emparentada con el canciller Von Bismarck, Renée mantenía cierta relación de amistad con figuras como Toscanini y la Infanta de España. Su padre era el heredero de Ro. Schawzenbach & Co. que fabricaba e importaba seda. Su abuelo fue el general Ulrich Wille.


Creció en Horgen. Desde pequeña, Annemarie rechazó el lujo y el esplendor y al alcanzar la pubertad, su familia solicitó una entrevista médica para comprender el hecho de su "rara" conducta. Tras algunas visitas médicas, se le diagnosticó esquizofrenia, veredicto del que aún se desconoce su veracidad.

En 1927 ingresó a la Universidad de Zúrich para estudiar historia y literatura, momento en el cual comenzó con su producción literaria en ficción. Tres años después, conoció a los hermanos Mann. Su amistad con la familia Mann se prolongó durante toda su vida. Thomas Mann le tomó cariño y la bautizó "el ángel devastado". En 1931, obtiene su doctorado. Con Klaus, abiertamente homosexual, mantuvo una relación fraternal a pesar de la distancia que tuvo sus efectos.


En 1933 viajó a España junto a Marianne Breslauer, quien le fotografió en reiteradas ocasiones.

A lo largo de su vida fue adicta a la morfina y estuvo intermitentemente bajo tratamiento psiquiátrico. En 1939 realizó una auto-internación en varias clínicas para buscar una cura y desintoxicación. En estos días escribió Das glückliche Tal. En 1942 se accidentó a bordo de su de bicicleta, se golpeó la cabeza con una piedra y reaccionó días después. Al despertar, no pudo reconocer a su madre. Había perdido también la capacidad de habla, observación y movilidad. Murió el 15 de noviembre del mismo año.




(texto extraído: es.wikipedia.org/wiki/Annemarie_Schwarzenbach)



AnneMarie Schwarzenbach

I el meu pre-Sant Jordi bis



I aquests dos també me'ls he regalat, de Sàndor Marai me he anat llegit tot el que ha sortit i és un escriptor que m'agrada molt.

De Anne Marie Schwarenzenabach només m'he llegit la única obra seva publicada en castellà: Muerte en Persia que em va colpí. I em va cridar molt l'atenció la seva vida; no va tenir una vida fàcil, a nivell econòmic sí, va ser un ésser turmentat, infeliç, va morir als 34 crec...d'un desgraciat accident de bicicleta, va néixer el 1908 a Zúric ( cito de memòria i potser m'erro) íntima amiga dels germans Mann amb qui va mantenir una o unes relacions arravatades, ambigües, doloroses fins i tot...Thomas Mann va dir d'ella que era un" àngel devastat"

El meu pre-Sant Jordi


No em vaig poder esperar a Sant Jordi i per setmana santa em vaig auto regalar aquests llibres:

diumenge, 19 d’abril del 2009

ADAGIETO 4 mov- Simfonia núm 5 MAHLER

http://www.youtube.com/watch?v=n2UYct17bFw

MORT A VENÈCIA

Si alguna vegada he trobat una pel·lícula realment sublim i que a més va tenir una importància punyent en la meva vida va ser Mort a Venècia....Jo era jove i em vaig enamorar de les imatges, de la fotografia, de la història i de la música de Mahler subratllant els moments més àlgids i tendrament dolorosos....la decadència i la bellesa....gairebé com el síndrome d'Stendhal....una bellesa que feia patir....També em vaig llegir el llibre de Thomas Mann... Luchino Visconti, un gran director, va tenir l'encert de basar-se en un llibre boníssim ( si en la novel·la el protagonista era escriptor en la pel·lícula és músic o era a l'inrevés?)

Mahler, Visconti i Mann una tríada genial. L'adagieto de la Simfonia 5 sempre m'ha impactat. És com si et pincessin els nervis de la sensibilitat i en triessin els sons més tristos, les essències de les malenconies més pregones....

