De vacances

Un adéu Adagio .Albinoni

http://www.youtube.com/watch?v=AAtQ0Ow72Gk

Budapest

D'aviat passejaré per la riba del Danubi no sé si blau o no... i segurament aniré a banyar-me en un balneari...

Tessék, itt a titkom: aquest és el secret

Tessék, itt a titkom. Nagyon egyszerű: jól csak a szívével lát az ember. Ami igazán lényeges, az a szemnek láthatatlan. ( del Petit Príncep en hongarès)


Traducció:
Aquest és el secret: només es veu bé amb el cor, l'essencial és invisible als ulls

400 posts!!!

Cinc mesos i vint-i-dos dies de blog-bloc m'han donat per arribar amb aquest al número 400 ....Quatre-cents posts o apunts qui m'ho havia de dir!!! Potser és excessiu, potser és necessitat d'abocar imperiosa, prolixitat suprema, potser d'ara en endavant sóc més selectiva i m'ho penso i dubto molt abans de posar-hi res, no ho sé, el temps ho dirà....i per a celebrar-ho en el post anterior he "penjat" altre cop El Petit Príncep....el capítol on es troba amb la guineu que me'l sé quasi de memòria de tant llegir-me'l però cada vegada que el rellegeixo m'emociona de nou. I l'he posat en hongarès per anar-me acostumant....Sí ,aniré uns dies a Budapest...és la segona vegada que hi vaig.... m'agrada repetir visita al llocs que m'han agradat( de la mateixa manera que em torno a llegir els llibres que m'agraden) .

Bé, doncs mira: quatre-cents....hi ha vídeos, imatges, escrits més o menys afortunats...poesies dels autors que m'agraden, alguns comentaris de llibres i d'autors, pintura....escrits amb vocació literària, altres sense cap pretensió...algunes bajanades també...

Escolteu i mireu el vídeo del Petit Príncep : Á kis herceg sona bé en hongarès!

A Kis herceg és a róka ( El petit princep i la guineu) hongarès

http://www.youtube.com/watch?v=mBQRq0wvuto

Gent prenent el sol de Hopper

Sobta aquesta gent prenent el sol tant mudats, tan vestits...asseguts en aquestes cadires de tisora...fins i tot amb mitjons. Potser és un sol d'hivern o de primavera que no escalfa prou o escalfa minsament i per això estant així de tapats. Un home de la segona renglera de cadires, absent de tot i entotsolat, està absort, llegint un llibre...

També sorprèn aquest paisatge del davant que fa tota l'aparença que estan dins un gran decorat, dins d'una pintura ( de fet ho estan!!)

Petons pintats per :Edward Munch,Théodore Géricault, Toulouse Lautrec,

Els Rebels de Sàndor Màrai

Sàndor Màrai

Els Rebels de Sandor Marai.

Per fi m'estic ja cruspint, llegint amb voracitat i fruïció els llibres que tenia pendents i en possessió a casa, esperant-me, ells també delerosos de ser llegits. No és, ni de bon tros la novel·la que mes m'ha agradat d'aquest autor. Però la literatura traspua en cada paraula, en cada frase...i en el trepidant intens final . Aquesta novel·la és part d'un cicle de sis novel·les . Va ser escrita cap el 1930 i traduïda i publicada en castellà el 1931.

Us deixo amb un fragment de les pròpies paraules que l'autor va escriure a tall d'introducció el 1988. “ (...) Ara que es publica una nova edició d'aquest cicle novel·lístic complet, potser és oportú fer saber al lector quina fou la veritable intenció de l'escriptor. Els Rebels i Els Gelosos van aparèixer la dècada precedent a la Segona Guerra Mundial, quan el cataclisme de la Primera encara es manifestava en la consciència dels contemporanis a través de sotragades de rèplica.(....)

Mentre rellegia el text, de vegades em semblava com si bona part dels fenòmens immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial que vaig anotar s'ajustessin parcialment o total al període ulterior.(...) La vida és acció i l'acció és independent de la influència de l'esperit . Dels daus del canvi permanent l'escriptor en pot compondre un mosaic que en acabat faci un efecte tal com si “hagués previst” els símptomes de l'època . Tanmateix, les utopies sempre queden darrere de la realitat.(...) Les disfresses i els emblemes han anat mudant al llarg dels últims cinquanta anys, però se n'ha mantingut la trama: la dictadura. Règims que escanyen l'expressió franca del pensament i de la lliure empresa, i adesiara provoquen guerres amb què esperen defugir els problemes, tant els interns com els externs.”

