Paisos Catalans

dimecres, 11 de febrer del 2009

Un fragment de Nietzsche

Friedrich Nietzsche: el nihilisme i l’etern retorn

No s’abandona una posició extrema per una posició moderada sinó per una altra igualment extrema, però contrària. I així és com la creença en l’immortalitat absoluta de la natura, en la seva falta de sentit i de fi, s’apodera de nosaltres com una passió psicològicament necessària, quan ja no pot mantenir-se la creença en Déu i en un ordre essencialment moral de l’univers. El nihilisme apareix llavors, però no perquè la desgana per la vida sigui més gran que abans, sinó perquè ens hem tornat desconfiats cap a tot tipus de «sentit» atribuït al mal i fins i tot a l’existència. Una interpretació entre d’altres ha naufragat, però com es va creure que era l’única interpretació possible, sembla que l’existència ja no tingui sentit, que tot sigui en va.

Queda per demostrar que aquest «tot és en va» caracteritza al nihilisme actual. La desconfiança respecte als nostres antics judicis de valor arriba a plantejar aquesta pregunta: Tots els «valors» no serien mitjans de seducció destinats a prolongar la comèdia sense arribar mai al desenllaç? Si és veritat que «tot és en va», si no hi ha objectiu ni fi, la durada es converteix en el pensament més paralitzador, sobretot si un se sent enganyat i sense la força necessària per no deixar-se enganyar.

Considerem aquest pensament en la seva forma més temible: l’existència tal com és, sense sentit ni finalitat, però inevitablement retornant sobre si, sense desembocar en el no-res: l’Etern Retorn.

Aquesta és la forma extrema del nihilisme!: el No-res (l'«absurd») etern!

Forma europea del budisme: l’energia del saber i de la força obliga a semblant creença. És la més científica de totes les hipòtesis possibles. Nosaltres neguem les causes finals: si l’existència tingués un fi, ja s’hauria aconseguit.

Llavors comprenem que s’aspira al contrari del panteisme, perquè si «tot és perfecte, diví, etern», ha de creure’s igualment en l'«Etern Retorn». Un problema: l’abolició de la moral és també l’abolició d’aquesta afirmació panteista de tot el que existeix? En els fons, allò que s’ha superat és només el Déu moral. Tindria sentit imaginar encara un Déu situat «més enllà del bé i del mal»? Seria possible encara un panteisme d’aquest caire? Si suprimim de l’evolució la idea d’un fi, afirmarem no obstant això l’evolució? Sí, en tant que fos aconseguit sempre un únic i mateix fi dins aquesta evolució i en cadascun dels seus moments. Spinoza va arribar a formular una afirmació d’aquest tipus atribuint a cada moment una necessitat lògica; i gràcies al seu incomprensible instint lògic, va poder sortir victoriós d’un món construït d’aquesta manera. " ( extret de FIloxarxa, web de filosofia molt recomenable)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

benvinguts comentaris