[del gr. hápax 'una vegada'] | ||
m LING Paraula o expressió que apareix documentada només en un sol exemple; també anomenada hàpax legòmenon | ||
HOM: àpex. | ||
Paisos Catalans
dissabte, 28 de febrer del 2009
Una paraula que m'agrada: HÀPAX
HÀPAX es refereix a una paraula que aparegut una sola vegada en una llengua.El diccionari de l'Enciclopèdia diu:
INTRODUCCIÓN A LA TERAPIA BREVE CENTRADA EN LAS SOLUCIONES
INTRODUCCIÓN A LA TERAPIA BREVE CENTRADA EN LAS SOLUCIONES 1
Mark Beyebach 2
Mark Beyebach 2
PROLOGO
Imagine el lector que acude, como cliente, a una primera entrevista con una profesional de salud mental. Por teléfono se ha concertado el día y la hora de la entrevista, y la profesional ha invitado a la sesión a todos aquellos miembros de la familia que Ud. considera que pueden ser de ayuda. Ahora están todos en el centro. Está nervioso, preocupado por el problema. Sus familiares también parecen preocupados.
Tras aguardar un momento en la sala de espera, les invitan a pasar a una sala funcional, pero agradable. No hay una gran mesa de despacho, sino una pequeña mesa en el centro de la habitación, y a su alrededor varias sillas.
La psicólogo (o el psiquiatra, o el trabajador social) les saluda y se presenta. Tras ponerse cómodos, hay algo de charla social y parece que el ambiente se distiende y se relaja. La terapeuta se permite alguna broma mientras le dicen sus nombres, sus edades y profesiones. Tras explicarles el sentido de la entrevista y la forma de trabajo, la psicóloga hace una pequeña ronda, preguntando a todos y cada uno de los presentes en qué les gustaría recibir ayuda. Uds. le describen sucintamente qué es lo que les preocupa. La terapeuta les escucha con atención, y da la impresión de haber entendido cuál es la preocupación de cada uno, pero no pide más detalles sobre la historia del problema.
Tras apenas cinco minutos de conversación, hace una pregunta curiosa: "Verán , hemos observado con mucha frecuencia que entre el momento en que una persona o una familia contacta con nosotros para pedir una cita y el momento en que celebramos la primera entrevista ya se producen mejorías. ¿Uds. que mejorías han notado desde que llamaron para pedir esta consulta?"
Ud. no sabe muy bien que responder, porque le parece que la situación está igual de mal que en los últimos años, pero su mujer sí contesta, y describe que los tres últimos días las cosas han estado algo mejor en casa. Su hija también parece haberlo notado, aunque dice que no le ha dado mucha importancia. La terapeuta parece interesarse mucho por estos pequeños cambios. Pregunta sobre ellos a todos Uds., y Ud. mismo recuerda también que el lunes anterior las cosas fueron algo mejor.
Poco tiempo después, todos Uds. están comentando las implicaciones de estos cambios, discutiendo acerca de cuál es la mejor forma de mantenerlos en marcha, investigando que es lo que cada uno de Uds. ha puesto de su parte. Incluso su hijo mayor, que parecía como ausente al principio de la sesión, está participando activamente.
El tiempo ha pasado volando y llevan ya casi media hora de conversación. Entonces la terapeuta les pide permiso para plantearles una pregunta, según ella, "un poco extraña", pero útil para terminar de hacerse una idea "de adónde quieren ir Uds.".
"Supongan que esta noche, mientras están durmiendo, sucede una especie de milagro y los problemas que les
han traído aquí se terminan de resolver del todo, no como en la vida real, poco a poco y con el esfuerzo de
todos, sino de repente, de forma milagrosa. Como están durmiendo no se dan cuenta de que este milagro se
produce. ¿Qué cosas van a notar diferentes mañana que les hagan darse cuenta de que esta especie de Milagro
se ha producido?"
Pues sí que era una pregunta extraña. Pero no es difícil contestarla: el problema habría desaparecido del todo. ¡Ni más ni menos!. La terapeuta asiente: "¿Cómo va a notar Ud. que el problema ha desaparecido? ¿Qué van a hacer Uds. diferente?". Ud. empieza a describir esa especie de "milagro" . La terapeuta sigue muy interesado por lo que le está explicando. "¿Y cómo va a reaccionar su mujer cuando Ud. le diga ....?". Poco a poco, van creando entre todos algo así como una pintura del futuro. Hay cosas que Ud. no se había planteado, cosas nuevas que oye decir a su familia, e incluso algunas que le sorprende a Ud. mismo oírse decir.
1 Publicado en Navarro Góngora, A. Fuertes y T. Ugidos, ed. Intervención y Prevención en Salud
Mental. Salamanca: Amarú, 1999.
2 Doctor en Psicología.
Coordinador del Master Universitario de Formación de Terapeutas Sistémicos.
Facultad de Psicología.
Universidad Pontificia de Salamanca.
Imagine el lector que acude, como cliente, a una primera entrevista con una profesional de salud mental. Por teléfono se ha concertado el día y la hora de la entrevista, y la profesional ha invitado a la sesión a todos aquellos miembros de la familia que Ud. considera que pueden ser de ayuda. Ahora están todos en el centro. Está nervioso, preocupado por el problema. Sus familiares también parecen preocupados.
Tras aguardar un momento en la sala de espera, les invitan a pasar a una sala funcional, pero agradable. No hay una gran mesa de despacho, sino una pequeña mesa en el centro de la habitación, y a su alrededor varias sillas.
La psicólogo (o el psiquiatra, o el trabajador social) les saluda y se presenta. Tras ponerse cómodos, hay algo de charla social y parece que el ambiente se distiende y se relaja. La terapeuta se permite alguna broma mientras le dicen sus nombres, sus edades y profesiones. Tras explicarles el sentido de la entrevista y la forma de trabajo, la psicóloga hace una pequeña ronda, preguntando a todos y cada uno de los presentes en qué les gustaría recibir ayuda. Uds. le describen sucintamente qué es lo que les preocupa. La terapeuta les escucha con atención, y da la impresión de haber entendido cuál es la preocupación de cada uno, pero no pide más detalles sobre la historia del problema.
Tras apenas cinco minutos de conversación, hace una pregunta curiosa: "Verán , hemos observado con mucha frecuencia que entre el momento en que una persona o una familia contacta con nosotros para pedir una cita y el momento en que celebramos la primera entrevista ya se producen mejorías. ¿Uds. que mejorías han notado desde que llamaron para pedir esta consulta?"
