Et vaig veure al cafè...

Ad'art ha engegat un projecte de creació literària ,col.lectiu ( termini fins 1 d'abril) i demana un text de 100 mots .Heus aquí el meu:

Et vaig veure al cafè... no recordo el nom però no té cap importància. Tu estaves prenent-te un te en una tauleta del racó. Jo, un tallat descafeïnat ...enfilada dalt d'un tamboret a la barra...et mirava de reüll i ,de tan en tant ,la teva mirada coincidia amb la meva.

Et vaig veure al cafè i em vaig beure d'un glop totes les teves paraules, les que em vas dir, les que et vas guardar....ja asseguts, assegudes, els esguards i les mirades....fit a fit ...la dolçor i la descoberta d'un altre jo que era tu i va esdevenir un nosaltres.

En Joanfer m'ha donat un premi Fortuna

Bonica sorpresa que m'ha dat en Joanfer del bloc Filosofia avui, com que és generós de mena ha rebut 4 premis que ha decidit repartir i a mi m'ha tocat el premi Fortuna i sembla ser que he de respondre a una pregunta .
O sia que he de dir quina cosa considero que té un valor incalculable:  L'Amistat  ( aquí coincideixo amb en Joanfer)

i ara no sé què més he de fer...ah sí el puc regalar, el premi a algú altre....perdoneu però m'ho de pensar ...necessitaria uns 50 premis i només en tinc un....JA HO SÉ...HI HAURIEN ,JA HO HE DIT ,QUASI MÉS DE 15 BLOCAIRES O MÉS MEREIXEDORS/RES DEL PREMI ,PERÒ, SENTIMENTAL QUE ÉS UNA, DONO EL PREMI FORTUNA A LA Mireia del racó de la Solsida perquè va ser una de les primeres persones a entrar al meu bloc, no sé quan el podrà recollir perquè va "desaparèixer" uns quants mesos i ara ha retornat però no sé quan ho veurà. Ja ho saps Mireia, has de respondre quina cosa per a tu té un valor incalculable  i au la FORTUNA tota teva!!!

Manha de carnaval per Astrud Gilberto

fa un any la vaig penjar al bloc...sempre m'ha agradat aquesta cançó ...té el punt just entre bellesa i melangia...em té el cor robat...ja sé que no estem pas a Carnaval...
Manha De Carnaval
(M. Bonfa)
Ladi, lalala, lalala, ladi lalala, lalala. Ladalalala, ladadadidada, ladadidada, ladadadi.
Ladi ladala lalala, ladi ladada dadada Lada lalala, laladadada, lalala ladilala.
Manha tao bonita, manha 
Um dia feliz que chegou.
O sol no ceu surgiu,
E em cada cor brilhou 
Voltou o sonho entao ao coracao.
Depois deste dia feliz,
Nao sei se outro dia havera
E nossa a manha, tao bela afinal! 
Manha de carnaval. 
Canta o meu coracao, a alegria voltou, 
Tao feliz a manha desse amor. 

Hora més, hora menys

Avui és el dia triat per fer avançar els rellotges una hora. O sia que aquesta matinada dormirem menys. Durant uns dies anirem una mica despistats i despistades, perquè el fet és que aquest anomenat horari d'estiu    ens afecta notablement el nostre ritme circadià .....Jo, m'he acostumat a no  canviar mai l'hora del rellotge de polsera ( o hauria de dir rellotge de canell) o sia que no notaré el canvi quan em miri l'hora en el canell esquerre però si que hauré de mirar-la tal qual i no com fins ara que restava una hora per saber l'hora normal....Era un joc divertit i constant, la gent si em demanava l'hora i em mirava el rellotge s'espantava ....els hi havia d'explicar que el duia en l'hora de març....Sense ser-ne gaire conscient, dur l'hora de març en el rellotge, m'emparenta un xic amb < la llebre de març , personatge disparat i absurd d'Alícia en el país de les meravelles.....
Encara no he fet net del refredat profund que he patit però em començo a veure les orelles , ja se sap que març marçot mata la vella i la jove si pot.....esperem que l'abril no sigui aquell abril d'aigües mil....de moment qui dia passa any empeny ....jo ja vaig enviar els "meus" refranys al Víctor Pàmies i tu?