DESAFINADO

http://www.youtube.com/watch?v=ZuNEuzMzryA

dissabte, 18 d’abril del 2009

La Venus de l'espill . Velázquez

Autorretrato en espejo esférico

Mirall

Reflexions....reflexes

Aquesta primavera d'enguany, aquesta benaurada primavera! Aquesta primavera serà la meva primavera primera de la cinquantena...ui quina por! quin respecte i basarda: mig segle!!! Quan fa anys tenia menys edat cronològica em delia per fer anys, per accelerar la vida i complir-ne els divuit, els vint, els trenta....I ara me'n adono que el que cal és anar a poc a poc. Voldria escriure allò tan tòpic i tantes vegades escrit, pintat, de "atureu el món que jo baixo aquí" ( bé en castellà era: parad el mundo que me apeo) i restar dies, mesos, perduda en una illa d'atemporalitat on el temps no hi passés, on el temps passés de llarg i fos absent.

Però no es pot aturar el pas del temps. A més, tu camines al mateix temps que el temps. I ahir quan era ahir era el teu avui mentre que demà demà ja no ho serà perquè tornarà a ser avui. O sia, que en certa manera, potser sí que el temps no passa i estem ancorats i alhora en perpetu moviment en l'etern retorn d'Heràclit i de Nietsztche....

L'aigua del riu que sempre va cap avall i mai és la mateixa aigua però sí que ho és....arriba al mar, s'hi barreja...el mar s'escalfa amb la irradiació del sol, s'evapora gran quantitat d'aigua i s'enlaira amunt amunt fins transformar-se en nuvolades que precipiten pluja. I ja hi tornem a ser: aigua que torna, aigües que canvien....i emplenen els rius.

Com diria Foix, en el seu per a mi magnific poema dedicat a Gabriel Ferrater, Tot muda i tot roman.

EL CARRER MARSALA 1974 [1985] fragments Miquel Bauçà

I ara m'estiro els dits. Amb esment, em repasso el perfil dels ossos. Qui pot privar-me d'aquests exercicis innocents? Potser més d'un podria estar-ne queixós. Però molts han dit que era impossible d'estar d'acord amb tots els veïns alhora. I, davant d'aquesta situació, no és lícit que triï el que més em convingui?

D'una banda, sembla que seria millor de saber si un dentista posa bé o no els queixals. No deixar-ho a mans de l'eventualitat. D'altra banda, però, hi ha l'esponerós atractiu de l'atzar: tesi que no cal confirmar. Això em duu a pensar que sempre m'he esmerçat massa volent preveure, cobejant garanties. Per tant, m'haig d'instruir així: si a les sis no tinc dona, sempre podré pelar-me-la. Una instrucció clara, tonificant. També una altra: si no hi ha el Turó de la Fosca, hi haurà el Turó dels Solcs. Cada vegada més, les coses es simplifiquen: si no hi ha allò, hi haurà allò altre, igualment plaent i que produeixi la pessigolla justa a la gorja innervada. I aquesta pessigolla és l'eix del món, com deia aquell savi frare.


Aforismos (Consideraciones acerca del pecado) F.Kafka

Aforismos (Consideraciones acerca del pecado)

1. El camino verdadero pasa por una cuerda, que no está extendida en alto, sino sobre el suelo. Parece preparada mas para hacer tropezar, que para que se siga su rumbo.

2. Todos los errores humanos son fruto de la impaciencia. Interrupción prematura de un proceso ordenado, obstáculo artificial levantado al derredor de una realidad artificial.

5. A partir de cierto punto no hay retorno. Este es el punto que hay que alcanzar.

35. El poseer no existe, existe solamente el ser: ese ser que aspira hasta el último aliento, hasta la asfixia.

36. En un tiempo no podía comprender porqué no recibía respuesta a mi pregunta, hoy no puedo comprender como pude estar engañado hasta el extremo de preguntar. Pero no es que me engañase, preguntaba solamente.

Franz Kafka: Obras Completas, © 1983 Editorial Teorema, Barcelona.