Ud. no sabe muy bien que responder, porque le parece que la situación está igual de mal que en los últimos años, pero su mujer sí contesta, y describe que los tres últimos días las cosas han estado algo mejor en casa. Su hija también parece haberlo notado, aunque dice que no le ha dado mucha importancia. La terapeuta parece interesarse mucho por estos pequeños cambios. Pregunta sobre ellos a todos Uds., y Ud. mismo recuerda también que el lunes anterior las cosas fueron algo mejor.
Poco tiempo después, todos Uds. están comentando las implicaciones de estos cambios, discutiendo acerca de cuál es la mejor forma de mantenerlos en marcha, investigando que es lo que cada uno de Uds. ha puesto de su parte. Incluso su hijo mayor, que parecía como ausente al principio de la sesión, está participando activamente.
El tiempo ha pasado volando y llevan ya casi media hora de conversación. Entonces la terapeuta les pide permiso para plantearles una pregunta, según ella, "un poco extraña", pero útil para terminar de hacerse una idea "de adónde quieren ir Uds.".
"Supongan que esta noche, mientras están durmiendo, sucede una especie de milagro y los problemas que les
han traído aquí se terminan de resolver del todo, no como en la vida real, poco a poco y con el esfuerzo de
todos, sino de repente, de forma milagrosa. Como están durmiendo no se dan cuenta de que este milagro se
produce. ¿Qué cosas van a notar diferentes mañana que les hagan darse cuenta de que esta especie de Milagro
se ha producido?"
Pues sí que era una pregunta extraña. Pero no es difícil contestarla: el problema habría desaparecido del todo. ¡Ni más ni menos!. La terapeuta asiente: "¿Cómo va a notar Ud. que el problema ha desaparecido? ¿Qué van a hacer Uds. diferente?". Ud. empieza a describir esa especie de "milagro" . La terapeuta sigue muy interesado por lo que le está explicando. "¿Y cómo va a reaccionar su mujer cuando Ud. le diga ....?". Poco a poco, van creando entre todos algo así como una pintura del futuro. Hay cosas que Ud. no se había planteado, cosas nuevas que oye decir a su familia, e incluso algunas que le sorprende a Ud. mismo oírse decir.
1 Publicado en Navarro Góngora, A. Fuertes y T. Ugidos, ed. Intervención y Prevención en Salud
Mental. Salamanca: Amarú, 1999.
2 Doctor en Psicología.
Coordinador del Master Universitario de Formación de Terapeutas Sistémicos.
Facultad de Psicología.
Universidad Pontificia de Salamanca.
SEMINARI DE TCS MARK BEYEBACH CCCB 27-28 febrer
Avui he après força coses: per exemple que és més positiu començar amb una "i" que amb un "però"; que en la TCS ( teràpia centrada en solucions) el miracle de la pregunta miracle és la resposta....La importància del com, i quan diem el que diem...els ja petits canvis i millores que es produeixen des de l'establiment de la cita amb el /la terapeuta fins que s'arriba al despatx del mateix/a.....que barrejat amb el pernil de la solució hi ha el greix de la queixa; que algú es queixi no vol dir ni implica necessariament res més que això; que el/la terapeuta pot posar cara de lluç bullit; que altres terapeutes fan bromes, gesticulen, són càlids i expressius....
El poder dels elogis....el perill dels elogis...que quan observes per poder fer un elogi et predisposes a trobar allò que hi ha positiu...
Que han estat deu hores intenses, profitoses i interessants.... que hem dinat, almenys uns quants i quantes foça bé....
Que hem vist uns quants videos de casos reals ...
El poder dels elogis....el perill dels elogis...que quan observes per poder fer un elogi et predisposes a trobar allò que hi ha positiu...
Que han estat deu hores intenses, profitoses i interessants.... que hem dinat, almenys uns quants i quantes foça bé....
Que hem vist uns quants videos de casos reals ...
divendres, 27 de febrer del 2009
Sobre Sandor Marai
SANDOR MARAI (nom autèntic Sándor
Grosschmid) va néixer l’onze d’abril
de 1900 a Kassa, població que en
aquell moment encara pertanyia a l’imperi
austro-hongarès i que actualment
correspon a la ciutat de Kosice, Eslovàquia.
La seva família, d’ascendència alemanya,
pertanyia a la burgesia cosmopolita
de principis de segle. El seu pare,
Géza Grosschmid, era jutge i també va
dedicar-se a la carrera política.
Va estudiar Humanitats i literatura a la
Universitat Péter Pázmany. A partir de
1918 va treballar a Budapest com a editor
i crític literari al Budapesti Napló.
L’any següent va viatjar a Alemanya,
on durant un temps va estudiar periodisme
i va exercir de redactor en algunes
publicacions. Es guanyava la vida
escrivint articles periodístics, assaigs,
poemes i proses breus. A les ciutats
alemanyes de Berlín, Munic, Leipzig i
Weimar va descobrir la vida bohèmia:
els cafès on es reunien els artistes, les
tertúlies literàries, ...
A França s’hi va haver de refugiar a
causa de la seva disconformitat amb el
govern de l’almirall Miklós Horthy
(seguidor de la ideologia feixista). És a
partir de les cròniques que enviava des
de l’estranger que va començar a ser
popular a Hongria.
El 1923 es va casar amb Lola Matzner,
filla d’una important família jueva.
A principis dels 30, Sándor va tornar a
Budapest,. Durant aquesta època la
seva carrera literària va ser plena d’èxits.
Cada nova obra era un èxit de vendes
i era traduïda a molts idiomes, fins
i tot el van fer membre de l’Acadèmia
hongaresa.
Als anys 40 i 50 algunes de les seves
obres van ser traduïdes a l’espanyol i
publicades per José Janés i Destino, per
exemple, El divorci de Buda, A la luz
del candelabro (actualment retraduïda
amb el títol de L’última trobada). Totes
van tenir més d’una edició.
Precisament durant aquest període va
publicar el seu admirat llibre de memòries
Confessions d’un burgès (1934),
fet que el va enemistar amb els comunistes.
S’ha de dir que Márai era un
liberal convençut que odiava la violència
i es va oposar tan al sistema soviètic
com als nazis.
