Reflexions, pensaments i dubtes filosòfics,literaris,personals...poti-poti, i aiguabarreig
diumenge, 29 de novembre del 2009
500 entrades al bloc , CINC CENTS apunts, five hundred posts...
Sóc tant incontinent que encara no fa ni un any d'aquest bloc (té encara no deu mesos, si no m'erro) i entre paraules meves, paraules d'altri, vídeos, imatges i altres facècies he arribat...ara mateix a l'apunt o entrada o post número 500 i no se m'ha acut res original per escriure... així doncs vaig començar escrivint això
El quadre, que aquest cop és de Magritte m'agrada molt perquè té molt a veure amb la filosofia, i també amb l'escriptura... algunes vegades veiem allò que encara no és...
I ara no sé si també pateixo d'impaciència...és el 499? o ja el 500? tant és un més o un menys...
dissabte, 28 de novembre del 2009
Filosofies
Sofistes “Res no existeix.Si existís alguna cosa, no la podríem conèixer;
i si la poguéssim arribar a conèixer, no la podríem comunicar” Gòrgias.
George BERKELEY: Irlandès, (1685-1753). Bisbe anglicà i persona d'un exagerat temperament místic. El seu llibre més important és: "Tres diàlegs entre Hylas i Filonous".
La filosofia de Berkeley constitueix una mena d'empirisme força "sui generis", que s'acostuma a anomenar immaterialisme i es resumeix en una frase: Esse est percipi aut percipere ["Ser es ser percebut o percebre"]
Berkeley fa una afirmació filosòficament escandalosa: que la matèria no existeix, és percepció.
L'afirmació de Locke, el filòsof que més l'influí, segons la qual les idees representen quelcom diferent d'elles mateixes li sembla incoherent. Si afirmen que només podem conèixer idees (en sentit ampli, que inclou sensacions, etc.), no té sentit dir que són representacions de coses.
Si només coneixem coses i, alhora, coneixem idees aleshores la conclusió lògica és que les coses són Idees. L'ésser de la ment consisteix en la percepció. No podem saber mai segur si el que percebem és real.
Per Berkeley -i resumint-ho molt- resulta que una cosa no existeix si no és percebuda. La tesi pot ser considerada una exageració perquè -simplement- sembla difícil acceptar que el meu lavabo desapareix quan jo no hi vaig... El món queda així reduït a la ficció. Però, com hem dit, Berkeley té una solució a mà: Déu està sempre i arreu percebent-ho tot. La nostra ment rep les percepcions de Déu, que és la causa de les nostres idees.
Hume, òbviament, no està d'acord amb aquesta argumentació, però -en canvi- va assumir una idea berkeleyana: les coses no les constituïm a través de la nostra percepció o, com es podria dir més senzillament: "mirar ens fa veure".
divendres, 27 de novembre del 2009
dimecres, 25 de novembre del 2009
dimarts, 24 de novembre del 2009
Homo homini lupus...et altera verba
Erarre humano est
Facta non verba
Tu, quoque filii mi!
Vae victis!
Ianitor indignum! dura religate catena,
difficilem moto cardine pande forem!
quod precor, exiguum est: aditu fac ianua parvo
obliquum capiat semiadaperta latus.
diumenge, 22 de novembre del 2009
Notícies
Ah UNA PROPOSTA INTERESSANT en Ramon de opinalia ens proposa un concurs de post o apunts que ja tinguem publicats i després s'aplegarien en un llibre...més informació en la seva web.
El meu carrer és ple de fulles groguenques que les mèlies han deixat anar, com de cop, despullant-se. Ara potser sí que trepitjant aquesta estora vegetal ens endinsarem en la tardor.
Ha sortit el sol.
dissabte, 21 de novembre del 2009
Temps perduts
dijous, 19 de novembre del 2009
FESTA D'ANIVERSARI Relats conjunts
I l'Estevet ,aquell tennista frustrat de pista de terra mal batuda? Sí aquell que a tothora va fent-se el mec perquè un dia van estar a punt de posar-lo de suplent a la Copa Davis ....Si us plau! si no va arribar mai a guanyar més que un trist trofeu al Barcino ...Vaja tots una colla d'estirats plens d'ínfules! I no, no m'havien pas convidat però he vingut igual au! que els bombin a tots! I la veritat és que se'n penediran. No convidar-me a mi? Jo que sóc la més glaucomatosa....vull dir dallonses : amb glamur ...la més simpàtica...