Febre del dimecres a la nit

El meu cos és com una muntanya russa, bé la temperatura del meu cos...volia dir ...ahir vaig arribar a la categoria de febre perquè la cosa anava pujant i es va aturar als 38,42º perquè em vaig prendre el corresponent paracetamol .....a la matinada el meu cos s'ha despertat perquè tornava a pujar en el rànquing febril....és una sensació estranya la febre...és com si dins el teu cos es lliuressin milers de petites batalles, sense guanyador encara, ( jaja semblo un enigma no resolt del McAbeu Sense paracetamol em pregunto , hauria arribat als 39º' als 40º? No sé si estic millorant o empitjorant....el coll em fa menys mal ( o és que m'hi he avesat?) però la febre no marxa ...el cor va accelerat i tinc el cos i el cap enterbolits....No m'agrada estar així. La febre  és senyal que encara hi ha al meu cos algun bitxet que s'ha d'estabornir ( estic a mig llibre.: Les grans epidèmies modernes d'en Salvador Macip  i la veritat no sé si és moment adient per a llegir-lo)...No faig altra cosa que restar asseguda o estirada al llit i em sento com si hagués estat escalant l'Everest i sense oxigen ....esgotada.....

Potser la culpa del tot la té el Barça  perquè ahir mentre sentia el partit per la ràdio va produir-se l'alça continuada de febre....

He descobert una web molt divertida on pots jugar a fer puzles, trencaclosques, i a crear-ne de nous amb qualsevol imatge o fotografia....la veritat és que em distreu una mica...
Actualment estic a 36º però dopada amb paracetamol 500mg ...mal de cap...no paro de mocar-me i fer esternuts...crec que feia anys que no havia esternudat tant i els milers de microbis, bacteris i virus que dec expel·lir van a l'aire i de l'aire els torno a respirar....però no controlo el tempo i no tinc temps d'anar corrents fins la finestra per esternudar cap enfora  ....catxís ara torno a pujar 36,18º...ÚLTIMA HORA: comunicat de termòmetre digital català: 36,53º

Cliqueu sobre el quadre de Hopper i podreu fer un puzzle

Dawn in pennsylvania

Té 45 peces és divertit!

Inseguretat social i sanitària

Des d'ahir  que tinc febre encara que, com que no arribo a 38ºC, es denomina febrícula. El problema és que jo a 36,5º ja m'ho noto...perquè la meva temperatura corporal normal és de 36º...ahir quan vaig arribar a casa, (en taxi ho confesso,  no em veia amb cor ni de caminar del metro a casa) tremolava de fred i total em mancaven tres ratlletes per arribar a 38º i em sentia al pol nord.....La nit que he passat, ja ni us l'explico ...una nit del lloro que s'acostuma a dir( quina relació deuen tenir els lloros amb les nits en blanc o mal dormides? és que els lloros dormen poc?)
Avui al matí comprovar com tenia el cos baldat i la gola com un faquir després d'haver-se empassat foc.....i he hagut de trucar a l'insti i dir que no em veia amb cor ni amb forces per a treballar....anar al metge de la seguretat social...o millor dit de l'inseguretat social  perquè m'he quedat bocabadada en veure que no s'ha tallat ni un pèl a receptar-me ibuprofen ......li he dit doctor que no recorda que sóc al.lèrgica i vaig haver d'anar a urgències?!!! que no ho té anotat a l'ordinador amb les meves dades? I m'ha dit tan tranquil que havien canviat els sistemes i s'havia esborrat!!!! Quina gràcia que m'ha fet saber que dades importants com aquesta no hi són! I si per culpa d'ells em troben inconscient i m'endinyen ibuprofen? Una mort accidental dirien....La cosa és que la febrícula  de l'ensurt ha passat a febre transitòriament.....A més ,un dia , ho vaig comentar amb un metge familiar meu...això de la insistència  a receptar ,alegrement, antiinflamatoris a tort i a dret....a mi per poc em maten....de fet al segon ibuprofen que em prenia en tota ma vida vaig tenir una reacció anafilàctica que em podia haver portat a la mort....inflor de llavis, dins de les galtes...i hagués seguit amb edema de glotis si no m'arriben a posar una injecció antídot ....I jo pensant que la dada, que vaig comunicar al metge de capçalera, seguia emmagatzemada a l'ordinador....

El xa Khusrau jura leialtat a Baber.