Franz Kafka

Més fragments del LIBRO del Desasosiego

“a. Tan dado como soy al tedio, es curioso que nunca, hasta hoy, se me haya ocurrido meditar en qué consiste. Estoy hoy, de veras, en ese estado intermedio del alma en que no apetece la vida ni otra cosa. Y empleo el súbito recuerdo de que nunca he pensado en lo que fuese, en soñar, a lo largo de pensamientos medio impresiones, el análisis, un poco facticio, de lo que era.

b. No sé, realmente, si el tedio es tan sólo la correspondencia despierta de la somnolencia del vagabundo, o si es cosa, en verdad, más noble que ese entorpecimiento. En mí es frecuente el tedio pero, que yo sepa, porque me fijase, no obedece a reglas de aparición. Puedo pasar sin tedio un domingo inerte; puedo sufrirlo repentinamente, como una nube exterior, en pleno trabajo atento. No consigo relacionarlo con un estado de salud o de falta de ella; no alcanzo a conocerlo como producto de causas que se encuentren en la parte evidente de mí.

c. Decir que es un angustia metafísica disfrazada, que es una gran desilusión desconocida, que es una poesía sorda del alma que aflora aburrida a la ventana que da a la vida –decir esto, o lo que sea hermano de esto, pude colorear al tedio, como un niño al dibujo cuyos contornos transborde o apague, pero no me proporciona
más que un sonido de palabras que producen eco en las cuevas del pensamiento.

d. El tedio... Pensar sin que se piense, con el cansancio de pensar; sentir sin que se sienta, con la angustia de sentir; no querer sin que no se quiera, con la náusea de no querer –todo esto está en el tedio sin ser el tedio, ni es de él más que una paráfrasis o una traducción. Es en la sensación directa, como si sobre el foso del castillo del alma se elevase el puente levadizo, no quedase, entre el castillo y las tierras, más que el poder mirarlas sin poderlas recorrer. Hay una aislamiento de nosotros en nosotros mismos, pero un aislamiento donde lo que separa está estancado como nosotros, agua sucia que rodea a nuestro desentendimiento. El tedio... Sufrir sin sufrimiento, querer sin deseo, pensar sin raciocinio... Es como la posesión por un demonio negativo, un embrujamiento por nada. Dicen que los brujos, o los pequeños magos, haciendo imágenes de nosotros, e inflingiendo a ellas malos tratos, que esos malos tratos, debido a una transferencia astral, se reflejan en nosotros. El tedio me surge, en la sensación transpuesta de ésta imagen,como el reflejo maligno de hechicerías de una demonio de las hadas, ejercidas, no sobre una imagen mía, sino sobre su sombra. Es en la sombra íntima de mí, en lo exterior del interior de mi alma, donde se pegan papeles o se clavan alfileres. Soy
como el hombre que vendió su sombra o, más bien, como la sombra del hombre que la vendió.

e. El tedio... Trabajo mucho. Cumplo con lo que los moralistas de la acción llamarían mi deber social. Cumplo ese deber, o sea suerte, sin gran esfuerzo no notable desentendimiento. Pero, una veces en pleno trabajo, otras veces en el pleno descanso que, según los mismos moralistas, merezco y me debe ser agradable, me transborda del alma una hiel de inercia, y estoy cansado, no de la obra o del reposo, sino de mí.".1

1 Fragmento Libro del desasosiego. Trad: Ángel Crespo

Basta pensar em sentir


Basta Pensar em Sentir
Basta pensar em sentir
Para sentir em pensar.
Meu coração faz sorrir
Meu coração a chorar.
Depois de parar de andar,
Depois de ficar e ir,
Hei de ser quem vai chegar
Para ser quem quer partir.
Viver é não conseguir.

Lisboa i Pessoa. Pessoa i Lisboa



Lisboa i Pessoa

Pessoa i Lisboa

Llibre del dessassossec de Pessoa






El gran Pessoa! amant de l'ocultisme, divers i amagat entre els seus heterònims i semi-heterònims.
Fragment del llibre del desassossec:

100. Visc sempre en el present. El futur, no el conec.El passat, ja no el tinc. Em pesa un com la possibilitat de tot.,l'altre com la realitat de res. No tinc esperances ni enyoraments. (....)Mai no he estat més que un vestigi i un simulacre de mi. El meu passat és tot allò que no he conseguit ser. i les sensacions de moments passats no em provoquen enyorança: allò que és sentit exigeix el moment; passat aquest moment, es gira full i la història continua, però no el text. (...)
No vull res més de la vida que sentir-la perdent-se en aquests capvespres imprevists, al so d'infants aliens que juguen en aquests jardins embalats per la malenconia dels carrers que els envolten, i copats, més enllà de les rames altes dels arbres, pel cel vell on els estels recomencen.

