Reflexions....reflexes

Aquesta primavera d'enguany, aquesta benaurada primavera! Aquesta primavera serà la meva primavera primera de la cinquantena...ui quina por! quin respecte i basarda: mig segle!!! Quan fa anys tenia menys edat cronològica em delia per fer anys, per accelerar la vida i complir-ne els divuit, els vint, els trenta....I ara me'n adono que el que cal és anar a poc a poc. Voldria escriure allò tan tòpic i tantes vegades escrit, pintat, de "atureu el món que jo baixo aquí" ( bé en castellà era: parad el mundo que me apeo) i restar dies, mesos, perduda en una illa d'atemporalitat on el temps no hi passés, on el temps passés de llarg i fos absent.

Però no es pot aturar el pas del temps. A més, tu camines al mateix temps que el temps. I ahir quan era ahir era el teu avui mentre que demà demà ja no ho serà perquè tornarà a ser avui. O sia, que en certa manera, potser sí que el temps no passa i estem ancorats i alhora en perpetu moviment en l'etern retorn d'Heràclit i de Nietsztche....

L'aigua del riu que sempre va cap avall i mai és la mateixa aigua però sí que ho és....arriba al mar, s'hi barreja...el mar s'escalfa amb la irradiació del sol, s'evapora gran quantitat d'aigua i s'enlaira amunt amunt fins transformar-se en nuvolades que precipiten pluja. I ja hi tornem a ser: aigua que torna, aigües que canvien....i emplenen els rius.

Com diria Foix, en el seu per a mi magnific poema dedicat a Gabriel Ferrater, Tot muda i tot roman.