No m'agrada la pluja. L'associo amb la tristesa, amb la foscor, amb la humitat freda que se't fica endins. Dir que la pluja són les llàgrimes, el plor vessat pel cel seria un tòpic massa fàcil però el cert és que quan tenia pocs anys, molt pocs, mon pare em deia que els àngels tenien "pipi " i el feien tots junts i alhora, amagats dins la panxa dels núvols....ingenuïtat infantil , jo me'l creia...Però arriba un dia, ja no recordes quin ni quan, que els àngels desapareixen en l'espesa boira llunyana de la infantesa. I la pluja es torna un simple fenomen atmosfèric.
Però no sé ben bé perquè associo la pluja amb la tristesa. No hi ha llum quan plou. Encara que de vegades hom pot estar ben feliç sota la pluja
L'esperança , contràriament al pensar general no és bona. L'esperança ens fa estar en posició d'espera,i qui espera no es mou. Ens fa restar immòbils. A l'expectativa. A l'aguait, amatents a un esdevenidor que no s'esdevé. I a més ens fa estar vulnerables perquè si allò que esperem no arriba....ens pansim i ,aleshores ,apareix com un fantasma: la desil·lusió.
Torna a ser dilluns, dia de la lluna, o de la mala lluna potser.
L'etern retorn. Som en una sinistra sínia, muntats damunt un cavallet de fira, fent tombs, voltes, i més voltes....Temps circular, temps rectilini, temps puntual. Sempre en el present. Ancorats al port on els vaixells simulen sortir però no surten mai. Ens han robat una hora de l'ahir. O ens l'han tornada? Dues hores per davant del temps solar. Caminem , com en la paradoxa de la tortuga i Aquil·les (plantejada per Zenó) sense moure'ns del lloc on estem perquè cada vegada avancem la meitat de la meitat del que avancem i així successivament trossejant l'espai en infinites particions... I la primavera avança igual. I de seguida arribarà el mes d'abril...que és metàfora o, potser filant prim ,una prosopopeia....perquè els mesos no arriben i tampoc se'n van...som nosaltres qui arrenquem o passem fulls del calendari ( per cert avui me n'he adonat que el tinc encara al mes de gener). Torna a ser dilluns. Han fet avançar una hora els rellotges. Jo mai la toco, l'hora. Almenys no la del rellotge de polsera. Ara m'hauré d'acostumar a no restar una hora quan me'l miri....portava fent-ho des de l'octubre...serà dur.
Els crancs tenen un closca dura (exosquelet) que els protegeix dels seus depredadors i que han de mudar periòdicament. Tenen 10 poteslocomotores al cefalotòrax, però les del davant estan transformades en fortes pinces que utilitzen para a defensar-se, i capturar i processar l'aliment; en alguns, les potes del darrera estan transformades en paletes que actuen com a rems i els hi permeten nedar amb rapidesa.
Els crancs són animals bàsicamentbentònics, és a dir, viuen sobre el fons dels mars, llacs, rius, etc. Hi ha espècies que viuen a gran profunditat (regió abissal), però d'altres viuen en aigües somes i molts duen una vida amfíbia i passen una part del temps fora de l'aigua.
La dieta dels crancs és molt variada; alguns són omnívors, però molts són depredadors i s'alimenten d'altres crustacis, mol·luscs, cucs o petits peixos; també n'hi ha de carronyaires, que s'alimenten d'animals morts, i d'herbívors amb una dieta a base d'algues.
De vegades els crustacis som nosaltres. Jo no sé si sóc avui una gamba, un escamarlà o una llagosta...però em sento com un cranc amb les pinces mig trencades i que camina de costat o de perfil com si es tractés d'una imatge pintada en un racó d'una piràmide.
Són estranys el crustacis. Tenen una aparença curiosa, si més no...semblen éssers d'un altre món...es pensen, pobrets! que són temibles amb el seu cos defensat per aquella mena de closca semi dura o dura del tot, com és el cas dels crancs...
Però ens els cruspim els humans. I n'escurem les potes i les closques...els bullim, els trossegem...els barregem amb arròs tot sovint....
Els crustacis viuen entotsolats. No són gaire simpàtics. Encara que empàtics si que ho són.