dijous, 16 d’abril del 2009

Definicions del DIEC2

crític -a


1 1 adj. [LC] [FS] Relatiu o pertanyent a la crisi o a la crítica.
1 2 adj. [LC] [MD] Que decideix l’anar per bé o per mal d’una malaltia. Fase crítica d’una malaltia.
1 3 adj. [LC] [MD] Que decideix la sort d’algú, greu.
2 adj. [FIF] [QU] Relatiu o pertanyent a un punt de transició en què alguna propietat sofreix un canvi finit.
3 1 adj. [LC] Que avalua les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc. Examen crític.
3 2 f. [LC] [FLL] [AR] Judici sobre les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc.
3 3 f. [RE] crítica textual Tècnica per a reconstruir l’original més probable d’un text a partir de l’examen i la comparació dels manuscrits o edicions impreses en què ha estat transmès.
3 4 f. [LC] [FLL] [AR] Art de jutjar el valor, les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc.
4 1 m. i f. [PR] [FLL] [AR] Persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes.
4 2 m. i f. [PR] [FLL] [AR] Persona que exerceix la crítica literària, artística.
5 1 adj. [LC] Que fa notar els defectes de les persones, de les coses, que censura les accions, la conducta, d’algú.
5 2 f. [LC] Acció de fer notar els defectes de les persones, de les coses, de censurar les accions, la conducta, d’algú.
6 f. [FS] Part de la gnoseologia que estudia la naturalesa i els límits del coneixement.

ABRIL crític

Aquest any que era nou, és un dir, fa quatre dies, ja té ara quatre mesos. Tenim les orelles i els ulls cansades i marejats de llegir i sentir el mot crisi, arreu. Crisi econòmica, crisi laboral, crisi política, crisi crisi crisi crisi....en repetir molt una paraula esdevé sense sentit. Acaba per sonar ridícula. Com un cant de grill que fa cri cri cri cri i després diu si si si ( conjunció no pas adverbi).... mirat d'una altra banda una crisi, diuen, sempre és una oportunitat de canvi...les crisis són productores de creativitat.
Jo acostumo a estar en mig d'una crisi dos o tres cops a l'any pel cap baix. O millor dit visc en una crisi permanent...ara una crisi de valors ( de principis vull dir no pas valors bursàtils ), després una crisi personal, més tard una crisi de records...o una crisi d'amistat...o un estat crític...d'alguna mena. A més ,m'agrada mantenir una certa actitud crítica davant i enfront les coses de la vida....hem anat passant de la crisi a la crítica....Els crítics de cinema, els crítics literaris viuen, també, una estat de crisi?
Els veïns criticaires pateixen una crisi? Actualment , la crisi en la construcció fa que els manobres siguin més crítics? Els bancs critiquen ? Els crits són fills orfes de crítica que per ventura estan en crisi? I si ric de tot plegat?

A L'INREVÉS




Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

dimecres, 15 d’abril del 2009

AUTOPSICOGRAFÍA

AUTOPSICOGRAFÍA
El poeta es un fingidor.

Finge tan completamente

Que hasta finge que es dolor
El dolor que de veras siente.
Y quienes leen lo que escribe,

Sienten, en el dolor leído,
No los dos que el poeta vive
Sino aquél que no han tenido.
Y así va por su camino,
Distrayendo a la razón,
Ese tren sin real destino
Que se llama corazón.

Fernando Pessoa

Versión de Santiago Kovadloff

Fragment poema El Golem de José Luis Borges

Si (como el griego afirma en el Cratilo)
El nombre es arquetipo de la cosa,
En las letras de rosa está la rosa
Y todo el Nilo en la palabra Nilo.

Y, hecho de consonantes y vocales,
Habrá un terrible Nombre, que la esencia
Cifre de Dios y que la Omnipotencia
Guarde en letras y sílabas cabales.

Adán y las estrellas lo supieron
En el Jardín. La herrumbre del pecado
(Dicen los cabalistas) lo ha borrado
Y las generaciones lo perdieron.

