Perquè a veure, algú ha sentit mai parlar de la grip amfíbia?
Reflexions, pensaments i dubtes filosòfics,literaris,personals...poti-poti, i aiguabarreig
dijous, 30 d’abril del 2009
Els amfibis tenen la grip?
Perquè a veure, algú ha sentit mai parlar de la grip amfíbia?
Fragments esparsos de NADA de Carmen Laforet
(...)
Me compensaba el trabajo que me llegaba a costar poder ir limpia a la Universidad, y sobre todo parecerlo junto al aspecto confortable de mis compañeros. Aquella tristeza de recose los guantes, de lavar mis blusas en el agua turbia y helada del lavadero de la galería con el mismo trozo de jabón que Antonia empleaba para fregar sus cacerolas y que por las mañanas raspaba mi cuerpo bajo la ducha fría.
(...)
De todas maneras, yo misma, Andrea, estaba viviendo entre las sombras y las pasiones que me rodeaban. A veces llegaba a dudarlo.
Aquella misma tarde había sido la fiesta de Pons. Durante cinco días había yo intentado almacenar ilusiones para esa escapatoria de mi vida corriente. Hasta entonces me había sido fácil dar la espalda a lo que quedaba atrás, pensar en emprender una vida nueva a cada instante. Y aquel día yo había sentido como un presentimiento de otros horizontes.
Mi amigo me había telefoneado por la mañana y su voz me llenó de ternura por él. El sentimiento de ser esperada y querida me hacía despertar mil instintos de mujer; una emoción como de triunfo, un deseo de ser alabada, admirada, de sentirme como la Cenicienta del cuento, princesa por unas horas, después de un largo incógnito. Me acordaba de un sueño que se había repetido muchas veces en mi infancia, cuando yo era una niña cetrina y delgaducha, de esas a quienes las visitas nunca alaban por lin- das y para cuyos padres hay consuelos reticentes.
Esas palabras que los niños, jugando al parecer absortos y ajenos a la conversación, recogen ávidamente: «Cuando crezca, seguramente tendrá un tipo bonito», «Los niños dan muchas sorpresas al crecer»... Dormida, yo me veía corriendo, tropezando, y al golpe sentía que algo se desprendía de mí, como un vestido o una crisálida que se rompe y cae arrugada a los pies. Veía los ojos asombrados de las gentes. Al correr al espejo, contemplaba, temblorosa de emoción, mi transformación asombrosa en una rubia princesa —precisamente rubia, como describían los cuentos—, inmediatamente dotada, por gracia de la belleza, con los atributos de dulzura, encanto y bondad, y el maravilloso de esparcir generosamente mis sonrisas… Esta fábula, tan repetida en mis noches infantiles, me hacía sonreír, cuando con las manos un poco temblorosas trataba de peinarme con esmero y de que apareciera bonito mi traje menos viejo, cuidadosamente planchado para la fiesta. «Tal vez —pensaba yo un poco ruborizada— ha llegado hoy ese día.» "
www.epdlp.com
LLegir per obligació
Bé i també m'ha tocat rellegir-me :Mecanoscrit del segon origen, del prolífic i gran escriptor Manuel de Pedrolo. Una productora de cine catalana ( no sé si és Mediapro) i un director de cine de renom -Bigas Luna-tenen el projecte de dur-la a la pantalla ...a veure si reeixeix. Sort que m'agrada molt llegir!! El que m'empipa és haver de fer-ho per obligació. Què hi farem!
dimecres, 29 d’abril del 2009
El sol està sol
Pennsylvania
Anne Marie Schwarzenbach amb Klaus Mann
dimarts, 28 d’abril del 2009
AnneMarie Schwarzenbach amb Erika Mann
De blogs i blocs
diumenge, 26 d’abril del 2009
Tempestes de primavera produeixen mots inconnexos
Hi ha milions de blocs al món. A l'univers de blogger milions també...quants en puc arribar a conèixer, a llegir? Suposo que és una mica com en les relacions personals...no arriben mai a conèixer totes les persones que voldríem ....i ens relacionem una mica en espiral, o en xarxa...jo conec algú que coneix algú altre que coneix algú que em coneix a mi....Cercles. De vegades excèntrics, de vegades concèntrics....
Quantes vegades no hauré dit i escrit que la pluja si no plou bé i reposadament ,em treu de polleguera?