No saben pas que he vingut igual, disfressada de caterinista ( la del catering) i els hi posat xili, pebre, all i tabasco dins el bol de l'amanida. Fer-me a mi aquest lleig!
diumenge, 15 de novembre del 2009
Absència
Des de lluny, des de molt lluny albiro pàl·lides imatges en un impossible horitzó.
M'imagino fantasmes solitaris en la nit , rosegadors d'ànimes , lladres d'energia .
S'acosten, vénen a cercar-me i m'encerclen amb les seves ombres....cap mà...cap cos...
Ningú per salvar-me. Em nego i m'afirmo en la mar d'una solitud que creix i creix.
Cada cop més properes , aquestes imatges esdevenen realitats de paraules : absències.
I així, sola davant aquest perill, les ombres m'arrosseguen a l'absència.
I ja no sóc. M'he esvanit com un fum i respiro aquest aire acre de la solitud....
Ara estrenyo ben fort el fil invisible per saber si hi sóc i no, no em trobo ...
L'absència se m'ha empassat com un lleó de circ. He desaparegut, absent de mi,
i no sóc més que una partícula infinitesimal dins un oceà d'absències.
Mica en mica s'omple la pica
Per cert si trastoquem una mica les parèmies ens surt re Pàmies , i en castellà: a siempre ...
dissabte, 14 de novembre del 2009
Fragment Petit Príncep
— C’est comme pour l’eau. Celle que tu m’as donnée à boire était comme une musique, à cause de la poulie et de la corde... tu te rappelles... elle était bonne.
— Bien sûr...
— Tu regarderas, la nuit, les étoiles. C’est trop petit chez moi pour que je te montre où se trouve la mienne. C’est mieux comme ça. Mon étoile, ça sera pour toi une des étoiles. Alors, toutes les étoiles, tu aimeras les regarder... Elles seront toutes tes amies. Et puis je vais te faire un cadeau... »
Il rit encore.
« Ah ! petit bonhomme, petit bonhomme j’aime entendre ce rire !
— Justement ce sera mon cadeau... ce sera comme pour l’eau...
— Que veux-tu dire ?
— Les gens ont des étoiles qui ne sont pas les mêmes. Pour les uns, qui voyagent, les étoiles sont des guides. Pour d’autres elles ne sont rien que de petites lumières. Pour d’autres qui sont savants elles sont des problèmes. Pour mon businessman elles étaient de l’or. Mais toutes ces étoiles-là se taisent. Toi, tu auras des étoiles comme personne n’en a...
— Que veux-tu dire ?
— Quand tu regarderas le ciel, la nuit, puisque j’habiterai dans l’une d’elles, puisque je rirai dans l’une d’elles, alors ce sera pour toi comme si riaient toutes les étoiles. Tu auras, toi, des étoiles qui savent rire ! »
Et il rit encore.
« Et quand tu seras consolé (on se console toujours) tu seras content de m’avoir connu. Tu seras toujours mon ami. Tu auras envie de rire avec moi. Et tu ouvriras parfois ta fenêtre, comme ça, pour le plaisir... Et tes amis seront bien étonnés de te voir rire en regardant le ciel. Alors tu leur diras : "Oui, les étoiles, ça me fait toujours rire ! " Et ils te croiront fou. Je t’aurai joué un bien vilain tour... »
No tinc cap missatge
divendres, 13 de novembre del 2009
Fragments del llibre El canvi . Miquel Bauçà
Fragments del llibre El canvi
Amistat, L'. [………]
Com el que hom diu amor, inevitablement estreba en una coincidència de mancances, no de positivitats veritables. La buidor atrau més que no pas la plenitud de qualsevol mena.
Anarquisme, L'. És un fenomen molt interessant en l'aspecte que indica les ganes d'ordre. Efectivament, es produeix en aquells llocs on el desordre és més viu i intolerable, com per exemple, entre els catalans, que viuen l'experiència d'un dels desordres més greus: no tenir sobirania, no tenir un estat.