Los artificios y el candor del hombre
No tienen fin. Sabemos que hubo un día
En que el pueblo de Dios buscaba el Nombre
En las vigilias de la judería.

No a la manera de otras que una vaga
Sombra insinúan en la vaga historia,
Aún está verde y viva la memoria
De Judá León, que era rabino en Praga.

Sediento de saber lo que Dios sabe,
Judá León se dio a permutaciones
de letras y a complejas variaciones
Y al fin pronunció el Nombre que es la Clave.

La Puerta, el Eco, el Huésped y el Palacio,
Sobre un muñeco que con torpes manos
labró, para enseñarle los arcanos
De las Letras, del Tiempo y del Espacio.

El simulacro alzó los soñolientos
Párpados y vio formas y colores
Que no entendió, perdidos en rumores
Y ensayó temerosos movimientos.

Gradualmente se vio (como nosotros)
Aprisionado en esta red sonora
de Antes, Después, Ayer, Mientras, Ahora,
Derecha, Izquierda, Yo, Tú, Aquellos, Otros.

Fragment del llibre: El Golem de Gustav Meyrink

De repente tuve una idea extraña.
Era como una inspiración a la que no puede uno oponerse.
Me puse el abrigo y el sombrero, salí al pasillo y bajé la escalera. Entonces volví lentamente a mi cuarto siguiendo el mismo recorrido. Despacio, muy despacio, igual que había venido él. Y cuando abrí la puerta vi que mi habitación estaba en la oscuridad, pero ¿no era totalmente de día, ahora mismo, cuando salí?
¡Cuánto tiempo debí permanecer pensando que no noté lo tarde que era! E intenté imitar al desconocido, su paso y sus gestos, y a pesar de ello no los podía recordar. ¡Cómo iba a conseguir imitarlo, si no tenía ya el más ligero indicio de cómo era! Pero todo fue distinto. Muy distinto de lo que yo había pensado.
Mi piel, mis músculos, mi cuerpo se acordaron de repente sin comunicárselo al cerebro.
Hacían movimientos no intencionados, que yo no deseaba. ¡Como si mis miembros ya no me pertenecieran!
De golpe, mi andar se había vuelto extraño y vacilante al dar unos cuantos pasos en la habitación. Éste es el paso de un hombre que continuamente está a punto de caer hacia delante, me dije. Sí, sí, sí, ¡así era su paso!
Lo sabía claramente, es así. Yo tenía una cara extraña, sin barba y con barbilla pronunciada, y miraba desde unos ojos rasgados.
Esta no es mi cara, quise gritar asustado y quise palparla, pero mi mano no siguió mis deseos y se hundió en el bolsillo para sacar un libro. Exactamente igual que él lo había hecho antes. De repente, estoy sentado otra vez sin sombrero y sin abrigo, junto a la mesa.