L’objectiu d’aquestes memòries era
descriure aquella època: “en la qual
vivia una generació que desitjava celebrar
el triomf de la raó per sobre dels
instints i que creia en la força i la resistència
de la intel·ligència i de l’esperit,
capaços d’aturar l’avenç de les tropes
ansioses de sang i mort.”
La crueltat de la guerra no la va viure
directament fins el 1945 amb la invasió
alemanya d’Hongria. Aquestes experiències
ens les va deixar escrites a: Terra,
Terra!
Davant les atrocitats comeses pels invasors
i secundades per feixistes hongaresos,
Márai va escriure en el seu
diari: "Els alemanys són mags. Han
aconseguit que qualsevol ésser humà
decent esperi honestament i ple d’anhel
els russos, els bolxevics que arriben
com a llibertadors.”
El 1948 l’exèrcit soviètic va entrar a
Hongria. Márai, contrari també als règims
comunistes, va començar a ser
titllat d’escriptor “decadent i burgès” i
finalment, va decidir abandonar el seu
país.
Primer es va exiliar a Suïssa, després a
Itàlia i posteriorment a Nova York. El
1952 va aconseguir la nacionalitat
nord-americana.
La majoria de les seves obres més importants
les va escriure entre el 1928 i
el 1948: Música a Florència, A la luz
de los candelabros o L’última trobada,
L’herència d’Eszter, Divorci a Buda,
L’amant de Bolzano.
A causa de la seva partida d’Hongria,
la seva obra –novel·les, obres de teatre,
poemes– va ser prohibida a la seva pàtria.
És així com va començar una llarga
època d’ostracisme, cosa que li va
suposar que la seva obra no fos coneguda
a l’Europa Central i Oriental fins
a la caiguda del Mur de Berlín.
El 1968, després de viure un temps a
la ciutat italiana de Salerno, es va instal
·lar definitivament als Estats Units,
concretament a San Diego.
És en aquesta ciutat on Sándor Márai
es va suïcidar el 21 de febrer de 1989 a
l’edat de 88 anys. Pocs mesos després
queia el Mur de Berlín i començava el
canvi de règim dins dels països soviètics.
Sándor Márai mai va canviar de llengua,
a diferència de, per exemple, Nabókov:
fart que ningú llegís les seves
novel·les en rus escrites durant l’exili,
es va passar a l’anglès, fet que li facilità
molt el camí cap a l’èxit. Cal tenir
present que l’hongarès el parlen 13 milions
de persones al món, tres milions
de les quals viuen fora d’Hongria. A
Confessions d’un burgès Márai diu:
“No tenia més pàtria que la zona del
món on es parla hongarès. Un escriptor
no té cap més pàtria que la seva llengua
materna”.
EXTRET de Club Biblioteca Ciutat De Palma
Grosschmid) va néixer l’onze d’abril
de 1900 a Kassa, població que en
aquell moment encara pertanyia a l’imperi
austro-hongarès i que actualment
correspon a la ciutat de Kosice, Eslovàquia.
La seva família, d’ascendència alemanya,
pertanyia a la burgesia cosmopolita
de principis de segle. El seu pare,
Géza Grosschmid, era jutge i també va
dedicar-se a la carrera política.
Va estudiar Humanitats i literatura a la
Universitat Péter Pázmany. A partir de
1918 va treballar a Budapest com a editor
i crític literari al Budapesti Napló.
L’any següent va viatjar a Alemanya,
on durant un temps va estudiar periodisme
i va exercir de redactor en algunes
publicacions. Es guanyava la vida
escrivint articles periodístics, assaigs,
poemes i proses breus. A les ciutats
alemanyes de Berlín, Munic, Leipzig i
Weimar va descobrir la vida bohèmia:
els cafès on es reunien els artistes, les
tertúlies literàries, ...
A França s’hi va haver de refugiar a
causa de la seva disconformitat amb el
govern de l’almirall Miklós Horthy
(seguidor de la ideologia feixista). És a
partir de les cròniques que enviava des
de l’estranger que va començar a ser
popular a Hongria.
El 1923 es va casar amb Lola Matzner,
filla d’una important família jueva.
A principis dels 30, Sándor va tornar a
Budapest,. Durant aquesta època la
seva carrera literària va ser plena d’èxits.
Cada nova obra era un èxit de vendes
i era traduïda a molts idiomes, fins
i tot el van fer membre de l’Acadèmia
hongaresa.
Als anys 40 i 50 algunes de les seves
obres van ser traduïdes a l’espanyol i
publicades per José Janés i Destino, per
exemple, El divorci de Buda, A la luz
del candelabro (actualment retraduïda
amb el títol de L’última trobada). Totes
van tenir més d’una edició.
Precisament durant aquest període va
publicar el seu admirat llibre de memòries
Confessions d’un burgès (1934),
fet que el va enemistar amb els comunistes.
S’ha de dir que Márai era un
liberal convençut que odiava la violència
i es va oposar tan al sistema soviètic
com als nazis.
L’objectiu d’aquestes memòries era
descriure aquella època: “en la qual
vivia una generació que desitjava celebrar
el triomf de la raó per sobre dels
instints i que creia en la força i la resistència
de la intel·ligència i de l’esperit,
capaços d’aturar l’avenç de les tropes
ansioses de sang i mort.”
La crueltat de la guerra no la va viure
directament fins el 1945 amb la invasió
alemanya d’Hongria. Aquestes experiències
ens les va deixar escrites a: Terra,
Terra!
Davant les atrocitats comeses pels invasors
i secundades per feixistes hongaresos,
Márai va escriure en el seu
diari: "Els alemanys són mags. Han
aconseguit que qualsevol ésser humà
decent esperi honestament i ple d’anhel
els russos, els bolxevics que arriben
com a llibertadors.”
El 1948 l’exèrcit soviètic va entrar a
Hongria. Márai, contrari també als règims
comunistes, va començar a ser
titllat d’escriptor “decadent i burgès” i
finalment, va decidir abandonar el seu
país.
Primer es va exiliar a Suïssa, després a
Itàlia i posteriorment a Nova York. El
1952 va aconseguir la nacionalitat
nord-americana.
La majoria de les seves obres més importants
les va escriure entre el 1928 i
el 1948: Música a Florència, A la luz
de los candelabros o L’última trobada,
L’herència d’Eszter, Divorci a Buda,
L’amant de Bolzano.
A causa de la seva partida d’Hongria,
la seva obra –novel·les, obres de teatre,
poemes– va ser prohibida a la seva pàtria.