Ara t'agenolles i em rets homenatge pillastre , més que pillastre, si ahir mateix a sang i foc em plantaves batalla i encara vas gosar plantejar una vaga just enmig de la contesa en ple camp de cols.....I tens molta sort xa...se m'ha oblidat....xa no sé què més ,que falten segles i segles perquè apareguin els diaris i la televisió perquè pot estar ben segur que sí ara hi fossin ,serien meus els titulars i els primers plans.....ah ah ah tota l'audiència meva!  Si ara m'aclamen .....segles més tard seria foto de portada aquesta escena tan fantàstica que protagonitzem plegats ( encara que jo Baber el tigre sóc molt més fotogènic que tu). No juris endebades lleialtat que a la mà tinc l'espasa i en xatagai t'ho dic ben fort perquè tothom m'entengui.... de turques i d'otomanes n'estaran plens els bars i els salons xics dintre de segles i segles .....Accepto el teu vassallatge i el del teu gos que jau a la vora del riu, que no diguin que no m'assec a negociar.....amb l'espasa aprop i neta de sang ( m'he afanyat a fer-la rentar amb l'aigua de mil rius) ....I ara hauràs de venir amb mi i no em discutiràs mai més , m'obeiràs en tot i pertot tu i la teva gent. Que aquí ,perquè ho sàpiga tothom no sabem grec ....democràcia no sé pas què vol dir.

Falten només dos dies ..

Sí, falten dos dies per l'arribada de la primavera. És a dir que es produirà l'equinocci . Es movem entre equinoccis i solsticis...... I no som mai un plor sinó un somriure fi....primavera d'estiu, primavera d'hivern i sempre és primavera ( Salvat Papasseit dixit)......No estic gaire inspirada però ,com va dir algú, que la inspiració m'arribi escrivint....Fa dies que rumio al voltant de l'última proposta de Relats conjunts i no m'acabo d'inspirar en aquest Baber anomenat el tigre...que va formar un imperi turc fa tants segles... És clar que ben mirat té una retirada al conseller actual d'educació...potser em sortirà un relat sarcàstic o irònic o totes dues coses...o una sàtira política...No ho sé....Ei que estic escrivint això des de l'institut però que no cregui ningú que m'estic escaquejant de res. He  arribat , com és habitual en mi, amb una hora i dos quarts d'antelació respecte a la meva hora oficial d'entrada ..o sia que m'ho puc permetre....No podem entrar les notes de l'alumnat ( tenim un programa informàtic per a fer-ho) per no sé quins set sous de problemes sempiterns entre el servidor i els ordinadors.....i és greu perquè ara tot són dies de juntes d'avaluació.....O sia que no les he pogut posar ( entre altres coses per això havia vingut abans)....Avui ,per la finestra, veig com el cel s'emplena de teranyines de núvols d'un color entre gris i blanc...aquest color ha estat omnipresent tots aquest hivern ...ara feia uns jorns que el cel esplèndid lluïa el seu millor color i el sol tímidament començava a irradiar arreu la seva felicitat....Una mica de vent en moviment belluga les branques d'un pi blanc....albiro de lluny el mar avui pàl·lid.....un devessall de camins i de pins diversos completa la imatge ...remor de veus calmades.....ambient de feina....fregadís de papers i d'exàmens....alguna fressa de cadira arrossegant-se  molt lleu....papers i papers...paperam, paperassa, paperots, paperets i paperers, paperams....patim patam està a punt de sonar el timbre.....

Vaga

El curs passat també faig fer un dia de vaga, el curs passat quasi la totalitat dels professorat del departament de lletres  de l'institut va fer vaga, enguany tres només, o potser quatre i em compto jo, i no crec que dels altres departaments algú en faci.  Tinc la sensació de nedar contracorrent ....a alguns els hi ha pesat el fet del descompte en la nòmina....altres estan desmotivats, altres peti qui peti sempre fan allò que creuen han de fer per ser ben vistos/es per l'equip directiu....altres són tant individualistes que els aniria bé tenir una escola per ells sols,....ara amb el decret que dotarà de prou poder als directors/res per a fer i desfer a desgrat del claustres....potser serà el final de la democràcia i la participació del conjunt dels docents en els centres.....Alguns i algunes ja hi estan d'acord ,és molt més fàcil i còmode acceptar ordres, executar manaments...eximeix de responsabilitat....sempre podràs dir que executes ordres d'altri. El poder s'exerceix i l'autoritat s'atorga ...Aquest mes cobraré menys. Em puc equivocar però tracto de ser coherent.