El Golem i el rabí Low


ENCUENTROS CON EL GOLEM DE PRAGA Por María Negroni

"Adán es, probablemente, la representación más difundida de un Golem de que tenga memoria la humanidad. Al margen de él (de nosotros), la lista de sueños sobre creación de seres animados es cuantiosa. El homunculus de Paracelso, la Olympia de T.E. Hoffman, el ruiseñor de Andersen, el engendro de Frankenstein, la prostituta robot de Metrópolis, para no citar sino algunas, son todas manifestaciones más o
menos nocturnas, más o menos musicales, de la misma pesadilla. En la base hay siempre una mutación, algún saber hermético que desemboca en el nacimiento de la una máquina sensible, a medio camino entre la béte noire y la conciencia de la finitud, entre el fetiche sexual y el desamparo infantil, entre la coraza monstruosa y la vulnerabilidad.
El Golem propiamente dicho, sin embargo, es ciudadano de Praga. Allí lo hace nacerla leyenda, atribuyendo la autoría al rabino Loew (1512 – 1609), en épocas de Rudolf II de Habsburgo, cuando Praga era la capital del reino de Bohemia y en la corte convivían Kepler, Brahe, Archimboldo, las obras de Durero, la luz sombría del barroco y el fervor cabalista de la sinagoga de Pinkas. Esta primera representación del Golem,no es uniforme. En algunas versiones, el muñeco de greda y escritura, originariamente diseñado para proteger al ghetto de las persecuciones, se subleva y acaba destruyendo a su creador. En otras, se suicida. En otras, simplemente, el
rabino borra la primera letra del nombre impreso en su frente (Emet, que significa verdad, sello del único) y el Golem regresa a la arcilla (Met, muerto). Todas variantes,como se ve, que posiblemente poco tengan que ver con el Golem, tal como lo imaginó Loew, hombre renacentista, más preocupado por desalentar el dogma y mantener vivo el espíritu de la Torah que por dramatizar un phatos político o personal.
De todas las versiones, sin embargo, la más irreverente es la Gustav Meyrink (1868 –1932). En su novela publicada en 1915, un narrador anónimo (un restaurador de joyas que ha recogido por error el sombrero de un tal Athanasius Pernath) sueña en una sola noche la vida de ese hombre que -acabará descubriendo, como los pájaros del Simurgh- es él mismo. Borges resumió casi todo al decir que, como Alicia en el País de las Maravillas, Der Golem es una novela onírica, Yo agregaría que ese sueño contiene la novedad de un gótico religioso.
Muchas cosas, como fuere, están felizmente tergiversadas respecto de la leyenda. El Golem mismo apenas ocupa un quinto de las páginas, el rabino literalmente no aparece (aunque hay un archivero, Shemajah Hillel, que se le parece), el narrador ha sufrido una crisis de identidad y tiene clausurado el pasado (como Barba Azul) y la destrucción es reemplazada por la más infructuosa búsqueda que una subjetividad pueda hacer de sí misma. Quizá en esto último radique lo más claro; la verdadera creación e traslada, en Meyrink, al fuero interior. De allí que la pregunta central de este libro sea ¿Quién es yo?. Porque la memoria y el conocimiento, se entiende, son una misma cosa; no hay más viaje que el simbólico, y se ejerce a través de una trama mnemónica.
Vista así, la aparición del Golem cada treinta y tres años (la edad de Cristo) es un recordatorio para el hombre que vive alienado como en un sueño de opio. Su rostro oscuro refleja el alma enferma de la comunidad. Como un visitante que llegara para anunciar la necesidad de la Gran Obra alquímica, ese opus nigrum que permite
asociar el pensamiento que divide (la razón) con el que armoniza (la imaginación), irrumpe sólo en los bajos fondos de la ciudad y allí se arrastra como un fantasma asociado al crimen y el misterio. Algo en él recuerda a Cesare, el muñeco sonámbulo de El Gabinete del Dr. Caligari. Su violencia rima con las callejas torcidas y afiebradas de ese reducto de pasión que es el ghetto. Hay que apurar la muerte, diría Bataille,para que algo pueda nacer.
En esa arquitectura expresionista, mezcla de la Pedrera de Gaudí y de las ciudades porosas de Xul Solar, se interna también el narrador. Todo allí es catastrófico, ojival, apocalíptico. Basta cerrar los ojos y recordar los planos que Paul Wegener registró en su film El Golem (1920) sobre dibujos o pesadillas vivas de Alfred Kubin y Marlène Poelzig: crujidos, falsas escuadras de tiempo, filas de tejados barrocos mostrándose como losas sepulcrales sin inscripción, siluetas que ascienden y descienden, antorchas, puertas cuneiformes, triángulos y sombras que parecen aves de rapiña.