La protesta de Barcelona n'aplega uns tres mil · També hi va haver mobilitzacions a Alacant i València · Multitudinària manifestació a Londres, prèvia a la cimera del G-20
Milers de manifestants es van manifestar ahir a diverses ciutats europees, com ara Londres, Berlín i Frankfurt, i també a Alacant, Barcelona, Perpinyà, Tarragona i València per reclamar un sistema econòmic més just i més eficaç per erradicar la pobresa, garantir els llocs de feina i combatre el canvi climàtic. La manifestació més multitudinària va tenir lloc a Londres, on la setmana que ve es farà la reunió del G-20; a casa nostra, la de Barcelona fou la més nombrosa, amb tres mil assistents.
La pluja cau damunt els meus somnis amb tot el pes de la malenconia...endebades, els records malden per fer-se escàpols i fonedissos....però la memòria, persistent, els atrapa i els reté dins cada gota de pluja....
Ja no tenim vint anys. Ni trenta ni quaranta. D'aviat, la rotunda xifra que representa mig segle es precipitarà com una allau en el post-it de la meva vida. Enrere queden camins ja trepitjats, pells i abraçades que ja no hi són, petons....persones a qui vaig estimar... la vehemència de conviccions de la joventut ( bé, encara, la conservo), amistats fetes de retalls de cor i bocinets d'ànima.... que ,ara ,amb el temps i la distància , resten una mica esmicolades dins del tràfec quotidià....dissoltes en les gotes de pluja.....
"Nuestrasvidas son los ríos que van a dar a la mar que es el morir...." Enyorança , reminiscència i oblit.
Kafka ,en una carta a una de les novies que va tenir, escrivia que els petons enviats per carta els roben els fantasmes ....Jo, un cop, ja fa molt molt temps, vaig escriure un agosarat : "t'estimo" sota el segell del sobre d'una carta....També recordo haver escrit amb el dit un nom damunt la neu....i quantes vegades no vaig escriure altres noms ! però en la sorra de la platja...
Noms que aleshores eren únics. Noms que hem anat oblidant sota muntanyes d'altres noms....noms que eren tot el nostre món...
I ara, tots els noms són etiquetes on desar els pretèrits amors en els calaixos corresponents de l'armari de la memòria....tancats amb clau. Però la pluja com el mar torna, sempre, o quasi sempre, els cadàvers reals i imaginaris , els fantasmes i els records, a desgrat nostre...o malgrat nosaltres, a la superfície....
Gran èxit de convocatòria, amb milers de manifestants · També hi va haver actes de protesta a altres ciutats, com Girona, Lleida i València
Els estudiants i professors que s'han manifestat avui al vespre per Barcelona han canviat el recorregut de la manifestació, desconcertant així els mossos d'esquadra, que hores abans havien blindat el centre de de la ciutat amb tanques metàl·liques per preparar el dispositiu que controlaria la mobilització (vegeu-ne el vídeo). Els estudiants convocants havien anunciat que passarien per la Rambla, però finalment han anat fins a Sants, on uns deu mil manifestants (5.000, segons la policia) han acabat la mobilització amb crítiques a l'actuació de la policia de la setmana passada i amb proclames contra Bolonya (vegeu aquest vídeo del final de la manifestació). I en aquest altre vídeo un estudiant, una professora i el cantant Titot expliquen els motius que els han portat a participar-hi. [+ article]
+ Consulteu el seguiment minut a minut de la manifestació que va fer VilaWeb, amb la col·laboració dels lectors. + VilaWeb TV: Vídeos de l'actuació dels Mossos.
Ara que estic a la feina, i he arribat dues hores abans per poder acabar de corregir exàmens....esgarrapo minuts que no tinc i estones a les estones que hauria d'aprofitar i enlloc de fer-ho, aprofito el moment per a escriure unes ratlles apressades ....El nivell d'exigència....exigir és un verb que no m'agrada.....em sona a obligar, a constrenyir....a reduir a reprimir i a manar....però és clar la llibertat no ho és sinó s'oposa a la coacció?
Educar és exigir? En tot cas exigir què? Qui sóc per a exigir res a ningú?
Fugir d'estudi...és el que faig ara...i és metafòric i literal al mateix temps....
Quan la mandra i l'angoixa s'ajunten i plegades van del bracet cap al vertigen del no-res i es precipiten per una timba i cauen avall avall fins tocar el magma gelatinós del desesper és que tens molts exàmens per corregir i és diumenge al vespre....