Brevíssimes fraccions d'espurnejants lucideses em sobrevenen i se'n van deixant petja damunt la platja dels meus mig esborrats somnis d'abans. Les tempestes de primavera produeixen mots inconnexos que són com nuvolades que es desenvolupament ràpidament i descarreguen ràfegues de paraules sense connectors....sense coherència.....El rostre dels desapareguts, la memòria dels rostres desapareguts del mapa mental de la nostra infantesa esdevinguts cirrus, cumulonimbus i altres menes de núvol .....provocant tamborinades primaverals....atacs aguts de nostàlgies i melangies.....
Paraigües trencats amb les barnilles d'alumini mig partides. La derrota.
Desolació?
No estic del tot segura si és de Hopper
dissabte, 25 d’abril del 2009
En un altre lloc. Amor fati
Friedrich Nietzsche: el superhome i l’etern retorn ("amor fati")
La meva nova via cap a l’afirmació. -La filosofia tal com l’he entès i viscut fins aquest moment, consisteix en l’investigació voluntària dels aspectes, fins i tots dels més avorrits i menyspreats, de l’existència. Per la llarga experiència que semblant pelegrinatge a través de les glaceres i deserts m’ha proporcionat, vaig aprendre a mirar d’una altra manera tot el que fins ara ha estat considerat la filosofia; posant-se molt en clar per a mi la secreta història de la filosofia, la psicologia dels seus més il·lustres representants. «Quanta veritat suporta un esperit, fins a quanta veritat s’atreveix?», aquesta va ser per a mi la pregunta clau per considerar els valors. L’error és una covardia... Tota conquesta del coneixement és conseqüència del valor, de la duresa amb si mateix, de la puresa per a amb si mateix... Una filosofia experimental tal com jo la visc, comença per suprimir, a títol d’experiment, fins i tot la possibilitat mateixa del pessimisme absolut, sense voler dir amb això que es detingui en una negació, en un no, en una voluntat de negació. Més que això, allò que es vol és penetrar fins allò contrari, fins una afirmació dionisíaca de l’univers tal com és, sense possibilitat alguna de sostracció, d’excepció o d’elecció. Ella vol el cicle etern: les mateixes coses, la mateixa lògica o el mateix il·logisme dels encadenaments. Estat suprem que pugui aconseguir un filòsof: una actitud dionisíaca enfront de l’existència; la meva fórmula per a això és «amor fati».
Això implica que els aspectes fins ara negats de l’existència es conceben no sols com a necessaris, sinó com a desitjables; i desitjables no sols respecte als aspectes fins ara afirmats (dels que són el complement o la condició), sinó per ells mateixos, perquè són els aspectes més poderosos, més fecunds, més vertaders de l’existència, aquells en què es manifesta millor la seva voluntat.
Així mateix serà necessari valorar més exactament els aspectes que fins ara han estat els únics afirmats de l’existència; comprendre d’on correspon aquesta afirmació i quan poc convincent és per a una valoració dionisíaca de l’existència; jo he desenterrat i he comprès la força que pronuncia aquesta afirmació (l’instint de què pateixen, d’una banda, l’instint de ramat, d’altra banda, i, en tercer lloc, el prejudici de la majoria contra les excepcions).
Vaig descobrir així fins a quin punt una raça més vigorosa hauria de projectar en un sentit totalment distint la idea que es fes d’una humanitat superior i magnificada: hauria de concebre uns éssers superiors, més enllà del bé i del mal, més enllà d’aquells valors que no poden dissimular el seu origen, perquè procedeixen de l’esfera del patiment, del ramat i d’allò vulgar; jo he buscat en la Història els primers gèrmens d’aquesta inversió de l’ideal (les nocions «paganisme», «classicisme», «aristocràcia», les vaig trobar novament i les vaig reconstruir).
(Voluntat de Poder, llibre II, Introducció, § 14.) Extret de www.pensament.com/filoxarxa
divendres, 24 d’abril del 2009
La memòria del tauró
Avui una amiga molt lletraferida m'ha regalat aquesta novel·la i m'ha dit que està segura que m'agradarà.