És així com va començar una llarga
època d’ostracisme, cosa que li va
suposar que la seva obra no fos coneguda
a l’Europa Central i Oriental fins
a la caiguda del Mur de Berlín.
El 1968, després de viure un temps a
la ciutat italiana de Salerno, es va instal
·lar definitivament als Estats Units,
concretament a San Diego.
És en aquesta ciutat on Sándor Márai
es va suïcidar el 21 de febrer de 1989 a
l’edat de 88 anys. Pocs mesos després
queia el Mur de Berlín i començava el
canvi de règim dins dels països soviètics.
Sándor Márai mai va canviar de llengua,
a diferència de, per exemple, Nabókov:
fart que ningú llegís les seves
novel·les en rus escrites durant l’exili,
es va passar a l’anglès, fet que li facilità
molt el camí cap a l’èxit. Cal tenir
present que l’hongarès el parlen 13 milions
de persones al món, tres milions
de les quals viuen fora d’Hongria. A
Confessions d’un burgès Márai diu:
“No tenia més pàtria que la zona del
món on es parla hongarès. Un escriptor
no té cap més pàtria que la seva llengua
materna”.
EXTRET de Club Biblioteca Ciutat De Palma
Sandor Marai
Un escriptor hongarès autor de novel.les com :L'última trobada; L'estranya ... aquestes dues són les que m'han impressionat més...no us perdeu els seus llibres :Confesiones de un burgués, !Tierra! i en especial els Dietaris 1984-1989 . La seva lectura ens porta a viure i entendre a través dels ulls lúcids de Marai els anys convulsos d'una Europa que es transformava en una mena de trencaclosques, després de la primera guerra mundial; l'esfondrament d'un món, la segona guerra mundial....la tragèdia....la visió d'un europeu de l'est, d'un hongarès culte...que va escriure milers de pàgines a diaris importants de l'època...
I en els dietaris dels darrers anys de la seva vida a Estats Units...on narra la malaltia i la decadència física de la seva dona, d'ell mateix ....es pot entreveure tota la força d'un home que havia viscut part important de la història del segleXX i que encara conservava una esplèndida mirada crítica sobre el món....i sobre si mateix....
Jo el considero un dels millors escriptors del segle XX. Es va suïcidar el 1989.
I en els dietaris dels darrers anys de la seva vida a Estats Units...on narra la malaltia i la decadència física de la seva dona, d'ell mateix ....es pot entreveure tota la força d'un home que havia viscut part important de la història del segleXX i que encara conservava una esplèndida mirada crítica sobre el món....i sobre si mateix....
Jo el considero un dels millors escriptors del segle XX. Es va suïcidar el 1989.
MISHIMA
Aquí el gran escriptor Mishima tractant de donar-se de de baixa de connexió a yat'hocobremtotdeseguidaperònoesperisresdenosaltres.com
L'ABSURD
En una pel.lícula dels germans Marx hi apareixia un diàleg sobre la part contractant de la part contractant de la part contractant....la vida és encara més absurda....si no la vida sí les petites coses que es tornen noses...
Sísif pujant la roca dalt de tot per tornar a començar sense aturador una vegada i una altra....és fàcil ser un personatge company de Grouxo Marx o disfressar-se de Sísif. Només heu de donar-vos d'alta d'un servei de connexió a Internet per accés telefònic de Ya.com....és realment senzill: totes les dades personals per telèfon....i apa ja està fet!.....després passareu uns mesos de servei interromput de tan en tant, quan finalment decidiu dar-vos de baixa....un mes de novembre del 2008....us atenen amablement en el número 902902902 i us tramiten la baixa...així de fàcil....però us cobren els mesos de desembre, i el de gener i el de febrer perquè ai las! la baixa s'està tramitant....entremig presa de bona fe...heu anat trucant al citat número i us han dit: - en castellà naturalment- es que la demora...no se preocupe ya está en trámite....no volvera a pasar le genero una incidencia anótese el número y sí le llamaremos nosotros....( mentida! no ho fan)....le paso con facturación.....nos consta que está de baja desde el día tal de noviembre....sí sí le devolveremos el cobro indebido de enero.....
Te'n refies i el mes de febrer en lloc de tornar-te res ET TORNEN A COBRAR....truques altre cop.....sí la baja está en trámite normalmente tardan unos días ( PORTEM TRES MESOS).....
T'atipes de la continuada indefensió i presa de pèl i enfurismada vas a la caixa i retornes el rebut.... ipso facto reps un avís de YA.com per e-mail dient-te que no has pagat.....tornes a trucar al 902902902......claro no podemos acabar de tramitar la baja porquè usted no ha pagado un recibo......llamps i trons!!! què s`ha de fer seguir pagant un any sencer mentre la tramiten.....
Algú sap com s'ha de fer....
Sísif pujant la roca dalt de tot per tornar a començar sense aturador una vegada i una altra....és fàcil ser un personatge company de Grouxo Marx o disfressar-se de Sísif. Només heu de donar-vos d'alta d'un servei de connexió a Internet per accés telefònic de Ya.com....és realment senzill: totes les dades personals per telèfon....i apa ja està fet!.....després passareu uns mesos de servei interromput de tan en tant, quan finalment decidiu dar-vos de baixa....un mes de novembre del 2008....us atenen amablement en el número 902902902 i us tramiten la baixa...així de fàcil....però us cobren els mesos de desembre, i el de gener i el de febrer perquè ai las! la baixa s'està tramitant....entremig presa de bona fe...heu anat trucant al citat número i us han dit: - en castellà naturalment- es que la demora...no se preocupe ya está en trámite....no volvera a pasar le genero una incidencia anótese el número y sí le llamaremos nosotros....( mentida! no ho fan)....le paso con facturación.....nos consta que está de baja desde el día tal de noviembre....sí sí le devolveremos el cobro indebido de enero.....
Te'n refies i el mes de febrer en lloc de tornar-te res ET TORNEN A COBRAR....truques altre cop.....sí la baja está en trámite normalmente tardan unos días ( PORTEM TRES MESOS).....
T'atipes de la continuada indefensió i presa de pèl i enfurismada vas a la caixa i retornes el rebut.... ipso facto reps un avís de YA.com per e-mail dient-te que no has pagat.....tornes a trucar al 902902902......claro no podemos acabar de tramitar la baja porquè usted no ha pagado un recibo......llamps i trons!!! què s`ha de fer seguir pagant un any sencer mentre la tramiten.....