LORELEI Marius Torres

LORELEI

"Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies una límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara

dins meu!
*

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.–

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor…

–Negre mar, Nit més alta,                                                                  

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís?
*
Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens diuen, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

Juny del 1937 / Octubre del 1938

Marius Torres 

151 è Joc literari proposat per Jesús M. Tibau " Gilda, primera aparició"

Quin posat de entremaliadura! de qui se sap bella i atractiva, esclava i senyora de la seva sensualitat.....un gest de cap magnific i els cabells voleiant triomfadors mentre de sobte apareix per la porta tot el pes del passat amarg...de la renúncia d'un caduc amor enterbolit per la vida i la contradicció....

En uns segons la teva mirada transita pels carrers de la memòria i tota tu canvies de color...del vermell de la passió al gris de l'ametlla amarga, aquella que et deixa aquell regust acre a la gola i els ulls i la boca i la cara ho diuen tot sense que hagis de dir res més que el que ja pronuncies amb el gest...amb la lluïssor de l'esguard, amb el dibuix dels llavis i el teu cos que transmet flames de foc viu i carbó encès amb unes gotes de tristor....Gilda. Tot un símbol. La força de la gestualitat. La sensualitat mítica d'una època en negre que vas pintar de tots els colors dels somnis....per aquells que només tenien els somnis per esperonar-se les il.lusions.

Inici de "La sombra del ciprés es alargada" de Miguel Delibes

Un amigo hace sufrir tanto

como un enemigo

Proverbio árabe

Yo nací en Ávila, la vieja ciudad de las murallas, y creo que el silencio y el

recogimiento casi místico de esta ciudad se me metieron en el alma nada más nacer.

No dudo de que, aparte otras varias circunstancias, fue el clima pausado y retraído de

esta ciudad el que determinó, en gran parte, la formación de mi carácter.

De mi primera niñez bien poco recuerdo. Casi puede decirse que comencé a vivir, a

los diez años, en casa de don Mateo Lesmes, mi profesor. Me acuerdo perfectamente,

como si lo estuviera viendo, del día que mi tutor me presentó él...

Se iniciaba ya el otoño. Los árboles de la cuidad comenzaban a acusar la ofensiva

de la estación. Por las calles había hojas amarillas que el viento, a ratos, levantaba del

suelo haciéndolas girar en confusos remolinos. 

Recordatori

El que vaig escriure fa un any recordant tragèdia 11 març 2004

Robatori poètic

Lladre de mots m'he enfilat dalt una teulada nevada de poesia i dels flocs n'he tret un robatori ,un tros del bloc zero-zer-o-zer-o-no-ser 

I segueixo:

Ja no es mou,

el far,

punt de llum

en la mar,

corba d'amor

tros d'arc

de radi pur

amant silent

de l'ona muda

que quieta

s'ha fos.

La mar respira.

Espero que no li sàpiga greu l'apropiació indeguda

Mireu com ha nevat al barri del Carmel

joves periodistes del Carmel

Un altre vuit de març

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Maria Mercè Marçal

Nostàgia, lloros i Courbet

Ara fa un any vaig escriure això I crec que avui mateix ,sota aquest cel blanquinós com l'escuma d'un got de llet, un cel de neu, també ho podria escriure. Potser la nostàlgia és jeure nua amb els cabells deixats anar i sostenir amb la mà esquerra un lloro amb les ales esteses picotejant-te els dits....Amb l'ambient hivernal que torna a ensenyar les dents ,seria prou gosadia posar-se en aquesta tessitura, és clar que si pogués traspassar la barrera de les dimensions i entrar dins el quadre de Courbet...canviaria el lloro per un gatet o un cadell de gos....les aus no em fan gaire el pes, i menys els lloros i tots els seus parents ( cal dir que mitja Barcelona està colonitzada per lloros i cotorres que es disputen l'espai amb coloms, gavines i altres espècimens voladors) ...tanta grisor, tants pocs dies de sol i claror m'enterboleixen els ànims i el cervell ....per això, crec, em surten aquests escrits sense espurna, una mica poca-soltes, un xic avorridots...I ni la dona que sosté el lloro em treu del meu capteniment hivernal.... tinc moltes ganes que arribi ja la primavera...que arribi ja d'una vegada ( no crec que porti més pluja de la que encara estem patint).....i tornant al quadre...allò que diuen: qui no té feina el gat pentina....ella sostenia un lloro i tampoc s'havia pentinat.