Sàndor Màrai es va suïcidar d'un tret d'escopeta el 1989 ( no va poder viure la Caiguda del Mur de Berlín, em penso que li hauria donat alguna esperança). Marai s'autodefinia com un burgès , i en les seves novel.les retrata fidelment el món de la burgesia, una burgesia noble, culta i de refinades maneres que va construir ciutats, va crear escoles, periòdics, i va presenciar la caiguda i desfeta d'una Europa, i d'un món que es va començar a ensorrar amb la Primera Guerra Mundial i va seguir anorreant-se amb la Segona Guerra Mundial. Per cert que als 17 anys, va ser mobilitzat i va anar al front (1917) Als 34 anys Marai era un periodista de renom i un ja conegut escriptor...havia viatjat molt i vist moltes situacions, molts canvis,moltes desfetes.

Els Rebels , ens mostra la decadència moral d'uns joves adolescents en un poblet d'Hongria gairebé orfe d'adults. Els pares eren al front, lluitant en la Primera Guerra Mundial. Aquests companys que han acabat el Batxillerat formen un grup estrany unit per raons soterrades i invisibles que els van embolcallant d'un tel prim com una gasa fins quedar atrapats i perduts en una teranyina de la qual ja no podran sortir.

Un 20 de juliol de 1969: els americans arribaven a la lluna

El 20 de juliol de 1969 jo tenia 10 anys. La tele era un objecte fascinant ( tot i que parlava en una llengua que no era la meva) sobretot per una criatura de la meva edat . Aquell dia la tele em va captivar amb un espectacle totalment fora de l'abast de la meva capacitat de comprensió astronòmica: vaig veure que un paio entaforat dins un vestit espacial es passejava per la lluna ....si per la lluna! Per mi allò del coet i tot plegat va ser al·lucinant...encara que em va decebre que no el sortissin a rebre uns quants "marcians", perdó : selenites.
I ja han passat 40 anys.

I resulta que Jules Verne, el segle XIX, ja va escriure sobre aquesta possibilitat d'arribar a la lluna. Un altre visionari fou el cineasta Mèlies que el 1902 va crear la pel.licula Viatge a la lluna , parcialment inspirada en el llibre de Verne: De la terra a la lluna (1865) i en un altre de H.G. Wells Els primers homes a la lluna (1901).

Confesso que de Verne precisament aquest no me'l vaig llegir i de HG Wells en vaig "veure "alguns dels seus llibres adaptats al cine....però ai ! el noiet aquell anomenat Tintin si que me'l vaig llegir ( els primers Tintin eren herència d'un cosí meu que ja es considerava massa gran per llegir-los). Objectiu: la Lluna i Hem passejat per la lluna ( 1953, 1954 respectivament) Tingueu en compte que era infant llavors. Sempre vaig comparar el munt de coses interessants que els passaven al Tintin i als seus amics a la lluna amb el trist passeig de l'Amstron , en blanc i negre sobre aquella lluna ....per molt emocionant que fos mirar-ho a la tele.

Avui fa 73 anys a Barcelona els feixistes van ser derrotats

El 19 de juliol del 1936 a Barcelona l'anomenat alçament nacional i croada anti roja va ser derrotat, almenys fins a tres anys més tard...Gràcies a l'Olimpíada Popular que s'havia de celebrar aquells dies ( en protesta als Jocs Olímpics de Berlín sota el comandament de Hitler) hi havia una munió d'atletes de tots els països, molts d'ells es van quedar i junt amb d'altres que van venir, van formar part de les Milícies Internacionals....els anarquistes i altres van poder parar els peus als feixistes a Barcelona. El meu pare tenia 20 anys, el seu germà gran 27 i un altre germà 17...tots tres van anar a la guerra...( i els que es van quedar a Barcelona tres nois més i una noia amb edats compreses entre els 8 i els 15 anys van passar molta gana i molta por durant la guerra) el més jove va morir el 1938 a la Serra de Pàndols abans de complir els vint. O sigui que aquesta part de la nostra història sempre ha estat molt present a la meva família...és com si la guerra l'haguéssim fet tots.