Lotte Eisner explicó como nadie el nerviosismo de esa estética. Habló de una dictadura del espíritu y de una fotogenia del alma, de visiones goyescas y de cierta perfidia del objeto en medio de una suerte de lírica cinética, de bosque encantado.
También para ella el ghetto es un espacio malsano y superpoblado en el que se vive una angustia sin fin, sólo interrumpida por algunos gestos lineales, bruscos, esfumados luego hacia la noche. Es allí, entre vecinos que más bien parecen animales viejos y malhumorados y bouquets nupciales en las alcantarillas, quePernath se deja arrastrar por sus pulsiones hacia una trinidad de mujeres (Rosina, laprostituta; Myriam, la judía mística; y la inalcanzable condesa Angelina) mientras el Golem-sombra lo busca para mostrarle las múltiples imágenes de su ser ilusorio (artista, mártir, chivo expiatorio) que podrían –si las aceptara- revelarle su identidad más recóndita.
No es que la cuestión política desaparezca; por el contrario, se espiritualiza, se vuelve una poética. Los crímenes del Golem, digamos, quedan ligados a las sagas del alma por recobrar su döppelganger y así suprimir el exilio y la separación. La esperanza es liberarse de la dualidad, trocar la objetivación del Mal en una verdad
concebida como proyecto y hacer de ese afán de materialización, famélico e hipnotizante como el del vampiro, una oportunidad para integrar el deseo (vale decir,la risa, el pensamiento no petrificado, todas las estrellas e infiernos de lo sexual) a lacasa mística, complementaria, del ser. El cabalista Loew habría encontrado aquí ecos prodigiosos.
Pernath, por su parte, terminará por comprender: el Golem se le aparece, le trae un libro, Ibbur o la fecundación del alma. Otro día, en un sueño, Pernath ve un signo grabado en su propia frente. Sistema de cajas chinas que hacen pensar en Las ruinas circulares y, en general, en el poder de los vestigios. Las señales se multiplican. No importa que el Golem viva en un cuarto sin puertas, con una ventana enrejada. Como en El misterio del cuarto amarillo o en Los asesinatos de la calle Morgue, el enigma de la habitación del vértigo tiene explicación. Toda pregunta, dice el archivero inspirado en el Zohar o Libro del Brillo, ya está resuelta, de hecho, en el instante mismo en que nos la planteamos a nosotros mismos. Y así, Pernath accede a la guarida del Golem, por un laberinto que existe debajo del ghetto como para corroborarla fórmula gnóstica igual que arriba, es abajo: también el ghetto es un laberinto que circula debajo de la ciudad celeste. Sólo hay que pulir el espejo del corazón –dirían los sufíes- para que cada objeto revele lo que esconde.
Este secreto no se averigua fácilmente. Me pregunto si Meyrink lo habrá aprendido en su vida excéntrica ya que, dicho sea de paso, se registran en su biografía los oficios más insólitos: fue playboy, titiritero, hijo bastardo de una actriz, místico, traductor de Dickens, hombre de negocios, atleta, tuberculoso, coleccionista de ratones africanos y de confesionarios, estafador, contemporáneo de Kafka, suicida fracasado, ávido lector de tratados de teosofía, cábala y pensamiento oriental, y discípulo de Madame Blavatsky.
no para destruirlo sino más bien para redimirlo. En otros términos, el narrador vive el pasado de lo que pasará y, en ese futuro anterior, re-construye –como quería Proust- la sombra que lo vivido proyecta hacia delante, restaura (después de todo, es su oficio), en medio de la vida turbia y triste de un ghetto delirante, lo olvidado, eso otro que leemos desde siempre en el Libro sin saber que somos nosotros mismos, sin saber que el paraíso, como en aquel cuento jasídico, sería entender lo que leemos."



http://www.galeon.com/meyrink/

El Golem




Gustav Meyrink l'autor.

El 1920 es va estrenar una pel·lícula sobre el golem ( l'home de fang sense ànima creat per el Rabí Loew a Praga )

Paraules de mitja nit


He estat crustaci i més tard vaig preferir ser un amfibi. Em prova més ser amfíbia. O Abraxas el déu-dimoni, símbol del bé i el mal alhora.

Qui no s'ha llegit Demian de Herman Hesse? A mi em va impactar força.
O El lobo estepario del mateix autor ....és clar que quan me'ls vaig era força jove però encara ara puc recordar frases: Teatrillo mágico: Sólo para locos. Abstenerse cuerdos y similares.

Un altre llibre inquietant i fascinador (almenys per a mi) és El Golem de Gustav Meyrink. Remotament inspirat en l'altre golem el de les llegendes jueves. Però en el llibre de Meyrink el golem forma part de nosaltres, un nosaltres ,un jo que dubta si dorm o està despert... si la realitat és l'onírica o és el somni la realitat... podria tenir afinitat amb Matrix. El llibre és torbador .



Abraxas
Imatge extreta de http://www.wikipèdia.org



dimarts, 14 d’abril del 2009