11 de març del 2004. Madrid In memoriam

Aquell 11 de març de ja fa cinc anys em va causar una profunda commoció. Per l'impacte, per l'abast enorme i tràgic de l'atemptat, per la manera, per la quantitat de morts i ferits...gairebé no tinc paraules per anomenar el que vaig sentir en assabentar-me de la tragèdia...d'una brutalitat espaordidora. I també vaig sentir por. Durant setmanes reconec que ,quan anava en metro, una inquietud estranya i quasi paranoica em feia mirar al meu voltant, amb recança, amb desconfiança, amb recel....i els altres viatgers feien un posat semblant al meu....hi havia mirades de reüll...mirades esbiaixades, esguards capcots...la gent no somreia i gairebé ningú parlava....també tenien por. Por, dolor i ràbia. No sé si va ser l'atemptat més terrible que s'hagués perpetrat mai a l'estat espanyol però diria que sí, que ho va ser, que encara ho és.

També recordo l'indignant i patètic, ridícul si no fos per la gravetat de la situació, espectacle denigrant i immoral dels polítics de torn tractant d'amagar l'evidència, que des de bon matí ja es feia patent a la ràdio, a Internet...havia estat un atemptat de caire islamita ....i el govern de Madrid entestat a carregar els morts ( i mai millor dit) a ETA....

Després se m'ajunta al record de l'impacte emocional, el desconcert, la indignació de la gent contra els qui, enlloc de fer la seva feina, es dedicaven a propagar mentides i a fer proclames a la televisió.....crec recordar que anava caminant pel carrer i notava quelcom estrany....molta gent que es quedava aturada davant els bars que tenien la tele engegada com hipnotitzats...perplexos primer i més tard plens d'ira burleta....allò de "soy Mariano Rajoy...." va ser memorable ( o hauria de dir oblidable)....I la gentada va començar a inundar els carrers com una onada rere una altra , com un tsunami expressant a crits la seva justa indignació.....va ser com un deixar anar un devessall d'emocions contingudes ....

De vegades sembla que no tinguem memòria....el mateix tipus que quan allò del vessament del Prestige va dir allò dels " hilitos de plastilina".....

Desitjo que mai més, mai!, torni a passar res semblant.....MAI. Que no mori ningú més per cap atemptat. Que no haguem de patir manipulació i cinisme. Que no ens facin combregar amb rodes de molí. I que els morts descansin en pau. Recordar pot ser dolorós. Recordar pot ser necessari. Som fets de memòria i de les empremtes que deixen els records en podem treure lliçons pel present, i pel futur.