La tarda s'estira com un fil de llana
perfilant amb desgana un cabdell de mesos.
I esdevé tardor....
Les tardes s'allarguen disfressant-se de nit
vestides amb fulles caigudes i closques de castanya.
Mentrestant, passejo per l'oblit ,tocs de campanes.
Recordo cementiris que són d'aigua.
Recordo cementiris que són pobles d'olives arbequines,
on les teves cendres s'escampen.
Oblido records i recordo dates que vull oblidar.
La tardor es va endur el teu cos dins una carbassa buida.
Vius dins un quadre per pintar i un tendal pel sol.
La tardor és el vent que fa volar.
moltes gràcies per la teva participació, que he inclòs al post de dissabte passat on les recullo totes http://jmtibau.blogspot.com/2009/11/participacions-al-133e-joc-literari.html
ResponEliminaÉs preciós... però així tal com t'ho dic! Maco de veritat!
ResponEliminaI quina imatge tan maca aquesta "Les tardes s'allarguen disfressant-se de nit"... és ben bé així! :-)
És excepcional! M'ha agradat moltíssim.
ResponEliminaMoltes gràcies Jesús per els Jocs literaris i tantes altres coses que organitzes, Assumpta, Kweilan...sou unes exagerades! gràcies!
ResponElimina