Jordi Cabezudo MÚSICA, MESTRE!
per Jordi Cabezudo, estudiós de la música
Erik Satie
Quan l’1 de juliol de 1925 Erik Satie va morir al parisenc hospital de Saint Joseph, amb l’organisme afectat per l’alcohol i una vida de privacions, els seus amics van entrar per primera vegada a l’habitació d’arcueil que durant trenta anys només havia obert a algun gos perdut. Astorats, descobriren una mescla de cova d’Aladí i teranyines, una disbauxa d’efectes de tot tipus que es perfilaven sota una gruixuda capa de pols. Enmig d’aquest caos hi havia, curosament ordenats en caixes de cigars, quatre mil minúsculs rectangles de paper immaculat i cal·ligrafia artística amb descripcions, paisatges, noms d’ordes religiosos inexistents i instruments musicals intocables. Aquestes reduïdes golfes que ell anomenava “l’armari” acullen actualment el museu més petit del món: el Museu d’Erik Satie.
Confesso obertament la meva debilitat per la vida i l’obra d’aquest músic compositor, que s’autodefiní com un amnèsic i fonometrista —o investigador de sons—. En la vessant humana Satie va ser cínic, irònic, marcat per un humor càustic i agressiu que ell mateix es reconeixia, i també excèntric, bohemi i solitari; musicalment, en canvi, fou un mag, un prestidigitador de les sonoritats.
Erik Satie no va viatjar mai enlloc. Curiosament, però, el diari barceloní La Vanguardia és el primer que al·ludeix, el gener de l’any 1890, a la figura d’aquest “músic compositor amb aires de poeta”. Fou gràcies a cròniques que envien al rotatiu Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Ignacio Zuloaga, els quals conviuen en un modest apartament al Moulin de La Galette. Aquesta amistat va donar a conèixer la personalitat de Satie, com també diversos retrats que li fan els artistes catalans. L’anomenen Sadi, nom inspirat en el del poeta persa Sa’di, atès l’estil oriental i poètic que impregna les seves composicions.
Rusiñol presenta el seu amic com un ésser dotat d’una extraordinària lucidesa i una genuïna tàctica que li permet expressar, en poques paraules, infinitat de coses, simplificant l’art fins a la mínima expressió. En són una prova ben evident les arxiconegudes Gymnopédies i les Gnosiennes, inspirades en les danses sagrades d’Esparta i Knossos.
Claude Debussy, el seu amic més íntim, el definí com “un trobador perdut en aquest segle”; per la seva banda, Satie va dir, de si mateix: “He arribat molt jove al món en un temps massa vell.”
Fidel a les seves conviccions de no crear doctrina ni escola —“Sóc un autèntic home del tipus d’Adam”—, fuig de tot l’aprenentatge interior, d’ordre, de formes i d’idees preconcebudes, i comença a balbucejar com un nen petit les primeres paraules amb un llenguatge nou propi i autèntic. Estableix, com a prioritat essencial, la llibertat de tota expressió absoluta. Abandona l’academicisme i escriu la seva música sense conceptes establerts, nua, per tal que sigui l’intèrpret qui s’interrogui i decideixi per ell mateix. Com un Adam innocent, minimalista.
Aquest mag proposarà a l’intèrpret una única concessió: el regal dels seus pensaments interiors, la seva intimitat, en frases escrites sota els passatges de la partitura. Tot l’univers de Satie es dibuixa en expressions com “sense orgull”, “obriu la ment”, “molt perdut”, “lent i dolorós”, “de tornada al pensament”, “només durant un instant”, etcètera.
En les seves obres, monsieur Le Pauvre —malnom amb què era conegut per la seva precarietat— sembla xiuxiuejar-nos: “Oblida’t de tot! Llibertat, obre el cor i, sense prejudicis de cap mena, escolta!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
benvinguts comentaris