Sobre Sandor Marai

SANDOR MARAI (nom autèntic Sándor
Grosschmid) va néixer l’onze d’abril
de 1900 a Kassa, població que en
aquell moment encara pertanyia a l’imperi
austro-hongarès i que actualment
correspon a la ciutat de Kosice, Eslovàquia.
La seva família, d’ascendència alemanya,
pertanyia a la burgesia cosmopolita
de principis de segle. El seu pare,
Géza Grosschmid, era jutge i també va
dedicar-se a la carrera política.
Va estudiar Humanitats i literatura a la
Universitat Péter Pázmany. A partir de
1918 va treballar a Budapest com a editor
i crític literari al Budapesti Napló.
L’any següent va viatjar a Alemanya,
on durant un temps va estudiar periodisme
i va exercir de redactor en algunes
publicacions. Es guanyava la vida
escrivint articles periodístics, assaigs,
poemes i proses breus. A les ciutats
alemanyes de Berlín, Munic, Leipzig i
Weimar va descobrir la vida bohèmia:
els cafès on es reunien els artistes, les
tertúlies literàries, ...
A França s’hi va haver de refugiar a
causa de la seva disconformitat amb el
govern de l’almirall Miklós Horthy
(seguidor de la ideologia feixista). És a
partir de les cròniques que enviava des
de l’estranger que va començar a ser
popular a Hongria.
El 1923 es va casar amb Lola Matzner,
filla d’una important família jueva.
A principis dels 30, Sándor va tornar a
Budapest,. Durant aquesta època la
seva carrera literària va ser plena d’èxits.
Cada nova obra era un èxit de vendes
i era traduïda a molts idiomes, fins
i tot el van fer membre de l’Acadèmia
hongaresa.
Als anys 40 i 50 algunes de les seves
obres van ser traduïdes a l’espanyol i
publicades per José Janés i Destino, per
exemple, El divorci de Buda, A la luz
del candelabro (actualment retraduïda
amb el títol de L’última trobada). Totes
van tenir més d’una edició.
Precisament durant aquest període va
publicar el seu admirat llibre de memòries
Confessions d’un burgès (1934),
fet que el va enemistar amb els comunistes.
S’ha de dir que Márai era un
liberal convençut que odiava la violència
i es va oposar tan al sistema soviètic
com als nazis.
L’objectiu d’aquestes memòries era
descriure aquella època: “en la qual
vivia una generació que desitjava celebrar
el triomf de la raó per sobre dels
instints i que creia en la força i la resistència
de la intel·ligència i de l’esperit,
capaços d’aturar l’avenç de les tropes
ansioses de sang i mort.”
La crueltat de la guerra no la va viure
directament fins el 1945 amb la invasió
alemanya d’Hongria. Aquestes experiències
ens les va deixar escrites a: Terra,
Terra!
Davant les atrocitats comeses pels invasors
i secundades per feixistes hongaresos,
Márai va escriure en el seu
diari: "Els alemanys són mags. Han
aconseguit que qualsevol ésser humà
decent esperi honestament i ple d’anhel
els russos, els bolxevics que arriben
com a llibertadors.”
El 1948 l’exèrcit soviètic va entrar a
Hongria. Márai, contrari també als règims
comunistes, va començar a ser
titllat d’escriptor “decadent i burgès” i
finalment, va decidir abandonar el seu
país.
Primer es va exiliar a Suïssa, després a
Itàlia i posteriorment a Nova York. El
1952 va aconseguir la nacionalitat
nord-americana.
La majoria de les seves obres més importants
les va escriure entre el 1928 i
el 1948: Música a Florència, A la luz
de los candelabros o L’última trobada,
L’herència d’Eszter, Divorci a Buda,
L’amant de Bolzano.
A causa de la seva partida d’Hongria,
la seva obra –novel·les, obres de teatre,
poemes– va ser prohibida a la seva pàtria.
És així com va començar una llarga
època d’ostracisme, cosa que li va
suposar que la seva obra no fos coneguda
a l’Europa Central i Oriental fins
a la caiguda del Mur de Berlín.
El 1968, després de viure un temps a
la ciutat italiana de Salerno, es va instal
·lar definitivament als Estats Units,
concretament a San Diego.
És en aquesta ciutat on Sándor Márai
es va suïcidar el 21 de febrer de 1989 a
l’edat de 88 anys. Pocs mesos després
queia el Mur de Berlín i començava el
canvi de règim dins dels països soviètics.
Sándor Márai mai va canviar de llengua,
a diferència de, per exemple, Nabókov:
fart que ningú llegís les seves
novel·les en rus escrites durant l’exili,
es va passar a l’anglès, fet que li facilità
molt el camí cap a l’èxit. Cal tenir
present que l’hongarès el parlen 13 milions
de persones al món, tres milions
de les quals viuen fora d’Hongria. A
Confessions d’un burgès Márai diu:
“No tenia més pàtria que la zona del
món on es parla hongarès. Un escriptor
no té cap més pàtria que la seva llengua
materna”.


EXTRET de Club Biblioteca Ciutat De Palma