Algú sap com s'ha de fer....
dijous, 26 de febrer del 2009
La Vida furtiva
LA VIDA FURTIVA
Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
Gabriel Ferrater
Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
Gabriel Ferrater
Dies Jovis
L'aprenentatge de la decepció és constant i estable.
Decebre's és un sentiment que prové d'haver-se fet prèviament una idea o predicció sobre el futur.
Però nosaltres no podem mai tenir una experiència de quelcom que encara no ha passat. Sempre estem en el present. En conseqüència no puc escriure que la proposició :"l'aprenentatge de la decepció és constant i estable " sigui una proposició certa perquè no és una qüestió de fet sinó una relació entre idees. Aquestes idees , suposadament connectades entre sí per les lleis de l'associació d'idees: semblança, contigüitat, "causa-efecte"...no provenen de cap impressió, no són còpies de cap impressió, així doncs no són certes...
Berkeley va escriure: esse est percipi
L'empirisme arriba a negar o si més no, a posar en dubte que existeixi un "jo " estable, una realitat material externa a nosaltres; un Déu.. De la auto percepció de nosaltres, vital per Descartes ;de la certesa inqüestionable que jo sóc passem a la corda fluixa del no hi ha res que jo pugui conéixer sinó és per la experiència... i quina experiència del jo puc tenir? podem sentir puntualment una decepció, més tard una alegria....però no podem atribuir a un jo estable tot això sino és per la memòria...
Decebre's és un sentiment que prové d'haver-se fet prèviament una idea o predicció sobre el futur.
Però nosaltres no podem mai tenir una experiència de quelcom que encara no ha passat. Sempre estem en el present. En conseqüència no puc escriure que la proposició :"l'aprenentatge de la decepció és constant i estable " sigui una proposició certa perquè no és una qüestió de fet sinó una relació entre idees. Aquestes idees , suposadament connectades entre sí per les lleis de l'associació d'idees: semblança, contigüitat, "causa-efecte"...no provenen de cap impressió, no són còpies de cap impressió, així doncs no són certes...
Berkeley va escriure: esse est percipi
L'empirisme arriba a negar o si més no, a posar en dubte que existeixi un "jo " estable, una realitat material externa a nosaltres; un Déu.. De la auto percepció de nosaltres, vital per Descartes ;de la certesa inqüestionable que jo sóc passem a la corda fluixa del no hi ha res que jo pugui conéixer sinó és per la experiència... i quina experiència del jo puc tenir? podem sentir puntualment una decepció, més tard una alegria....però no podem atribuir a un jo estable tot això sino és per la memòria...
Edward Hopper
De Viquipèdia
Edward Hopper (22 de juny de 1882 - 15 de maig de 1967) fou un pintor nord-americà conegut per les seves representacions realistes i misterioses de la soledat en els Estats Units contemporanis.
Nascut a Nyack, Nova York, Hopper estudià disseny i pintura. Un dels seus professors, l'artista Robert Henri, encoratjava els alumnes a fer servir l'art per causar una commoció al món. Henri, que va influir Hopper, animava els estudiants a fer representacions realistes de la vida urbana. D'aquesta manera, els seus estudiants, molts dels quals van esdevenir artistes famosos, van passar a ser coneguts com l'Ashcan School dins l'art nord-americà.
Un cop finalitzats els estudis, Hopper va fer tres viatges a Europa per tal de conèixer les noves tendències artístiques que s'hi desenvolupaven. Però a diferencia de la majoria dels seus coetanis que imitaven el cubisme, Hooper es va sentir atret per l'idealisme dels pintors realistes, tal i com es reflecteix en les seves obres primerenques.
Al mateix temps que treballava en el món de la publicitat, Hopper continuà pintant. El 1925 crea House in the Railroad, una obra clàssica que marca el pas a la maduresa artística. Aquesta pintura és la primera d'una sèrie de severes escenes urbanes i rurals en les que utilitza línies afilades i grans formes, que es mostren sota una il·luminació inusual que captura la naturalesa solitària dels éssers que s'hi representen. Sempre es tracta d'escenes de la vida del carrer nord-americana, com ara gasolineres, motels, bars o carreteres.
La seva obra més popular, Nighthawks (1942), ens mostra els clients solitaris que freqüenten un restaurant que obre tota la nit. L'aspra il·luminació elèctrica del restaurant fa que l'escena contrasti vivament amb la negra nit que hi ha a fora. els clients, asseguts en tamborets al llarg de la barra, estan aïllats els uns dels altres, fent que l'espectador es pregunti què els ha portat a aquell lloc en una hora tan tardana. Altres pintures famoses d'en Hopper són Chop Suey, Rooms for Tourists i Office in a Small City.
Les escenes rurals de Nova Anglaterra de Hopper, com ara Gas (1940), també segueixen una línia melancòlica. si considerem els temes de la seva obra, Hopper pot ser comparat amb Norman Rockwell, però mentre que Rockwell exaltava la vida americana en els pobles, Hopper descriu la vida rural donant-li el mateix sentit de solitud que utilitza en les escenes urbanes. També aquí Hopper fa ús dels espais amplis, representat per una gasolinera solitària al costat d'una carretera buida, destacant el contrast entre la llum natural del cel, matisada per la frondositat del bosc, i la brillantor de la llum artificial de l'interior de la gasolinera.
Hopper va morir el 1967 en el seu estudi de Nova York. La seva muller donà la seva obra al Whitney Museum of American Art. Altres obres de Hopper es troben al Museum of Modern Art de Nova York i a l'Art Institute of Chicago.
L'any 2004, una vasta col·lecció de les pintures de Hopper va ser duta de gira per diferents llocs d'Europa. Al museu Tate Modern de Londres l'exposició va ser vista per 420.000 persones al llarg de tres mesos d'exhibició.
dimecres, 25 de febrer del 2009
René Magritte
De Viquipèdia
René Magritte (Lessines, 1898 - Brussel·les, 1967) fou un pintor belga, figura principal del moviment surrealista.R
Va néixer a Lessines i va estudiar a l'Académie Royale des Beaux-Arts de Brussel·les. La seva primera exposició individual va ser inaugurada a Brussel·les l'any 1927. En aquells moments ja havia començat a pintar en un estil proper al surrealisme, que va predominar durant tota la seva carrera artística.
Hàbil i meticulós en la seva tècnica, és notable per obres que tenen juxtaposició d'objectes comuns en contexts poc habituals donant així un nou significat a les coses familiars. Aquesta juxtaposició es denomina sovint realisme màgic, del qual Magritte és el màxim representant.
