Els terrats de les ciutats són com les crostes que queden damunt de les ferides....són necessaris per a contenir l'hemorràgia... ja no hi ha terrats com els d'abans ....Terrats on es pujava per a fer volar estels, i a voltes per a fer volar coloms, terrats plens de roba estesa....de testos amb plantes i flors, de cadires de tisora amb el respatller trencat. Terrats on podies pujar per mirar les estrelles.....mirar d'aprop com s'adormia la lluna....Pujar al terrat per fer aquell petó a resguard de mirades alienes....per a escriure aquells secrets en un bloc petit amb els fulls de quadricula.....per esguardar avall cap el carrer i veure els caps de la gent que caminava...Cap cap sense capell...Tants caps tants barrets...Pujar al terrat per a prendre un bocí de sol enganxat a la pell....Per a tirar petards i piules....per a torrar castanyes i que el fum tirés amunt sense veïns que arrufessin el nas...Crostes per tapar ferides. Recordar és com gratar la crosta i que la ferida torni a sagnar . La sang dels record és del color de les postes de sol del capvespre. No hi ha terrats com els d'abans. Ara són cau de gavines picotejant la crosta .
Hopper i tu feu bona parella. Interpretes d'una manera exquisida els seus quadres. M?ha agradat molt el teu escrit. Bona nit Elvira. Un petonet.
ResponEliminaQuè ben escrit, Elvira :-)
ResponEliminaMare meva!! M'has fet recordar moltes coses!!
Quin quadre del Hopper i quin escrit! M'agrada tot.
ResponEliminaM'afegeixo al que et diu la carme!
ResponEliminaLes hores al terrat i en el terrat. Al de casa, hi havia un quartet on anava a parar embolicada tota la nostra història escolar (dibuixos, quaderns, llibres...quan els continguts no canviaven d'un any per l'altre...i entre uns i d'altres algún n'aprofitàvem, aquells "santillana"...).
Mon pare hi tenia una "banyera vella, com si avui podés tenir un hort urbà...I petards, piules i llençols blancs de cotó...
Encara algún en queda...
uau. seguire immensa en el mon dls terrats q m'has fet entrar. ;) m'agradat molt!
ResponEliminaM'ha agradat molt! una abraçada
ResponEliminaFantàstic relat. De cada dia m'agrada més Hooper, suposo que gràcies a tu, els textos amb què acompanyes els seus quadres són meravellosos.
ResponEliminaUna abraçada
Gràcies a tothom pels vostres comentaris...Carme , Assumpta, Kweilan sou molt amables, ai els terrats d'abans que ens porten a la infantesa i a l'adolescència...Fanal blau! Celebro que us hagi agradat el meu relat...Dejà vie, Calaix, Tonina abraçades per totes...una gran abraçada! ( ei i també les abraçades són per l'Assumpta, la Carme i kweilan és clar)
ResponEliminaA casa meva hi ha un terrat. Penso que podria ser un terrat com els d'abans que tu descrius, però no ho és perquè ningú hi puja ni s'hi fa vida. Una autèntica llàstima...
ResponEliminaM'has recordat al terrat de Temps de silenci!!
Utnoa