Que arribin d'aviat les vacances sis plau!!! tinc uns quants llibres que vull llegir i ara encara no podré fer-ho perquè vaig atrafegada...ja ho sé que escric al bloc però llegir em demana molt més temps. A més quan començo a llegir un llibre que m'atrapa , difícilment el deixo anar i és perillós....perquè puc no tenir aturador.
Ara la vida continua
Aparco a un costat, al marge de la carretera de la vida, la mort que ahir es va fer present i la vida continua a pesar de tot.
Bé , ahir em vaig auto regalar : ULLS VERDS i espero tenir temps aviat per llegir-me'l i posteriorment escriuré les sensacions que m'ha produït. També, vaig regalar dos llibres a dues persones amigues: La poesia completa de Rimbaud, i l'últim poemari de Joan Margarit: Misteriosament feliç.
dijous, 23 d’abril del 2009
La mort
La mort arriba i sense trucar a la porta, es filtra per les escletxes, brama i empudega amb el seu alè fins tot a través dels fils d'un telèfon....i qui ha trucat es queda perplex i astorat sense poder impedir que la mort faci el fet, sense poder impedir que la mort espatlli la felicitació del sant....maleït sant Jordi, que ocupat i distret amb la seva celebració ,no ha tingut cura de qui era conegut pel seu nom i se l'ha endut. Amb traïdoria.
Potser d'alguna manera, l'havien cridat? Potser inconscientment o conscientment li havia estat enviada una instància en un instant de defalliment? Potser la mort havia tramitat aquesta petició amb celeritat i simplement el termini vencia avui pel matí? Era el petit de vuit germans. Quina presa havia? Per què?
dimecres, 22 d’abril del 2009
El bosc de la nit
És un altre dels llibres, de les novel.les que,d'una manera o una altra ,m'han arribat ben endins. Són aquesta mena de novel.les que ,de tant en tant ,has de tornar a llegir, a rellegir...per adonar-te de tu mateixa, per ser conscient si has canviat, si les emocions que et produeix són diferents o són les mateixes....no em faria res comprar-me aquesta versió més autèntica, sense censures que data de l'any passat. Però tinc una pila de llibres que em vull llegir per primera vegada. Potser el bosc de la nit haurà d'esperar l'estiu
Djuna barnes
EL BOSC DE LA NIT
EDICIONS 62, S.A.
El bosc de la nit (1936) és sens dubte l'obra mestra de Djuna Barnes i una de les grans novel·les de la literatura contemporània. No tan sols el llenguatge, el ritme i la música de les seves paraules fan que el seu estil narratiu trenqui amb els esquemes convencionals de l'època. La gosadia amb què l'autora tracta temes com el lesbianisme o la religió van impossibilitar que el text inicial, més explícit, es publiqués.
Per aquest motiu Djuna Barnes va accedir que la seva amiga Emily Coleman i el seu editor T.S.Eliot suprimissin alguns fragments ¬per arribar a una versió «publicable» que finalment va veure la llum el 1936. L'edició que aquí presentem ofereix al lector en català per primer cop la versió íntegra d'aquest gran clàssic del segle XX, alhora que restitueix la redacció i la puntuació originals.
Extret de www.llibres.cat
dimarts, 21 d’abril del 2009
ANNEMARIE SCHWARZENBACH
Annemarie Schwarzenbach (Zurich, 23 de mayo de 1908 - Sils im Engadin, 15 de noviembre de 1942) fue una doctora en filosofía, arqueóloga, periodista, fotógrafa y novelista suiza, conocida sobre todo por su faceta de escritora de viajes. Fue amiga de Klaus y Erika Mann (hijos de Thomas Mann). En 1935 se casó con el diplomático francés Claude Clarac en Irán. Sus viajes, que inspiraron a su obra, la llevaron a Estados Unidos, España, Rusia, Afganistán (junto a Ella Maillart) y el Congo Belga.
Nació en el seno de una de las familias más ricas de Suiza, junto a cuatro hermanos más. Su madre, emparentada con el canciller Von Bismarck, Renée mantenía cierta relación de amistad con figuras como Toscanini y
Creció en Horgen. Desde pequeña, Annemarie rechazó el lujo y el esplendor y al alcanzar la pubertad, su familia solicitó una entrevista médica para comprender el hecho de su "rara" conducta. Tras algunas visitas médicas, se le diagnosticó esquizofrenia, veredicto del que aún se desconoce su veracidad.