Atrevides, Dites. La més atordidora, esbalaïdora i atuïdora que he sentit mai és que “pròpiament no existeixen rics i pobres”. Els mossèns i els feixistes n'eren els propagandistes més determinats. Va ser una moda, que va gaudir de molta audiència. [...]
Autoobligació. Les autoobligacions són excel.lents, sempre que hom sigui coratjós per no complir-les, quan s'escaigui. Les obligacions tout court són una beneitura, una broma, especialment dins l'àrea dominada pel catolicisme.
Avesar-se a ser pobres. [...]
Els catalans, actualment, tot i tenir-ne la possibilitat, de ser lliures, no ho fem pas: continuem amb els mateixos hàbits d'esclavitud de sempre. Tothom ens hi anima, a deixar aquesta lletja habitud, però nosaltres fem el sord.
També: no són avinents la majoria de diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, car a més de cinquanta per cent no trobes el que busques o si ho trobes és en un estat deplorable. Tampoc ho és la Direcció General de Política Lingüística, car fa tot el contrari del que figura que hauria de fer: és un destorb greu. Ara: satisfà l'instint profund i tàcit de la nostra comuna: fer moltes coses per tal de no només no fer res, ans de col•laborar activament a l'autodestrucció, que és una manera de destrucció general, del Tot. Aquest fóra l'aspecte positiu de la seva tasca. Que, d'altra banda, tothom li reconeix. Per exemple: entre d'altres reeiximents cal assenyalar haver aconseguit l'alienació de tot el jovent, que ara parla amb ardor, exclusivament, la llengua dels nostres enemics. Haver apartat el català dels mitjans de comunicació moderns. Haver donat una palingenèsia al comport antic, general i clàssic de no fer res que sigui o pugui ser responsable, comprometedor...
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/
dijous, 12 de novembre del 2009
dimecres, 11 de novembre del 2009
dilluns, 9 de novembre del 2009
diumenge, 8 de novembre del 2009
Poema de tardor, poema d'una tarda. Pel joc literari 133è del Jesús M. Tibau
perfilant amb desgana un cabdell de mesos.
I esdevé tardor....
Les tardes s'allarguen disfressant-se de nit
vestides amb fulles caigudes i closques de castanya.
Mentrestant, passejo per l'oblit ,tocs de campanes.
Recordo cementiris que són d'aigua.
Recordo cementiris que són pobles d'olives arbequines,
on les teves cendres s'escampen.
Oblido records i recordo dates que vull oblidar.
La tardor es va endur el teu cos dins una carbassa buida.
Vius dins un quadre per pintar i un tendal pel sol.
La tardor és el vent que fa volar.
Railroad crossing
dijous, 5 de novembre del 2009
City roofs
Els terrats de les ciutats són com les crostes que queden damunt de les ferides....són necessaris per a contenir l'hemorràgia... ja no hi ha terrats com els d'abans ....Terrats on es pujava per a fer volar estels, i a voltes per a fer volar coloms, terrats plens de roba estesa....de testos amb plantes i flors, de cadires de tisora amb el respatller trencat. Terrats on podies pujar per mirar les estrelles.....mirar d'aprop com s'adormia la lluna....Pujar al terrat per fer aquell petó a resguard de mirades alienes....per a escriure aquells secrets en un bloc petit amb els fulls de quadricula.....per esguardar avall cap el carrer i veure els caps de la gent que caminava...Cap cap sense capell...Tants caps tants barrets...Pujar al terrat per a prendre un bocí de sol enganxat a la pell....Per a tirar petards i piules....per a torrar castanyes i que el fum tirés amunt sense veïns que arrufessin el nas...Crostes per tapar ferides. Recordar és com gratar la crosta i que la ferida torni a sagnar . La sang dels record és del color de les postes de sol del capvespre. No hi ha terrats com els d'abans. Ara són cau de gavines picotejant la crosta .
dimecres, 4 de novembre del 2009
diumenge, 1 de novembre del 2009
Una sortida digna
Entre el dia de Tot Sants i demà dia de difunts..els relats d'una Sortida digna, tenen precisament com a tema comú:la mort.
O sigui que ves per on l'actualitat i vigència de la seva proposta....l'haurem de llegir ei! tot fent un mos de panellets i un xarrup a la mistela!
Si voleu més informació visiteu el bloc Tens un racó dalt del món, o Una Sortida digna tots dos del Jesús Maria Tibau.