Abans d’ahir em vaig entaforar en les narius d’aquest homenot. Ho vaig fer d’improvís imprevist quan no em veia ningú i ell dormia, distret, aliè a tot…Valgam Dèu! Com va gosar riure’s dels pallassos?
Vaig demanar ajuda a la fada dels circs ( que és una mena de síndica de greuges per aquests trists casos) i amb la seva vareta…Au! Ja ho tens! Empegat de per vida al nas de carn i cartílag d’aquest descregut. Espero que no es refredi i no estornudi…no se pas quin efecte em faria…i ecs! Si li vénen mocs? No es despendrà de mi mai mai mai….
Bé, mai dels mais no és cert, menteixo. La fada em va dir : quan aquest home reconegui la màgia del circ I pogui riure`s d’ell mateix i faci riure a algú , tu et deixaràs treure’t del seu nas de carn.
En el petit i enorme país sense nom dels somnis i dels contes tot és possible. No hi ha espai ni espais ni temps ni temps ni noms ni mons. Els mots són toms perquè no existeix la posició ni l'ordre ni l'abans ni el després ni l'ahir ni el demà: avui és sempre i mai.
El que és dalt és el mateix que sota i abaix. No existeixen dreta ni esquerra ni centre, ni formes ni colors. És el món de tot és possible. El nom és un món i el som un mos nu. El toll és llot, la llet un tell, el suc cus, el cuc es queda quiet i la mar feta un ram cull un lluc que l'acull quan lluca al voltant fent un torb brot. El llac es fa call, el coll es torna un lloc mentre el poll es gira llop....el roc és un cor , el cos un sóc...el tip es fa pit..el llim mill per ocells. Tot és màgic. El tros una sort. Allò curt dibuixa un truc...el tret rar trec cert de llur rull amb un vis. Tot és tram com si de mart un moc fes un poc de cop verd en un pas que sap el que vol i dol. Tot és. No hi ha forats. Tot és ple i pla i corb , llarg i curt, lleig i bell, tot és meu i teu i seu...tot és de tots.
En un cos las de sal i sol, en el país sens nom del món dels somnis, tot és res i res és tot. I cap al tard el sol mai es pon, mai és de nit. En un cos nu las de sal i de sol cap pes fa el cel. Tot es mou. Tot és quiet. Tot no és tot.
Des d’una illa de mots, entre ullastres i llibres, mentre sent escoltant la bellesa del vent que escriure és respirar, comprendre, fer l’amor i l’art ens humanitza, t’ho diré passional: t’estim i sense tu res tindria emoció ni seria tan cert açò que en diuen viure. Amb les llengües del cor i tinta com el mar generós de les illes, sembram versos per fer florir lliures i oberts al sagrat cos del món sentit i veritat. Més que d’on hem nascut som del lloc que estimam i lectors agraïts que tenim el que dam feim diversos un sol gran poema on no hi ha més pàtria que la vida. PONÇ PONS
L'Amistat és el foc que em dóna vida. Relatar un somni és compartir una part amagada que es manifesta en un codi secret. Fer una bona paella farcida d'escamarlans i cruspir-se'ls per vèncer les pors, totes les pors i esvanir el somni.
No deixarem que cap escamarlà ens ofegui. ABANS ENS EL MENJAREM. El mastegarem poc a poc, i el reduirem al no-res, paint-lo i transformant-lo en un conte màgic amb final feliç.
I espero estar aprop per ajudar a conjurar els petits maleficis dels malsons.
Hi ha ocasions en que les paraules separen més que no pas uneixen...és complicada la comunicació. D'entrada el receptor del missatge ha de conèixer, i compartir sinó tot gran part del mateix referent....altrament dit context...que el codi sigui el mateix o similar, que interpreti correctament el sentit denotatiu i connotatiu de les paraules de l'altre...i encara més difícil que capti el sentit , el propòsit , la intenció...ah i a sobre estar amatent a l'entonació, volum de la veu de l'interlocutor...i no parlem de la postura del cos, la mirada, la direcció de les cames i dels braços...la gestualitat...
És realment complicat comunicar-se. Molt complicat. Però també és enriquidor i suggeridor. Els jocs de paraules, els dobles sentits, les ironies, les indirectes, els malentesos, les metàfores...no serien possibles sense tot aquest entramat d'elements .... ni la poesia..., els jeroglífics, étc.