“Felicitat no és fer el que vols, sinó voler el que fas”. (Jean Paul Sartre)

“Felicitat no és fer el que vols, sinó voler el que fas”. (Jean Paul Sartre)

La veritat és que no recordava qui havia dit això o si ho havia llegit de manera diferent en algun altre lloc però el cert és que havia oblidat de qui era la frase ( sí és que les paraules són propietat d'algú)....i m'ha agradat que fos de Sartre... La meva versió d'aquesta idea és : Si no pots fer el que t'agrada fes que t'agradi el que fas. Crec que és la clau de volta per anar acceptant les coses i cosetes que ens passen i reconvertir-les en positiu. I per això he posat aquest quadre de Magritte perquè pots imaginar-te al mateix temps que és de dia i que és de nit....tot té una cara i una creu i les dues formen part d'un tot.

Passejant per l'espai internauta

Passejant per l'espai internauta em trobo escrits boníssims! posts o apunts plens de sensibilitat, paraules que revelen uns pensaments meditats i profunds, o altres on la lleugeresa i el bon humor no estan pas renyits amb una alta qualitat literària....i m'agrada. M'agrada llegir els blocs que llegeixo més o menys habitualment i descobrir-ne d'altres, fer troballes insòlites...trobar petits tresors i meravelles ....passejar per l'oceà de la xarxa de blogs-blocs és una acció que s'ha convertit en quasi habitual, però mai rutinària, no paro de sorprendre'm agradablement. I a més què voleu que us digui? em fan companyia, m'acompanyen aquestes paraules, imatges, fotografies precioses...relats ben escrits, contes plens de vida... retalls de la vida pròpia i aliena amarats de reflexions, de poesia, de humor, de confessió o de divertiment...d'enginy ...d'imaginació i d'originalitat...impressions sobre llibres i lectures...tantes i tantes coses diferents i semblants, divergents i conjuntades...

I en ocasions en mig del marasme de la feina i de l'estrès m'han fet aparèixer un somriure....benvinguts i benvingudes blocaires i blogaires !!! Feliç idea d'haver engegat aquest meu bloc ( li dic bloc però no en faig escarafalls a dir-li blog) ....que m'ha permès, em permet expressar el que passa pel cap i pel cor i pels capcirons dels dits en teclejar....Escriure i llegir dues passions, dues també necessitats vitals ...

El pati blau

Empanada de juliol

Sempre dic que arribada una certa edat, enlloc de veure passar les hores el que es veu passar són els fulls del calendari....i , justament ara, me'n adono que m'han volat dos anys de sobte! Bé, de sobte no ,és clar , però n'estic prenent consciència ara aquest 16 de juliol de 2009....he viscut set-cents i escaig dies amb el pilot automàtic posat....tot recte cap endavant, sense aturador...fa dos anys es va morir el meu pare....d'aviat serà la data exacta va ser el juliol i el dia de l'apagada famosa que va durar dies i setmanes en molts barris de Barcelona coincideix amb el dia del funeral- ja sé que és irracional però no em trec del cap que va ser el meu pare qui va provocar l'apagada com per dir aquí estic jo - ..al mateix temps iniciava unes oposicions, que obligatòriament havia de fer si volia seguir treballant...

No vaig tenir temps d'elaborar el dol perquè em vaig haver de posar a estudiar i seguidament escriure i pensar una programació "didàctica"( poso les cometes perquè la burrocràcia va canviant els noms i la terminologia cada dos per tres) el mes de gener de l'any següent entregava la programació, entremig o abans, se'm barregen les dates, va ser allò de l'inspector que et venia a inspeccionar les teves capacitats didàctiques....i l'examen dels temes el febrer....i l'angoixa dels resultats....i cap a final de curs la satisfacció d'haver-ho aconseguit....

Des que vaig començar a treballar he estat fins ara muntada en el cavall de la provisionalitat....I més tard, el període obligatori de pràctiques ( que no deixa de tenir la seva gràcia després de uns quinze anys de docència durant els quals he estat a primària (abans era EGB) i a educació especial ( formació professional adaptada), i a escola d'adults i a secundària ( ESO i batxillerat). La llista de les "matèries" és variada: català, castellà, filosofia, formació laboral, jardineria, nomenclatura, matemàtiques, botànica....educació per la ciutadania....I bé ara ja està! als 50 anys per fi tindré una estabilitat laboral.....En el fons, ara mirat en perspectiva, crec que ja m'ha estat bé tenir la continuada inseguretat , la incertesa de no saber si seguiràs treballant ni que faràs....i fins i tot, agraeixo l'aprenentatge d'haver patit un llarg atur de cinc anys.....en els transcurs del qual vaig anar descobrint qui era amic de veritat i qui no ho era....que era molt més forta del que em pensava ser....i que es pot subsistir amb una migrada i precària economia de "guerra"......

M'agrada no haver tingut una estabilitat laboral....el meu "status" ara serà: funcionària, però me n'alegro molt de no sentir-me "funcionària". La gent es queda esclerotizada quan fa mol molt temps que no ha de patir per la seva situació laboral...es torna poc solidària, amb excepcions honroses, es miren massa el propi melic i perden la perspectiva de la realitat laboral dels altres....i ho sé per experiència....els interins i substituts són d'un altre planeta per alguns funcionaris ( que no funcionen)....Jo no vull mai arribar a tornar-me com ells. També és cert que he tingut la sort de trobar-me molt bona gent, gent que m'ha ajudat....i també hi ha molts "funcionaris i funcionàries " que funcionen, que tenen ganes de provar coses noves, que no perden la il.lusió ni l'esperit....que els agrada molt la seva feina....

I ara que puc m'estic formant en la que hauria d'haver estat la meva professió....la meva màxima il.lusió és fer de terapeuta....una altra era escriure...per això tinc el bloc...

Com dirien els meus alumnes quina "empanada" que he escrit!

14 de juliol de 1789 La revolució francesa

Avui fa dos cents vint anys de l'assalt a la presó de la Bastilla. La burgesia amb l'ajut del famolenc poble prenia els privilegis a la noblesa....després, les coses es van anar complicant i Monsieur Guillotine va aconseguir que els seu estri per alleugerir la crueltat de les execucions públiques ( abans esquarteràvem, cremaven vius o penjaven) fos utilitzat a dojo....al final la dita reacció de Thermidor va fer passos enrere i més tard Napoleó....però almenys ens quedem amb la Declaració del drets de l'home ( la dona encara no en tenia) precursora de la declaració´dels drets humans del segle XX i amb el nou i efímer calendari : brumari, germinal, floreal i els altres que no recordo....

Diumenge (Hopper)

Prenent la fresca un dia de diumenge pel matí.....

INVOCACIÓ ALS POETES Clementina Arderiu

Aquest és un poema de Clementina Arderiu, la dona de Carles Riba. Ella el va sobreviure uns quants anys ja que va morir el 1976, quinze anys més tard que el seu marit. Durant uns dos anys no va poder escriure res i aquest poema invoca als poetes i entre ells hi ha en Carles el seu marit mort feia ja tres anys. El net Pau Riba ha musicat alguns poemes de la seva àvia.

Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre…
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.

Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.

Ara no vull sinó fugir
que ja presento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!

L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó em posi.

És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.

Taral•lejant i follejant
donaré encara més d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu poeta m'ha valgut,
que no per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima.

1962

Tannkas de les quatre estacions. Carles Riba

VIII
Que furioses
sento córrer les aigües
del nostre amor, oh!
quan vinc a tu pel frèvol
pontet d'una carícia!


XIII
EUGÈNIA

Diré llimones,
pomes rosades, roses,
sal i petxines,
i es pensaran que passes
entre els jardins i l'ona.


XVII

Dóna ta força
i tos somnis per somnis
i força, crema-hi,
lluita-hi: no, no escolleixis
entre el vent i la flama.


XXV
Tota la vida
et veuré com sorgires
de tu mateixa,
nua i nova com l'alba
i vera com un somni.


XXVII

Una sorpresa
de vent omple els baladres
ardents, que frisen
un instant, com les sedes
d'una dansa enganyosa.

CARLES RIBA; Elegia Segona

ELEGIA SEGONA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

(Elegies de Bierville)

Si voleu llegir més coses en el bloc següent hi trobareu un excel.lent post dedicat a Carles Riba:

http://lexicografia.blogspot.com/2009/07/carles-riba-i-pompeu-fabra.html

L'ANALFABETA d'Agota Kristof

Del meu escriptor hongarès preferit Sándor Márai, m'he llegit L’última trobada, L’herència d’Eszter, Divorci a Buda, , La dona justa , La germana , Dietari ( els últims anys de la seva vida), l'Estranya ....i les seves memòries : Confesiones de un burgués i ¡Tierra, Tierra!. D'una altra autora hongaresa : Magda Szabó només me n'he llegit un: La porta. ( realment em va colpir). Suposo que n'hauria de llegir molts més d'escriptors hongaresos però si que he copsat l'impacte brutal que va causar el comunisme soviètic en les seves vides i la repressió implacable que van patir arrel de la frustrada revolució de 1956 contra l'opressió soviètica, opressió que encara es va intensificar més després de la invasió amb tancs de l'exercit rus....per aixafar aquella sublevació ....la repressió, les detencions, les morts, la persecució de la llengua i la cultura hongareses van deixar una petja inesborrable. Agota Kristof també és hongaresa. A diferència de Sándor Marai i de Magda Szabo, ella va abandonar la seva llengua per una altra: el francès.

L'Analfabeta és un llibre de poques pàgines i està dividit en 11 breus capítols ens que de manera esparsa es narren records de diferents moments, situacions de la seva vida. De quan era petita i vivien ella, els seus germans i els pares en un poble sense tren. sense llum i sense aigua....el pare era mestre de l' única escola....ella tenia 4 anys, era el 1939 i esclatava la segona guerra mundial....Del seu desig de llegir que la va portar a fer-ho a tothora i precoçment.

Quan ella i el seu germà gran estaven tancats en un internat ( en dos internats diferents) el pare a la presó i la mare malvivint com podia amb el fill petit....ella tenia 14 anys o sia que era l'any 1949......totes les llengües, fin i tot la seva:l'hongarès, eren considerades llengües estrangeres i el rus era la llengua obligatòria.....

A l'internat tot era molt monòton i avorrit , els obrien les cartes que rebien, el menjar era escàs....no tenia cèntims ni per arreglar-se les sabates, portava un abric vell del seu germà estripat per un costat i feia fred...

De com va començar a escriure .....del pas a l'exili amb 21 anys casada i amb una filla de 4 mesos....de la fugida a través de boscos ....de l'arribada a Suïssa, a Neuchâtel ..... i que va aprendre a parlar molt bé el francès però era analfabeta perquè no el sabia escriure ni llegir....del treball a la fàbrica.....de com s'apunta a per aprendre a llegir i a escriure el francès....I de passada ens diu que dels hongaresos que varen fugir junts un es va acabar suïcidant amb gas , un altre es va penjar i dos es van prendre barbitúrics....

I ens explica com va treure el certificat d'estudis de francès amb matricula d'honor....ens parla de les seves primeres obres teatrals escrites en francès i representades al Cafè du Marchè de Neuchâtel.....

El llibre acaba així: " Aquesta llengua ,no l'he triada jo. me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies.
A escriure en francès, hi estic obligada.És un repte. El repte d'una analfabeta"

El llibre m'ha agradat però no m'ha colpit com d'altres ,potser perquè l'autora no es recrea en les seves misèries ni en fa un gra de més del drama que va viure. Tot el que relata és com si fos narrat de manera un tant distant, com desapassionadament .....Però igual és una sensació molt subjectiva. Són com impressions del passat passades pel tamís de la memòria i del temps que suposo que les fa més llunyanes .Tanmateix ,tinc curiositat, ara encara més, per saber més d'aquesta dona i del que va escriure.

Quotidianitats

Porto uns quants dies, millor dit: unes quantes nits, dormint poc, almenys poc per a mi. Almenys necessito unes set hores de son per poder funcionar el dia següent....com que el curs que faig comença a les 8,30 i entre que m'agrada arribar puntualment i la calor que no em deixa adormir-me fins tard.....doncs molta son i tot el dia com una zombi ...I avui, quan m'he llevat, mig morta de son m'ha semblat veure força claror i he decidit deixar-me a casa el paraigües...mala pensada....quan he sortit del curs plovia a bots i a barrals....o sigui que m'he mullat considerablement i després d'haver patit principis de congelació per culpa de l'aire condicionat ( deu anomenar-se així per la condició segura de constipat o pulmonia) ara tinc fred i tot i indicis sospitosos de refredat imminent ....El curs no està malament, és sobre les lectures prescriptives ( sona a recepta farmacèutica però es l'apel·latiu que reben pel departament d'educació) de moment ja m'ha servit per augmentar la meva pila de lectures....a fora , al diguem-ne vestíbul del segon pis de la Facultat de Geografia i Història , que és on es fan els cursos de l'escola d'estiu del Col.legi de doctors i llicenciats ( per cert no sóc ni doctor ni llicenciat, sóc llicenciada) hi ha unes " paradetes " de llibres i altres cosetes pedagògiques, que es pensen poden interessar-nos, ja que hi ha un fotimer de professorat...de moment ja han "volat" els bolígrafs i les llibretetes que regalen els de l'Editorial Cruïlla......ja se sap el que és gratuït ....Confesso que en tinc dos de bolis de la Cruïlla.

Al que anava...no me'n puc estar de comprar-me llibres....l'altre dia em vaig comprar una molt amena Gramàtica de lengua castellana para estudiantes....i és la tercera gramàtica que em compro ( a casa ja tinc la de la RAE del Llorach i una del gran Blecua) Un llibre molt agradable de repassar a l'estiu.

I avui un noi molt simpàtic i lletraferit de l'editorial Laertes m'ha mig convençut que em comprés un relat autobiogràfic d'Agota Kristof: La analfabeta ( m'ha vingut a la memòria el post de Kweilan sobre un llibre d'aquesta autora) bé, la veritat és que m'ha convençut del tot i me l'he comprat i també ,com a torna, un clàssic d'Apollinaire, que anava a preu de saldo ( un euro i mig!!)

O sia que al curs em parlen de Miguel Mihura, de Rosalia de Castro, de Delibes...i jo em compro un llibre d'un francès i d'una hongaresa que escrivia en francès....

I com que a mi m'agrada patir ja tinc mig decidit que el curs vinent faré un altre curs de postgrau ( de psicologia com el d'enguany, no pas de llengua ni de filosofia )

Vaig a prendre'm un paracetamol per tractar de controlar el refredat.

116è Joc literari

Un dia , fa molts anys ,una nina va emprendre un llarg viatge al voltant del món....d'equipatge només duia un rellotge despertador d'aquells d'abans. I va començar a caminar cap a la porta de l'habitació. La ruta era seguir pel passadís, recórrer una a una totes les cambres, el menjador i la cuina, i tornar a refer el recorregut fins tornar a l'habitació dels jocs.

El mar vist per Van Gogh i per Sorolla

El Martha Mckeen de Hopper

Aunque, según la anotación de Jo Hopper en el expediente, El «Martha McKeen» de Wellfleet representa una mañana de finales de agosto en el cabo Cod y Hopper empezó esta obra el 10 de agosto, no completó el lienzo hasta después de regresar a Nueva York en diciembre de 1944. Jo apuntó también un subtítulo: Donde se llenan el buche las gaviotas. Cuando a Hopper le preguntó por el título de esta pintura el editor de una pequeña monografía sobre su obra, respondió tajante: «Quiero mantener el título 'The Martha McKeen of Wellfleet' si es posible. La joven por la que está nombrado el cuadro nos ha llevado a navegar tantas veces en el puerto de Wellfleet que el título tiene un valor sentimental para nosotros y también para Martha McKeen. Puse el título expresamente para complacerla y creo que se sentiría mal si se cambiase. Que yo sepa, no hay ninguna embarcación con este nombre. La nombramos por nuestra amiga».

Hopper se inspiró para pintar este cuadro y algunos otros de tema náutico en las salidas que hacía con Martha y Reggie McKeen de Wellfleet, una pareja mucho más joven. Jo le había obligado a dejar de navegar en solitario por considerar que era demasiado peligroso. Mientras que se realizaba este lienzo, los Hopper también iban a Provincetown para que pudiera estudiar las gaviotas en una pescadería del muelle del ferrocarril. Jo pensaba que el hombre pintado en el timón podría ser el mismo Hopper.

Desde que de adolescente construyera un laúd, Hopper era un apasionado de la navegación. Su amor a la navegación quizás se viera aumentado por su amor a la soledad. De niño dibujó numerosos barcos de vela en su pueblo natal, Nyack, Nueva York, un puerto del río Hudson con industria de astilleros en aquella época. La primera pintura que vendió fue Navegando, la única obra que exhibió en la renombrada exposición de 1913 en Nueva York, la Armory Show.

Aunque aparecen barcos de vela en los óleos que pintó en Gloucester, las siguientes obras están realizadas a la acuarela: Esquife, 1929 y Balandra con marejada, 1935. El «Martha McKeen» de Wellfleet sucede a tres óleos con temas marinos: Bordada larga, 1935; Mar de fondo, 1939 y Costa de sotavento, 1941. Cada una de estas pinturas utiliza una franja horizontal de mar y cielo, y a veces de tierra, paralela al plano del cuadro. El único boceto preparatorio de Hopper para El «Martha McKeen» de Wellfleet demuestra que originalmente pensaba colocar una figura de pie junto al mástil en lugar de los dos hombres sentados que se ven en la pintura definitiva.

Su resolución es un lienzo impresionante con fuertes tonalidades de azul en contraste con las blancas velas y el banco de arena. La luz del sol dramatiza toda la composición y las gaviotas proyectan sombras azules. La acción aparece como congelada en el tiempo pero Hopper capta eficazmente la enorme fuerza del mar y la armonía momentánea del hombre con él.

Gail Levin ( fitxa Museu Thyssen-Bonemisza. Madrid)

Els meus personals values

Personal values

Objectes personals útils per Magritte que són descomunals respecte als mobles: un llit i un armari miniatures.