Plou altre cop

Sortir de la feina per la porta d'abaix, baixar les escales amb cura perquè estaven mullades, plovia encara, passar entre plantes i arbres, obrir l'altra porta..desviar-me amb un gest àgil cap a la dreta al mig barranc...mig caminoi per que venia el 24 i tomba fins la porta, després d'una corba tancada....Hi ha un àngel de la guarda amatent perquè l'autobús no ens encasti contra la paret o contra la porta metàl.lica  ....Esperar sota la pluja amb el meu immens paraigües i dempeus...perquè en aquesta parada de bus ,d'aquests petits ,que travessa el barri de Font d'en Fargues i el Guinardó no té res més que el pal on hi ha els horaris i el trajecte ...hi ha un banc de fusta a la vora...però era tot xop...impossible asseure's sense posar el cul en remull....Arriba el bus...pujo....iniciem la baixada per carres plens de corbes i no gaire il.il·luminats...amb casetes baixes, torres d'altres temps amb jardins ,algunes.... Els qui hi viuen , penso, es deuen sentir al mig del camp...fora ciutat..en un món apart....hi ha un canvi de ruta  quan arribem a la plaça del Nen de la Rutlla.....i tirem per l'avinguda Mare de Déu de Montserrat...i recordo situacions, converses, un vespre en el que van caure flocs de neu, persones que ja no sovintejo....

Segueix la pluja, plou ,ara ,tranquil·lament, mansament... és una pluja que s'ha cansat de tan ploure...una pluja que reclama vacances...que està tipa de tant ploure setmana rere setmana.....una pluja propera que sembla que s'aclotxi amb mi, a la meva pell d'amfibi urbana....La pluja i jo estem cansades de tant ploure....la lluna s'ha amagat, invisible, rere un tou gruixut de núvols busca-raons tota rodona i plena...potser la veuré demà al vespre si no plou.....la pluja i jo tenim una relació maldestra, tensa, tibant però ara que cau amb serenitat, am prou feines perceptible de tant fina..sembla que vol reconciliar-se....i en baixar del bus camino uns quants carrers camí del metro sense obrir el paraigües....delicadament em mulla...Metro....esperar a l'andana del mig....dues parades...escales mecàniques....plou amb tendresa.....

Calenda de Març

El moment del dia que m'és m'agrada, és quan arribo al final del recorregut del 28 i puc admirar Barcelona... des de dalt de tot o quasi, del turó de la Rovira...Barcelona s'estén sota els meus peus, sota la meva mirada...puc albirar el mar, la serralada de Collserola...els núvols semblen molt més aprop i recordo, amb tendresa, els pensaments del Pijoaparte, personatge excels de la novel.la de Juan Marsé: Últimas tardes con Teresa, contemplant el mateix paisatge que jo ....

Que minúsculs i insignificants som els éssers humans davant la natura! Miro el ball frenètic dels pins a mercè dels vent...Una mosca força grossa  que es passeja, per la finestra....No deu saber que enguany la preinscripció als centres educatius s'ha tancat abans.....Ja la col·locaran  en algun lloc......Els diaris va plens dels comentaris sobre el resultat del segon tsunami de consultes per la independència....mai plou al gust de tothom....Al capdavall, en les darreres eleccions oficials el percentatge d'absentisme i abstencions és més alt que les anteriors i ningú es posa les mans al cap malgrat tenen tots els mitjans i el pressupost  per fer-se una amplia publicitat..... De la perseverança ....es poden treure moltes coses positives... a veure.....

Fets com els d' Haití, i ara Xile em reafirmen  en la insignificança i la provisionalitat dels humans....davant d'un terratrèmol, d'un tsunami, d'una erupció volcànica.....d'un pluja torrencial ....què som? Vaixells de paper de diari enmig d'un oceà..... tothom tenim una data de caducitat inscrita en algun lloc del nostre cos, de la nostra informació genètica......com els iogurts.....Ara bé , els iogurts caducats es poden menjar fins i tot havent passat la data fixada de caducitat....ho he pogut comprovar... i si no vaig errada, recordo haver sentit que els aliments caducats són enviats com a ajuda alimentària als països anomenats pobres..... La nostra data de caducitat doncs, pot ser , diguem-ne alterada, modificada, aplaçada.....però tot té un final.  Algunes veus   parlen d'un possible final, d'una data de caducitat global pel món el 2012...que si el calendari maia, que si informes de la Nasa sobre l'increment de
< l'activitat solar.....Per cert, quan vaig nàixer , el 1959 hi ha haver una tempesta d'aquestes, solars, que va ser l'hòstia però es veu que no va ser tant greu.....i cent anys abans que jo també n'hi va haver una de grossa!
I acabo ja aquestes divagacions i digressions ....
Carpe diem! me'n vaig a menjar un iogurt caducat!