De vegades volem dir quelcom i ens surt el contrari del que volem dir. Altres pensem que l'altre espera una resposta o un comentari i no. Només volia ser escoltat. Tothom parlem per ser escoltats. Però de vegades parlem en veu alta per escoltar-nos a nosaltres mateixos. En català hi ha un verb que és força precís: enraonar. Això costa encara més. Enraonar.
I tenim el xerrar, parlotejar, dialogar, conversar, proferir, orar, parlamentar,comentar, dir....
I per escoltar, oir, i un verb preciós: sentir. Què no em sents? És fotut que no et sentis escoltat...però és pitjor que no et sentis sentit....
De la clèpsidra al rellotge de polsera....el temps segueix passant igual.....el temps dels rellotges...el temps dels calendaris...el temps de la vida....
En aquest particular i intransferible viatge que és la vida, de sobte hi apareixen petits esclats de llum, instants fugissers de felicitat de diumenge...moments de somni, alegries minúscules que es poden escriure en majúscula.
Com aquesta papallona blava símbol i metàfora de la primavera i la brevetat de la felicitat
Aigües de la primavera que degoten pels jardins, posades damunt les branques, les gotes es tornen brins. Al cor d'una trista fotja tremolen els cels divins. S'acuita la neu a fondre's i baixa torrent endins; la fressa de les escumes, com mou el fullam dels pins! Com sotgen, les flors novelles! Com dringuen aquests matins! Al riu de les aigües noves diuen que hi ha tres remolins: ”L’un molia or i plata, l’altre perles i robins, l’altre l’amor de les dames que captiven els fadrins”. Josep Carner
Tot és encès i tot crema. La primavera és a punt d'esclatar-nos entre les mans com una bomba virtual feta de flors d'ametllers. El sol tímid i una esplèndida lluna plena i rodona són els amants impossibles que festegen vora un paisatge encès de records estantissos i futurs impossibles. Carpe Diem ,carpe diem, el Tempus fugit i la Vitapunctum est.
En el vertigen de la vora del precipici ens precipitem. Caure i anar de pressa es trastoquen en sinònims. Però hem de caure per tornar a alçar-nos...tot és encès de flames tendres.
Qui posarà la mà dins la foguera dels somnis sense a penes cremar-se?
De tota la creació de la capella Sixtina , aquest detall de les mans que semblen estar a punt de tocar-se...aquesta mà indolent, deixada anar, d'Adam....
Poema doble del lago Edem. (fragment) F.García Lorca
Quiero llorar porque me da la gana
como lloran los niños del último banco, porque yo no soy un hombre, ni un poeta, ni una hoja, pero sí un pulso herido que sonda las cosas del otro lado.
Aquell 11 de març de ja fa cinc anys em va causar una profunda commoció. Per l'impacte, per l'abast enorme i tràgic de l'atemptat, per la manera, per la quantitat de morts i ferits...gairebé no tinc paraules per anomenar el que vaig sentir en assabentar-me de la tragèdia...d'una brutalitat espaordidora. I també vaig sentir por. Durant setmanes reconec que ,quan anava en metro, una inquietud estranya i quasi paranoica em feia mirar al meu voltant, amb recança, amb desconfiança, amb recel....i els altres viatgers feien un posat semblant al meu....hi havia mirades de reüll...mirades esbiaixades, esguards capcots...la gent no somreia i gairebé ningú parlava....també tenien por. Por, dolor i ràbia. No sé si va ser l'atemptat més terrible que s'hagués perpetrat mai a l'estat espanyol però diria que sí, que ho va ser, que encara ho és.
També recordo l'indignant i patètic, ridícul si no fos per la gravetat de la situació, espectacle denigrant i immoral dels polítics de torn tractant d'amagar l'evidència, que des de bon matí ja es feia patent a la ràdio, a Internet...havia estat un atemptat de caire islamita ....i el govern de Madrid entestat a carregar els morts ( i mai millor dit) a ETA....
Després se m'ajunta al record de l'impacte emocional, el desconcert, la indignació de la gent contra els qui, enlloc de fer la seva feina, es dedicaven a propagar mentides i a fer proclames a la televisió.....crec recordar que anava caminant pel carrer i notava quelcom estrany....molta gent que es quedava aturada davant els bars que tenien la tele engegada com hipnotitzats...perplexos primer i més tard plens d'ira burleta....allò de "soyMarianoRajoy...." va ser memorable ( o hauria de dir oblidable)....I la gentada va començar a inundar els carrers com una onada rere una altra , com un tsunami expressant a crits la seva justa indignació.....va ser com un deixar anar un devessall d'emocions contingudes ....
