![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQgRRAGJDdJDfp4qqYtXCe_Zpc9frWbJxtBE7e3QlZT8x3lo6-AiMArsS62F7c46nJqzQSL1kv2jLxja3sHNdAQo9tCruBdB4WjxN4bZMsbdVy6l9PF4z17hfUteiGU_j5UpCWA6AU9plj/s320/4DPicthopper.jpg)
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu