Paisos Catalans

dissabte, 14 de novembre de 2009

No tinc cap missatge

Somio que dormo i que somio que estic escrivint ara aquest apunt. Somio que va ser un somni la notícia de la teva mort i que quan em desperti tu em trucaràs o em contestaràs aquell correu electrònic que et vaig enviar fa setmanes...sempre tardaves a contestar....Somio que m'expliques el darrer tractament que provaràs de fer...."quimio" un altre cop no ,perquè no et ve gens de gust altra vegada perdre els cabells ....Somio que somio i que tot és un malson i passarà d'aviat i en despertar-me veuré en el mòbil l'avís d'un missatge nou: "estic més forta, he sortit a passejar, quan vulguis et convido a fer un cafè". Vull somiar que tot va ser una enganyifa, una broma, una mentida....simplement te'n vas anar de viatge cap a Rússia....per això no contestes a les trucades ni als correus. Dilluns farà un mes, trenta dies i trenta nits que no hi ets. I farà uns tres mesos des del darrer dia que vaig parlar amb tu i vam mirar la tele, i vam veure aquella pel.lícula de la Shirley Maclaine : Sweet Charity....que té uns números musicals prou bons ...Un somni. Vull somiar que somio. I que res ha passat i t'has curat i parlem...i m'ensenyes aquell quadre que volies pintar. I no...no somio...ni tan sols dormo...he seguit treballant cada dia com si res....de casa a la feina i de la feina a casa....Et tinc present dins el meu cap, et veig, t'imagino i et recordo. Encara espero una trucada teva. Un missatge. Un correu electrònic...No he esborrat el teu número del mòbil. No goso fer-ho.

8 comentaris:

  1. Jo tampoc no gosaria fer-ho.

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. No expliques si plores, Elvira, però suposo que ja ho has fet. Jo ho faig ara, en llegir-te. No se sap mai si, quan plorem, ho fem per un altre o per nosaltres mateixos. Jo crec que sempre acabem plorant per nosaltres mateixos, per identificació amb un altre.

    Jo tampoc no gosaria esborrar el mòbil, ho entenc tant bé!

    Una abraçada... a vegades costa d'entendre com podem seguir fent totes les coses de cada dia amb una pèrdua que ens fa mal, oi?

    ResponElimina
  3. Gràcies Duschgel, gràcies Carme ...crec que tinc encara molt per plorar perquè en el dia a dia no m'ho puc permetre i és dins acumulat...moltes gràcies per la teva comprensió..

    ResponElimina
  4. Sona molt dur Elvira. Sento que ho estiguis passant tan malament. Has de deixar que surti la teva tristesa. Ánim

    ResponElimina
  5. La mort és quelcom tan gros que sempre fa venir esgarrifances.Escriu sempre que ho necessitis. Des d'aquí et farem costat.

    Utnoa

    ResponElimina
  6. Gràcies Coses2, gràcies utnoa de debò gràcies...ja passarà...

    ResponElimina
  7. Puc posar-me a les teves sabates perquè l'he sentit amb una vivesa punyent.
    No passarà, Elvira, es farà més lleuger.

    una abraçada!

    ResponElimina
  8. Gràcies per l'abraçada fanal..espero aquesta lleugeresa almenys

    ResponElimina