De vegades sembla que no tinguem memòria....el mateix tipus que quan allò del vessament del Prestige va dir allò dels " hilitos de plastilina".....
Desitjo que mai més, mai!, torni a passar res semblant.....MAI. Que no mori ningú més per cap atemptat. Que no haguem de patir manipulació i cinisme. Que no ens facin combregar amb rodes de molí. I que els morts descansin en pau. Recordar pot ser dolorós. Recordar pot ser necessari. Som fets de memòria i de les empremtes que deixen els records en podem treure lliçons pel present, i pel futur.
MARXA NUPCIAL Llum de l'IRRADIADOR camaleònic damunt l'estrella del Circ encara hexagonal Exit! Exit'! Exit!!! CLOWNS equilàters líders romàntics Això és sa i en les constel.lacions de quatre barrets cònics La terra només gira perquè jo sóc aquí i jo sóc un PALLASSO qui agonitza Margot amb el MALLOT i els cabells pintats rojos sembla un ciri que cremi Només crema per mi: Davant dels cent centaures que fan faixa a la Pista DAURADA D’EMOCIÓ Margot ara m'esguarda fit a fit i en caient del Trapezi he llegit un anunci a la pantalla: ________________________ Escopiu a la closca pelada dels cretins ________________________ Aquest home que diu: — La música de Circ és tan definitiva com no la va conèixer Richard Wagner tanmateix un pompier! La sombra dels comparses en el sol de les taules Moure's i projectar-se no existir: La VIDA al Dinamisme Jo protesto que això degeneri també — Perquè ara el "domador" vol fer jocs malabars i els cavalls amb les potes i en CHARLOT que s'han tornat bessons per tal d'entrar en sèrio a la glòria del cel (car ells són ignorants de que venim d'ahir d'abans d'ahir de l'altre abans d'ahir i més d'abans encara) L'Esfera del rellotge a les DOTZE fecunda les hores que vindran que són: una dues tres quatre cinc sis set vuit nou deu i després el — i aixi seré immortal perquè d'aquí ha nascut el meu JO dins el TOT
Hauria de dormir, que és condicional; he o haig de dormir, que és una perifrasi modal d'obligació; vull dormir, que és present i es fa tard i la lluna és plena. Tinc son però el cap el tinc curull de pensaments, coses que he de fer, altres que vull fer i no puc, obligacions, obligacions, obligacions... i no se'm acut res més que obrir l'ordinador i au! tractar de fer-me venir la pau dels feliços dorments que dormen i descansen...escrivint aquests mots sense esma ni senderi el meu clob-bloc.
Es gira vent. La persiana es belluga i colpeja intermitentment la finestra. Fa una hora que som a dimarts. Manquen deu dies i deu nits, si fa o no fa, per que sigui primavera...i altra volta ens faran avançar l'hora dels rellotges...potser algun dia fins i tot ens faran avançar un o dos fulls de calendari....estaria bé fer una gran salt fins les vacances d'estiu...o potser no...
Tinc el cervell ple de pronoms febles, de Hume i de Mill...de "proposicionessubordinadasadjetivas de participio, sinnexo."..de sofistes i Sòcrates, del Mecanoscrit del segon origen, d'avaluacions,...de Ciutadania....de...de....de...complements de règim verbal....Massa barreges, melange de tout...
Vaig inaugurar o encetar , o com es vulgui anomenar, aquest bloc el 2 de febrer d'enguany...ni jo mateixa sabia que cada vegada, cada dia, se'm convertiria en una mena de necessitat abocar-hi quelcom: unes paraules meves, una fotografia, paraules del diccionari...vídeos....notícies del diari, alguna efemèrides, retalls biogràfics de poetes, o pintors que m'agraden..."boutades" fins i tot alguns estirabots...coses més personals...altres menys...