En 1927 ingresó a
En 1933 viajó a España junto a Marianne Breslauer, quien le fotografió en reiteradas ocasiones.
A lo largo de su vida fue adicta a la morfina y estuvo intermitentemente bajo tratamiento psiquiátrico. En 1939 realizó una auto-internación en varias clínicas para buscar una cura y desintoxicación. En estos días escribió Das glückliche Tal. En 1942 se accidentó a bordo de su de bicicleta, se golpeó la cabeza con una piedra y reaccionó días después. Al despertar, no pudo reconocer a su madre. Había perdido también la capacidad de habla, observación y movilidad. Murió el 15 de noviembre del mismo año.
(texto extraído: es.wikipedia.org/wiki/Annemarie_Schwarzenbach)
I el meu pre-Sant Jordi bis
I aquests dos també me'ls he regalat, de Sàndor Marai me he anat llegit tot el que ha sortit i és un escriptor que m'agrada molt.
De Anne Marie Schwarenzenabach només m'he llegit la única obra seva publicada en castellà: Muerte en Persia que em va colpí. I em va cridar molt l'atenció la seva vida; no va tenir una vida fàcil, a nivell econòmic sí, va ser un ésser turmentat, infeliç, va morir als 34 crec...d'un desgraciat accident de bicicleta, va néixer el 1908 a Zúric ( cito de memòria i potser m'erro) íntima amiga dels germans Mann amb qui va mantenir una o unes relacions arravatades, ambigües, doloroses fins i tot...Thomas Mann va dir d'ella que era un" àngel devastat"
diumenge, 19 d’abril del 2009
MORT A VENÈCIA
Mahler, Visconti i Mann una tríada genial. L'adagieto de la Simfonia 5 sempre m'ha impactat. És com si et pincessin els nervis de la sensibilitat i en triessin els sons més tristos, les essències de les malenconies més pregones....
DESAFINADO
dissabte, 18 d’abril del 2009
Reflexions....reflexes
Però no es pot aturar el pas del temps. A més, tu camines al mateix temps que el temps. I ahir quan era ahir era el teu avui mentre que demà demà ja no ho serà perquè tornarà a ser avui. O sia, que en certa manera, potser sí que el temps no passa i estem ancorats i alhora en perpetu moviment en l'etern retorn d'Heràclit i de Nietsztche....
L'aigua del riu que sempre va cap avall i mai és la mateixa aigua però sí que ho és....arriba al mar, s'hi barreja...el mar s'escalfa amb la irradiació del sol, s'evapora gran quantitat d'aigua i s'enlaira amunt amunt fins transformar-se en nuvolades que precipiten pluja. I ja hi tornem a ser: aigua que torna, aigües que canvien....i emplenen els rius.
Com diria Foix, en el seu per a mi magnific poema dedicat a Gabriel Ferrater, Tot muda i tot roman.
EL CARRER MARSALA 1974 [1985] fragments Miquel Bauçà
I ara m'estiro els dits. Amb esment, em repasso el perfil dels ossos. Qui pot privar-me d'aquests exercicis innocents? Potser més d'un podria estar-ne queixós. Però molts han dit que era impossible d'estar d'acord amb tots els veïns alhora. I, davant d'aquesta situació, no és lícit que triï el que més em convingui?
D'una banda, sembla que seria millor de saber si un dentista posa bé o no els queixals. No deixar-ho a mans de l'eventualitat. D'altra banda, però, hi ha l'esponerós atractiu de l'atzar: tesi que no cal confirmar. Això em duu a pensar que sempre m'he esmerçat massa volent preveure, cobejant garanties. Per tant, m'haig d'instruir així: si a les sis no tinc dona, sempre podré pelar-me-la. Una instrucció clara, tonificant. També una altra: si no hi ha el Turó de la Fosca, hi haurà el Turó dels Solcs. Cada vegada més, les coses es simplifiquen: si no hi ha allò, hi haurà allò altre, igualment plaent i que produeixi la pessigolla justa a la gorja innervada. I aquesta pessigolla és l'eix del món, com deia aquell savi frare.
Aforismos (Consideraciones acerca del pecado) F.Kafka
Aforismos (Consideraciones acerca del pecado)
1. El camino verdadero pasa por una cuerda, que no está extendida en alto, sino sobre el suelo. Parece preparada mas para hacer tropezar, que para que se siga su rumbo.