El sabó és gairebé tan gran com el llit...la importància de la higiene respecte el descans,suposo. La pinta i la brotxa d'ensabonar-se la barba per afaitar-se a l'antiga s'ensenyoreixen de l'armari i del llit. La copa per poc guanya l'armari en alçada. Bon beure. I damunt de l'estora, al costat del llit, un llumí!! Devia fumar en pipa, m'imagino....Aquests valors personals són : una bona higiene, un bon afaitat i els plaers d'un bon vi i una bona pipa....quin bon resum visual...

La Veu de la Sang, Magritte

AMICUS CERTUS IN RE INCERTA CERNITUR

De nou Hopper, dos estranys a punt d'encetar una conversa

Dos estranys en un lluminós cafè? Sembla que les seves mirades ,distretament i discretament, s'acosten. Ell dissimula més que la noia i aparenta donar una ullada a l'exterior, com si esperés algú ,però se sap mirat i es manté volgudament absent mentre amb l'extrem de la mirada obliqua pentina l'espai a la recerca de la noia....Ella sí que se'l mira, obertament, amb el cap decantat una mica com si s'estigués imaginant un futur proper...La llum envaeix absoluta i límpida l'interior . Tot sembla polit i net. La porta és una porta giratòria? És potser una cafeteria d'hotel? La perspectiva de la pintura ens obliga a mirar des de l'angle inferior esquerra fins el fons, en diagonal formant una mena de triangle. La paret banyada de llum de darrera la dona és l'espai perfecte per projectar els seus somnis no dits . Estan comminats a dir-se quelcom aquest parell. Segur que un dels dos, amb qualsevol excusa, es dirigirà a l'altre per encetar qui sap quina conversa.

La meva mirada a Hotel Room de Hopper

UF quina calor més enganxifosa! I perduda en aquest hotel barat , el servei és horrible....no puc passar ni un dia més en aquest hotelot, en aquest poblet de mala mort enmig d'un desert....desert sí...desert de gent amigable...desert de companyies....desert de serveis...desert d'ombres i d'arbres....i el proper tren no passa fins les set....i fa una calor insuportable...no he ni desfet l'equipatge...per a què?

Quan he arribat a l'estació petita, atrotinada i deserta igual que el paisatge...amb un sol de justícia...un sol que crema l'ànima...tu no hi eres. No has vingut com vas prometre. No hi eres Edward. Ara tu deus ser amb la teva dona, segueixes casat i ben casat Ed...perquè mentir-me? No has vingut a esperar-me i és inútil esperar-te ni una hora més en aquest hotel....el proper tren surt a les set del vespre...No vindràs.

Hotel Room per Mark Strand

Tradueixo al català del llibre Hopper de Mark Strand algunes de les coses que diu sobre el quadre...

" la manera en que la dona s'asseu a la vora del llit, un tant encorbada, el com sosté la carta, amb les mans descansant damunt dels genolls, suggereixen que és una carta que ha llegit moltes vegades, i que les notícies no són bones. (...)La pulcra estretor de l'habitació, la despietada blancor de les parets il·luminades, les fràgils línies verticals i horitzontals proporcionen un agradable ambient de severitat que obliga als observadors a no anar més enllà mentre la dona s'enfronta a la lectura (...) de fet l'habitació sembla simbolitzar la resignació que li falta a ella. (...) se'ns condueix per un passadís minúscul, format per la llargària del llit i el costat del buró , atestat d'equipatge i sabates , fins l'opacitat freda de la nit. Resulta sorprenent la rapidesa amb la que se'ns arrenca del lloc on la dona és asseguda per portar-nos cap a la finestra i el que aquesta ens revela de l'exterior, de la llunyania o fins i tot del futur: res més que un quadrangle negre , una conclusió irreductible,el lloc més apropiat per a un punt de fuga "

Hotel Room ( vist per Jordi Coca en: Paisatges de Hopper)

" Una dona és asseguda al llit d'un hotel modest. Només duu la roba interior, setinada i de color rosa-salmó. encara ens sembla una dona jove. Mira un paper que té a les mans i descansa els braços a les cuixes.

Per la manera que subjecta el paper- que segons les notes de Jo Nivison, és un horari de trens- li intuïm un cert esfondrament interior. És una dona que s'ha deixat anar en la intimitat de l'hotel, algú que no espera res i de la qual només ens arriben l'abandó i la contrarietat d'un viatge que no li és agradable.