L'ús representacional d'objectes com una cosa diferent del que semblen es fa palès a la seva pintura "La traïció de les imatges" (La trahison des images), que mostra una pipa que sembla el model d'un anunci per a un estanc. Magritte va pintar a sota de la pipa "Això no és una pipa" (Ceci n'est pas une pipe), que sembla una contradicció, però que significa que la imatge de la pipa no és en si mateixa una pipa. (Al seu llibre, Això no és una pipa, el crític francès Michel Foucault tracta d'aquesta obra i de la seva paradoxa).
Va morir el 15 d'agost de 1967 a Brussel·les.
http://www.elmundo.es/magazine/num161/textos/ma1.html
Van Gogh
http://www.grec.cat/cgibin
Vincent Willem van Gogh
Groot Zundert,Brabant del Nord 1853 - Auvers-sur-Oise, Illa de França 1890
Pintor i dibuixant holandès. Fill d'un pastor protestant, treballà a les sucursals de l'Haia i de Londres de la Galerie Goupil i a la central de París (1869-76). Féu de mestre i predicador a Ramsgate (1876) i preparà, sense resultats positius, estudis de teologia a Amsterdam (1877). Fou missioner al Borinage, regió minera del sud de Bèlgica (1878). Residí a Brussel·les (1880), Etten (1881), l'Haia (1882), Nuenen (1883-85), Anvers (1885) i París (1886-88), on conegué P.Gauguin, E.Bernard i alguns impressionistes. Anà a Arle (1888). Inadaptat i fracassat en tots els ambients, els símptomes de la seva malaltia mental s'aguditzaren. Això provocà que, en una rauxa que el portà a tallar-se una orella, Gauguin l'abandonés després de passar amb ell dos mesos. Sempre protegit pel seu germà Theo, amb qui mantingué una intensa correspondència, ingressà en un hospital psiquiàtric prop de Sant Romieg (1889). Poc després d'arribar a Auvers-sur-Oise (1890) se suïcidà. Durant els dos anys passats a Nuenen féu molts dibuixos i pintà prop de dos-cents quadres de temes d'una evident preocupació social (Els menjadors de patates, 1885, Rijksmuseum Vincent van Gogh, Amsterdam), caracteritzats per un expressionisme enèrgic i per una tonalitat fosca que contrasta amb la lluminositat de les obres fetes a París, on la influència impressionista i la dels gravats japonesos li aclarí la paleta, i on pintà retrats, autoretrats, natures mortes i diferents llocs de la ciutat amb colors sovint arbitraris, propis dels sintetistes, i aplicats amb breus pinzellades d'una manera semblant als puntillistes (Autoretrat amb barret de feltre, 1887, Rijksmuseum Vincent van Gogh, Amsterdam; El restaurant de "La Sirène", 1887, Musée d'Orsay, París; El "père Tanguy", 1887, Musée Rodin, París). La seva anada a Arle, atret pel color i la llum del sud, significà l'esclat del germen iniciat a París. Formes fugisseres, recurvades, d'un ritme quasi vertiginós, aconseguides amb ardents pinzellades de colors purs i d'una claror encegadora, caracteritzen els seus quadres dels dos darrers anys (Interior de cafè, de nit, 1888, New Haven, Yale University Art Gallery; El Dr. Gachet, 1890, Musée d'Orsay, París; Habitació a Arle, 1888, i Camp de blat, 1890, Rijksmuseum Vincent van Gogh, Amsterdam).
Vincent Willem van Gogh
Groot Zundert,Brabant del Nord 1853 - Auvers-sur-Oise, Illa de França 1890
Pintor i dibuixant holandès. Fill d'un pastor protestant, treballà a les sucursals de l'Haia i de Londres de la Galerie Goupil i a la central de París (1869-76). Féu de mestre i predicador a Ramsgate (1876) i preparà, sense resultats positius, estudis de teologia a Amsterdam (1877). Fou missioner al Borinage, regió minera del sud de Bèlgica (1878). Residí a Brussel·les (1880), Etten (1881), l'Haia (1882), Nuenen (1883-85), Anvers (1885) i París (1886-88), on conegué P.Gauguin, E.Bernard i alguns impressionistes. Anà a Arle (1888). Inadaptat i fracassat en tots els ambients, els símptomes de la seva malaltia mental s'aguditzaren. Això provocà que, en una rauxa que el portà a tallar-se una orella, Gauguin l'abandonés després de passar amb ell dos mesos. Sempre protegit pel seu germà Theo, amb qui mantingué una intensa correspondència, ingressà en un hospital psiquiàtric prop de Sant Romieg (1889). Poc després d'arribar a Auvers-sur-Oise (1890) se suïcidà. Durant els dos anys passats a Nuenen féu molts dibuixos i pintà prop de dos-cents quadres de temes d'una evident preocupació social (Els menjadors de patates, 1885, Rijksmuseum Vincent van Gogh, Amsterdam), caracteritzats per un expressionisme enèrgic i per una tonalitat fosca que contrasta amb la lluminositat de les obres fetes a París, on la influència impressionista i la dels gravats japonesos li aclarí la paleta, i on pintà retrats, autoretrats, natures mortes i diferents llocs de la ciutat amb colors sovint arbitraris, propis dels sintetistes, i aplicats amb breus pinzellades d'una manera semblant als puntillistes (Autoretrat amb barret de feltre, 1887, Rijksmuseum Vincent van Gogh, Amsterdam; El restaurant de "La Sirène", 1887, Musée d'Orsay, París; El "père Tanguy", 1887, Musée Rodin, París). La seva anada a Arle, atret pel color i la llum del sud, significà l'esclat del germen iniciat a París. Formes fugisseres, recurvades, d'un ritme quasi vertiginós, aconseguides amb ardents pinzellades de colors purs i d'una claror encegadora, caracteritzen els seus quadres dels dos darrers anys (Interior de cafè, de nit, 1888, New Haven, Yale University Art Gallery; El Dr. Gachet, 1890, Musée d'Orsay, París; Habitació a Arle, 1888, i Camp de blat, 1890, Rijksmuseum Vincent van Gogh, Amsterdam).
Les afirmacions gratuïtes
Les afirmacions gratuïtes són afirmacions de franc. No costen diners ni tampoc són en ferm per què no val ni la pena realitzar-les ni tampoc reafirmar-les. On aniríem a parar! Són afirmacions no pas realitats. La diferència entre les paraules, les nostres intencions i els nostres desitjos és l’equació que distingeix la realitat de la possibilitat. Les coses dels somnis i les noses de les coses.