2. Todos los errores humanos son fruto de la impaciencia. Interrupción prematura de un proceso ordenado, obstáculo artificial levantado al derredor de una realidad artificial.
5. A partir de cierto punto no hay retorno. Este es el punto que hay que alcanzar.
35. El poseer no existe, existe solamente el ser: ese ser que aspira hasta el último aliento, hasta la asfixia.
36. En un tiempo no podía comprender porqué no recibía respuesta a mi pregunta, hoy no puedo comprender como pude estar engañado hasta el extremo de preguntar. Pero no es que me engañase, preguntaba solamente.
Franz Kafka: Obras Completas, © 1983 Editorial Teorema, Barcelona.
Més fragments del LIBRO del Desasosiego
Basta pensar em sentir
Llibre del dessassossec de Pessoa
El gran Pessoa! amant de l'ocultisme, divers i amagat entre els seus heterònims i semi-heterònims.
Fragment del llibre del desassossec:
dijous, 16 d’abril del 2009
Definicions del DIEC2
crític -a
1 1 adj. [LC] [FS] Relatiu o pertanyent a la crisi o a la crítica.
1 2 adj. [LC] [MD] Que decideix l’anar per bé o per mal d’una malaltia. Fase crítica d’una malaltia.
1 3 adj. [LC] [MD] Que decideix la sort d’algú, greu.
2 adj. [FIF] [QU] Relatiu o pertanyent a un punt de transició en què alguna propietat sofreix un canvi finit.
3 1 adj. [LC] Que avalua les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc. Examen crític.
3 2 f. [LC] [FLL] [AR] Judici sobre les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc.
3 3 f. [RE] crítica textual Tècnica per a reconstruir l’original més probable d’un text a partir de l’examen i la comparació dels manuscrits o edicions impreses en què ha estat transmès.
3 4 f. [LC] [FLL] [AR] Art de jutjar el valor, les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc.
4 1 m. i f. [PR] [FLL] [AR] Persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes.
4 2 m. i f. [PR] [FLL] [AR] Persona que exerceix la crítica literària, artística.
5 1 adj. [LC] Que fa notar els defectes de les persones, de les coses, que censura les accions, la conducta, d’algú.
5 2 f. [LC] Acció de fer notar els defectes de les persones, de les coses, de censurar les accions, la conducta, d’algú.
6 f. [FS] Part de la gnoseologia que estudia la naturalesa i els límits del coneixement.
ABRIL crític
Jo acostumo a estar en mig d'una crisi dos o tres cops a l'any pel cap baix. O millor dit visc en una crisi permanent...ara una crisi de valors ( de principis vull dir no pas valors bursàtils ), després una crisi personal, més tard una crisi de records...o una crisi d'amistat...o un estat crític...d'alguna mena. A més ,m'agrada mantenir una certa actitud crítica davant i enfront les coses de la vida....hem anat passant de la crisi a la crítica....Els crítics de cinema, els crítics literaris viuen, també, una estat de crisi?
Els veïns criticaires pateixen una crisi? Actualment , la crisi en la construcció fa que els manobres siguin més crítics? Els bancs critiquen ? Els crits són fills orfes de crítica que per ventura estan en crisi? I si ric de tot plegat?
A L'INREVÉS
- Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
- frenètica d'agost, els peus d'un noi
- caragolats al fil del trampolí,
- l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
- dels lilàs a l'abril, la paciència
- de l'aranya que escriu la seva fam,
- el cos amb quatre cames i dos caps
- en un solar gris de crepuscle, el peix
- llisquent com un arquet de violí,
- el blau i l'or de les nenes en bici,
- la set dramàtica del gos, el tall
- dels fars de camió en la matinada
- pútrida del mercat, els braços fins.
- Diré el que em fuig. No diré res de mi.
dimecres, 15 d’abril del 2009
AUTOPSICOGRAFÍA
El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que hasta finge que es dolor
El dolor que de veras siente.
Y quienes leen lo que escribe,
Sienten, en el dolor leído,
No los dos que el poeta vive
Sino aquél que no han tenido.
Y así va por su camino,
Distrayendo a la razón,
Ese tren sin real destino
Que se llama corazón.