Ara hi ha de tot una mica...paraules meves...fotografies, vídeos, paraules d'altri....pintors i pintura, escriptors, poetes, filòsofs....és una barreja que potser dificulta encasellar en alguna banda el bloc....però ara per ara em surt així....poti-poti...El signe de Gemini o altrament Bessons, (Càstor i Pòl·lux, els Dioscurs condemnats a no trobar-se) ja es veu que és així, divers, contradictori, arrauxat, comunicatiu, dispers, l'interessa tot i s'interessa per tot ( tot tot no però sí per moltes coses)....al capdavall la pintura d'una poma no és pas una poma sinó la representació d'una de les imatges possibles d'una poma.
Aquest bloc no és pas un bloc. És potser un clob nu. El meu CLOB
És irònic que parlem d’una gran crisi quan les dones hem viscut sotmeses a una crisi en majúscules, constant: la del menjar diari, la de l’educació dels fills i les filles, la de l’autoestima, la de l’abús de poder, la de les tasques reproductives, la de la violència... i la de la satisfacció dels nostres drets com a ciutadanes de qualsevol país, en qualsevol continent.
I és per això que cada dia que passa esdevé més palesa per nosaltres la no viabilitat del sistema capitalista. Les crisis financera, alimentària, climàtica i energètica no són fenòmens aïllats, sinó que representen una única crisi, com a resultat de la sobreexplotació del treball, la natura i les persones, i de l’especulació.
De les boques de les persones que pateixen les conseqüències de la crisi surten moltes preguntes: per què les pèrdues se socialitzen i els guanys es privatitzen; per què es permet l’oportunisme de les empreses, que utilitzen aquesta crisi per fer realitat tants i tants acomiadaments; per què aquest suport incondicional dels estats a les entitats bancàries en “crisi i pèrdues”? I després ens diuen que no hi ha finançament: ni per aplicar la Llei de dependència, ni per dotar de mitjans la Llei de violència de gènere, ni per assegurar l’accés als serveis públics... Per això fem nostra la reivindicació del Fòrum Social Mundial: Nacionalització de la banca sota control social ! Ha d’haver-hi recursos per fer les coses que realment importen.
Fins a data d’avui lesdones seguim sent les més pobres. Seguim sent mares i cuidadores fonamentals de totes les societats: un treball imprescindible de sostenibilitat de la vida que no és reconegut ni pagat i que els homes, i tampoc el Capital ni el Govern, no comparteixen amb les dones. Seguim sent mà d’obra en condicions precàries, i per això reivindiquem l’accés a un treball i un sou dignes. Treballar menys per a treballar totes i tots. Reducció del temps de treball! A treball d'igual valor, igual retribució!
Reivindiquem el dret a decidir, el dret a ser lliures. Volem acabar amb la lesbofòbia, la transfòbia i amb el patriarcat heteronormatiu i racista. Exigim la fi del control sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat. Per això, reforcem el nostre compromís per a resistir a l’ofensiva fonamentalista i conservadora, que avui a l’Estat espanyol s’expressa a través de les pressions de la jerarquia catòlica per diluir qualsevol avenç en la legislació sobre l’avortament. Separació de l’Església i de l’Estat! Avortament lliure i gratuït!
Ens sentim identificades i donem tot el nostre suport a les dones de tot el món que resisteixen i actuen per la pau i la justícia en temps de guerra. Aquest any, de manera especial, volem fer visibles les nostres germanes de Gaza i el Congo, les dones que travessen fronteres admninistratives en pasteres arriscant les seves vides i totes les que se'n surten del cercle de la violència patriarcal i fan avançar la llibertat de totes les dones. No més violència contra les dones. Ni un arma ni un euro per a la guerra: pressupostos militars per despeses socials!
La migració forçada, la precarietat en els salaris, la submissió a les arbitrarietats fonamentalistes, ja siguin polítiques o religioses, l’intent d’exclusió de les dones no estàndard, ens fan més fortes, reflexives, unides davant l’adversitat, i afrontem aquesta crisi amb rebel·lia davant un destí dibuixat amb les perspectives del capitalisme patriarcal.
Davant d’aquesta greu situació, les respostes pal·liatives basades en la lògica del mercat no són realistes. Nosaltres, feministes, enfoquem la crisi amb actitud transformadora i voluntat de participar actívament en l'elaboració d'un nou sistema social.
Per això avui, 8 de març, i com la resta de dies de l'any, sortim al carrer per reivindicar nostre dret a viure en llibertat construint alternatives feministes al sistema patriarcal.