La volubilitat és tan lleugera com un penell girant davant l’embat prim d’una suau i intangible brisa…No hi ha res sòlid per que en qualsevol instant tot es pot capgirar segons el borrissol del nostre melic…tornem a parlar el que ja ha estat parlat…tornem a preguntar pel que ja ha estat preguntat i tot és voluble, làbil, canviant i insegur com el temps en primavera.
Desautoritzem i neguem tota credibilitat i existència quan primer diem una cosa i al minut en diem una altra sempre segons la norma de fer cas al darrer , a l’última cosa escoltada…i Així passem una goma d’esborrar per tot el dit i escoltat anteriorment…
Som fràgils i insincers com només ho són les paraules…les paraules són com una arma de foc en la mà d’un ximplet…surten de la nostra boca amb insultant facilitat…les pronunciem amb relativa superficialitat…..i les neguem amb els nostres actes sense preocupar-nos de les contradiccions o de les ambiguïtats… Curiosament ,quan algú diu que és persona de paraula s’està referint al fet que compleix allò que diu…Res més fora de l’abast que reduir al camp estret del llenguatge allò que succeeix en l’espai material i abstracte al mateix temps dels fets consumats….
dimarts, 24 de febrer del 2009
Un seguit de paraules que m'agraden: Torsimany
torsimany | ||
[1270; de l'àr. turǧumân, íd., der. de tárǧam 'traduir', possible manlleu d'una altra llengua semítica, potser l'arameu, d'on provenen els mots de l'hebreu rabínic targem 'interpretar' i targum 'interpretació'] | ||
m i f Intèrpret 2 1. | ||
BANZIM-BANZAM
BANZIM-BANZAM adv.
Balderament, movent-se de banda a banda per falta de subjecció (Empordà, Cardona, Gironella, Solsona). «Banzim banzam, les calces de Patram»: ho diuen d'una cosa que va molt ampla o balderota (Solsona).
Fon.: bənzímbənzám (or.).
Etim.: onomatopeia del moviment d'una cosa que baldereja.
Balderament, movent-se de banda a banda per falta de subjecció (Empordà, Cardona, Gironella, Solsona). «Banzim banzam, les calces de Patram»: ho diuen d'una cosa que va molt ampla o balderota (Solsona).
Fon.: bənzímbənzám (or.).
Etim.: onomatopeia del moviment d'una cosa que baldereja.
NORAI
NORAI m., nàut.
Columna o anella de ferro fixa en terra per a fermar-hi les amarres de les embarcacions; cast. noray. De fer... norays ab què's puxan normetjar les fustes, doc. a. 1443 (Hist. Sóller, i, 67). Donaren fondo a s'escà de sa Torre y s'amarraren a un noray, Roq. 31.
|| Nom de lloc de la Cala de la Clota (L'Escala). Norais: lloc del port de Sóller, segons el mapa del cardenal Despuig.
Fon.: nuɾáј (or., Sóller, men.); noɾáј (val., mall.).
Columna o anella de ferro fixa en terra per a fermar-hi les amarres de les embarcacions; cast. noray. De fer... norays ab què's puxan normetjar les fustes, doc. a. 1443 (Hist. Sóller, i, 67). Donaren fondo a s'escà de sa Torre y s'amarraren a un noray, Roq. 31.
|| Nom de lloc de la Cala de la Clota (L'Escala). Norais: lloc del port de Sóller, segons el mapa del cardenal Despuig.
Fon.: nuɾáј (or., Sóller, men.); noɾáј (val., mall.).
Proís
PROÍS m.
|| 1. ant. Amarra que subjectava una nau a la costa; cast. proíz. Pot l'escriua la conuinença scriure axí bé com si la nau tenia proís en terra, Consolat, c. 99. Algun corder... no gos fer alguna gúmena ne amans ne proïç ne hostes ne cap de barca, Mostassaf 45. No presumesquen donar prohís ni volta ne algun cap al pont, doc. a. 1508 (BSAL, xxii, 109).
|| 2. Corda gruixuda que en casos de perill es tira des d'una barca a terra perquè la gent des de la platja pugui ajudar a treure l'embarcació (Costa de Llevant); cast. cable.
Fon.: pɾuís (or.).
Etim.: probablement del llatí prumnesium (πρυμνήσιον), ‘corda de popa’ (cf. Misc. Rubió, iii, 298-299).
|| 1. ant. Amarra que subjectava una nau a la costa; cast. proíz. Pot l'escriua la conuinença scriure axí bé com si la nau tenia proís en terra, Consolat, c. 99. Algun corder... no gos fer alguna gúmena ne amans ne proïç ne hostes ne cap de barca, Mostassaf 45. No presumesquen donar prohís ni volta ne algun cap al pont, doc. a. 1508 (BSAL, xxii, 109).
|| 2. Corda gruixuda que en casos de perill es tira des d'una barca a terra perquè la gent des de la platja pugui ajudar a treure l'embarcació (Costa de Llevant); cast. cable.
Fon.: pɾuís (or.).
Etim.: probablement del llatí prumnesium (
Can Pistraus
PISTRAUS | |||
Els amants
Reflecteix aquesta pintura el fet d'estimar-se a cegues? La incomunicació de la parella? Magritte és ple de metàfores visuals, pintava un món oníric, surrealista, poderós i suggeridor.
Quina angoixa la imatge de dos éssers amb el cap embolicat! sense veure's ni veure-hi, sense oir ni escoltar. Condemnats a besar-se a través de la tela del seu univers asfixiant...
Sense cap. Potser és això el que significa...els amants s'estimen sense cap, sense seny, sense mesura...
O és l'engany de l'altre? és que s'han d'amagar sempre i no ser vistos ni per ells mateixos?
Al capdavall només pot saber-ho el propi Magritte...l'obra és del 1928...l'any en que Dalí, Sebastià Guasch i Lluís Montanyà van escriure "El manifest groc".
Sense cap. Potser és això el que significa...els amants s'estimen sense cap, sense seny, sense mesura...
O és l'engany de l'altre? és que s'han d'amagar sempre i no ser vistos ni per ells mateixos?