Fernando Pessoa
Versión de Santiago Kovadloff
Fragment poema El Golem de José Luis Borges
El nombre es arquetipo de la cosa,
En las letras de rosa está la rosa
Y todo el Nilo en la palabra Nilo.
Y, hecho de consonantes y vocales,
Habrá un terrible Nombre, que la esencia
Cifre de Dios y que la Omnipotencia
Guarde en letras y sílabas cabales.
Adán y las estrellas lo supieron
En el Jardín. La herrumbre del pecado
(Dicen los cabalistas) lo ha borrado
Y las generaciones lo perdieron.
Los artificios y el candor del hombre
No tienen fin. Sabemos que hubo un día
En que el pueblo de Dios buscaba el Nombre
En las vigilias de la judería.
No a la manera de otras que una vaga
Sombra insinúan en la vaga historia,
Aún está verde y viva la memoria
De Judá León, que era rabino en Praga.
Sediento de saber lo que Dios sabe,
Judá León se dio a permutaciones
de letras y a complejas variaciones
Y al fin pronunció el Nombre que es la Clave.
La Puerta, el Eco, el Huésped y el Palacio,
Sobre un muñeco que con torpes manos
labró, para enseñarle los arcanos
De las Letras, del Tiempo y del Espacio.
El simulacro alzó los soñolientos
Párpados y vio formas y colores
Que no entendió, perdidos en rumores
Y ensayó temerosos movimientos.
Gradualmente se vio (como nosotros)
Aprisionado en esta red sonora
de Antes, Después, Ayer, Mientras, Ahora,
Derecha, Izquierda, Yo, Tú, Aquellos, Otros.
Fragment del llibre: El Golem de Gustav Meyrink
Era como una inspiración a la que no puede uno oponerse.
Lo sabía claramente, es así. Yo tenía una cara extraña, sin barba y con barbilla pronunciada, y miraba desde unos ojos rasgados.
Esta no es mi cara, quise gritar asustado y quise palparla, pero mi mano no siguió mis deseos y se hundió en el bolsillo para sacar un libro. Exactamente igual que él lo había hecho antes. De repente, estoy sentado otra vez sin sombrero y sin abrigo, junto a la mesa.
ENCUENTROS CON EL GOLEM DE PRAGA Por María Negroni
menos nocturnas, más o menos musicales, de la misma pesadilla. En la base hay siempre una mutación, algún saber hermético que desemboca en el nacimiento de la una máquina sensible, a medio camino entre la béte noire y la conciencia de la finitud, entre el fetiche sexual y el desamparo infantil, entre la coraza monstruosa y la vulnerabilidad.
El Golem propiamente dicho, sin embargo, es ciudadano de Praga. Allí lo hace nacerla leyenda, atribuyendo la autoría al rabino Loew (1512 – 1609), en épocas de Rudolf II de Habsburgo, cuando Praga era la capital del reino de Bohemia y en la corte convivían Kepler, Brahe, Archimboldo, las obras de Durero, la luz sombría del barroco y el fervor cabalista de la sinagoga de Pinkas. Esta primera representación del Golem,no es uniforme. En algunas versiones, el muñeco de greda y escritura, originariamente diseñado para proteger al ghetto de las persecuciones, se subleva y acaba destruyendo a su creador. En otras, se suicida. En otras, simplemente, el
http://www.galeon.com/meyrink/
El Golem
Paraules de mitja nit
He estat crustaci i més tard vaig preferir ser un amfibi. Em prova més ser amfíbia. O Abraxas el déu-dimoni, símbol del bé i el mal alhora.
Qui no s'ha llegit Demian de Herman Hesse? A mi em va impactar força.
O El lobo estepario del mateix autor ....és clar que quan me'ls vaig era força jove però encara ara puc recordar frases: Teatrillo mágico: Sólo para locos. Abstenerse cuerdos y similares.
Un altre llibre inquietant i fascinador (almenys per a mi) és El Golem de Gustav Meyrink. Remotament inspirat en l'altre golem el de les llegendes jueves. Però en el llibre de Meyrink el golem forma part de nosaltres, un nosaltres ,un jo que dubta si dorm o està despert... si la realitat és l'onírica o és el somni la realitat... podria tenir afinitat amb Matrix. El llibre és torbador .
Abraxas
Imatge extreta de http://www.wikipèdia.org