Al capdavall només pot saber-ho el propi Magritte...l'obra és del 1928...l'any en que Dalí, Sebastià Guasch i Lluís Montanyà van escriure "El manifest groc".
dilluns, 23 de febrer del 2009
Die Lunis
Començo dilluns amb correccions de la meva ineptitud blocaire...mica en mica omplirem la pica...ara la llicència creative commons és al final del bloc ....he afegit algunes fotos.
Avui 23f ....fa força temps ja! però recordo haver passat por...recordo haver-me passat tota la nit escoltant la ràdio i recordo també l'espant dels meus pares. Espant justificat. No endebades el meu pare va participar a la guerra civil; un tiet hi va morir a la Serra de Pàndols.Els avis i els fills més petits passaren fam i patiren els llarguíssims i intensos bombardeigs. A més, el meu pare , per roig, va ser condemnat a fer el servei militar sota la disciplina franquista....entre la guerra i la dosi de servei militar obligatòria van passar set llargs anys...
Vaja que no volíem pas que es tornés a repetir el malson....democràcia imperfecta però almenys democràcia.
Avui 23f ....fa força temps ja! però recordo haver passat por...recordo haver-me passat tota la nit escoltant la ràdio i recordo també l'espant dels meus pares. Espant justificat. No endebades el meu pare va participar a la guerra civil; un tiet hi va morir a la Serra de Pàndols.Els avis i els fills més petits passaren fam i patiren els llarguíssims i intensos bombardeigs. A més, el meu pare , per roig, va ser condemnat a fer el servei militar sota la disciplina franquista....entre la guerra i la dosi de servei militar obligatòria van passar set llargs anys...
Vaja que no volíem pas que es tornés a repetir el malson....democràcia imperfecta però almenys democràcia.
diumenge, 22 de febrer del 2009
INEPTITUDS
INEPTITUD de blocaire principiant...després de mirar i remirar, he aconseguit enganxar la llicència de Creative Comonns però en un lloc inadequat...quin idioma més estrany el codi Html! Ara queda poc estètic, lleig...però de moment no ho penso tocar més. No fos cas que tot anés a mal borràs.
dissabte, 21 de febrer del 2009
Naufragi
Anit , vaig estar navegant per aquest immens oceà blocaire de la xarxa sense fils... i vaig deixar que les onades dels enllaços em duguessin de bloc en bloc , matinada enllà, fins a arribar a l'extenuació ocular. Hi ha blocs erudits, altres molt ben fets formalment, altres plens de somnis i utopies, n'hi ha que expressen solitud, altres alegria... altres estan farcits de recursos i trucs per blocaires principiants; i em vaig alegrar que hi hagués tantíssima gent amb ganes d'escriure i de llegir el que altri escriu....
Em vaig sentir insignificant com una minúscula goteta d'aigua enmig del mar....i alhora em vaig adonar que en formava part , jo també, d'aquesta enorme massa líquida metàforica replena d'illots, d'arxipièlags , de penínsules i continents sencers...aquest meu bloc és per sentir que sóc...alguna cosa....alguna cosa...quelcom...I aquest bloc és l'ampolla amb missatge que aboco al maretjol de la xarxa....o és el mirall on em miro?
Un bloc és tot això:
Em vaig sentir insignificant com una minúscula goteta d'aigua enmig del mar....i alhora em vaig adonar que en formava part , jo també, d'aquesta enorme massa líquida metàforica replena d'illots, d'arxipièlags , de penínsules i continents sencers...aquest meu bloc és per sentir que sóc...alguna cosa....alguna cosa...quelcom...I aquest bloc és l'ampolla amb missatge que aboco al maretjol de la xarxa....o és el mirall on em miro?
Un naufragi de mots necessita la prèvia existència d'un vaixell carregat de paraules. Sentir l'alegria de viure, sentir la tristesa de viure...sentir, sentir-ho tot de totes les maneres, parafrasejant de lluny Pessoa; sentir amb el pensament, pensar amb el sentiment, com va escriure Unamuno; abominar de Plató i el seu món ideal, abocar-se al penyassegat de la vida; exercir la voluntat de poder de Nietzche....sentir i escoltar els ecos remots del mots propis i els dels altres mots, els que no entenem, els mots que no volem escoltar perquè no els considerem dins el nostre diccionari... Ús i abús dels punts suspensius...deixar en suspens els judicis com els escèptics...No acabar de dir...interrompre el curs i el discurs....
Això és l'ampit d'una finestra inmaterial inexistent on m'hi aboco per albirar un horitzó ple de blocs llunyants i propers....
Això és l'ampit d'una finestra inmaterial inexistent on m'hi aboco per albirar un horitzó ple de blocs llunyants i propers....
Un bloc és tot això:
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
divendres, 20 de febrer del 2009
Febrer
L'oblit és l'hivern
d'un record
de primavera.
La llum revers de la fosca.
Febrer un mes maleït.
Vint-i-vuit dies de setge.
dimecres, 18 de febrer del 2009
POEMA
Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.
Retorno en tu, per tu, a l'espai cec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.
Per tu retorno d'un exili vell,
refugi contra tu, des d'on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.
Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc.
Maria Mercè Marçal
com si tornés d'enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.
Retorno en tu, per tu, a l'espai cec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.
Per tu retorno d'un exili vell,
refugi contra tu, des d'on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.
Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc.
Maria Mercè Marçal
dimarts, 17 de febrer del 2009
DONDE HABITE EL OLVIDO
Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo solo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.
Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.
En esa gran region donde el amor, angel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aerea mientras crece el tormento.
Alli donde termine este afan que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin mas horizonte que otros ojos frente a frente.
Donde penas y dichas no sean mas que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de nino.
Alla, alla lejos;
Donde habite el olvido.
Luis Cernuda
Sintáctica poética
¡Pssss! No digas nada: los sintagmas duermen
No los despiertes. No digas nada. No determines.
No digas nada. No analices. Déjalos dormir.
No nombres el nombre. No verbalices. Solo adjetívate.
¡Psss! No escribas nada. Está prohibido. Duermen las palabras.
No rompas las frases. No mires las sílabas: son tímidas, sufren
cuando saben que las miran.
No digas nada. Siguen dormidos los sintagmas.
No los despiertes. No te preposiciones. Conjuncionate y duerme.
Ponte a dormir como las palabras.
Hay algunas que ya no significan Nada.
Nada por este mar morfológico.
No pares de nadar hasta que despierten.
No pares de callar hasta que te hablen.
Pretèrito Pluscuamperfecto
Subscriure's a:
Missatges (Atom)