Del fons de la tela, de darrere la dona, sorgeix una extensa superfície blanca. No és cap finestra, és una esplendorosa claror freda que li empeny l'esquena i les espatlles arrodonides. és una força sota la qual se li enfosqueixen els trets de la cara. És una llum pulcra i silenciosa que s'escampa pels llençols i que sembla que l'embolcalli. mai una cambra no havia estat inundada així pel no res. Mai un despullament no ens havia fet pensar tant que l'infinit és blanc.
De la dona que és en aquesta cambra d'hotel no ens atreuen ni el front arrodonit, ni el nas recte, ni res del que endevinem de la boca. no ens atreuen els cabells castanys que, en treure's el barret, han quedat massa aplanats ,i tampoc no ens atreuen els pits marcits que se li insinuen entre els braços, ni les cuixes, tot i ser llargues i semblar insenescents.
Ella no s'adona que l'espatlla i la cuixa dretes s'esvaeixen en la llum que li ve del darrere. No se'n adona que per uns moments el món s'ha dissolt i que tot el que en queda ho té a l'abast: el terra verd, una maleta fosca,una bossa amb una etiqueta sense nom,la seva roba i unes sabates negres de taló ample que veiem mig amagades per un moble...Damunt d'aquest moble hi ha el barret, amb unes floretes a la cinta.
(....) Tanmateix el que més ens impressiona és que la dona abaixi el cap per llegir l'horari de trens. sabem que l'abaixa per això, per llegir el paper que té a les mans,i alhora estem temptats a dir que és més aviat la llum cega que la força a fer-ho.
Però no podem afirmar res. No ens podem allunyar del que hi ha a la tela sense trair-la. Per això Hopper remarca tant com pot els elements quotidians i la passivitat.(....) a Hotel Room també ens està mostrant una enorme extensió d'incerteses."

Nota: Jo Nivenson era la dona de Hopper

Estresaddicta?

I tot just avui...després d'assistir el primer dia del curset de 30 hores sobre literatura....sento una mena de buidor...potser sóc addicta a la feina? potser l'estrés és com una droga, un verí que se't fica al moll de l'os ?

El curs ha estat d'órdago ( que és una paraula castellana i es refereix a una de les jugades del "mus" joc de cartes)...primer que si fer no sé quantes programacions i revisar-ne d'altres....després la traca final de les oposicions...la fase de pràctiques ( quina gràcia després de 12 anys reconeguts de docència!!! i dic "reconeguts" perquè serien més si no fos pels dies no cobrats ni cotitzats a causa de patir contractes administratius , de ser despatxada els estius ....etc ,etc i altres bones pràctiques perpetrades per l'administració que em contractava....), entremig i fins fa poc un curs de post grau ( res a veure amb la docència) que feia perquè m'interessava molt però que m'ha incrementat la feina i l'estrés...preparar-me matèries que no havia fet abans...com la Filosofia...bé tant és ...no em posaré a explicar aquí tots els ets i els uts....
Bé és la primera vegada (quina sort que he tingut!!!) que no sé ni l'horari (això és més normal) ni què faré exactament ....així ja no cal que em prepari res i el setembre serà un mes molt divertit....al capdavall enguany només he fet cinc matèries diferents! ( català, Educació per la ciutadania i una optativa on hem creat un bloc a l'ESO,i llengua castellana i literatura i Filosofia a Batxillerat)....
He de sentir-me satisfeta, crec, els meus alumnes de batxillerat han passat la selectivitat, la fase de pràctiques de les oposicions va acabar bé i ara resta esperar, i esperar i esperar que el senyor batlle trobi en el seu despatx els nomenaments de 66 persones que esperen des del mes de març....i bé...gràcies a això hi ha uns quants instituts de Barcelona que no saben amb quina plantilla treballaran, és a dir que no poden planificar gran cosa si no saben quines persones tenen per a treballar el curs vinent...Brillant idea del senyor Maragall a començar el curs l'u de setembre....ja se sap...és com obrir una botiga i no saber el gènere que vendràs ni amb quins empleats però amb tot de clients esperant a la porta....brillant....però gràcies als elfs de la política enguany encara comencem cap el 12 o el 14 de setembre i podrem disposar de 10 dies o més!!!! per preparar, dissenyar, planificar, fer programacions d'aula...en fi tot!!

Miri , senyor arquitecte, la casa ha d'estar acabada i enllestida pel dia X perquè aquell dia ,sí o sí ,entren els ocupants de la casa ja a viure-hi o sia que vostè se les enginya com sigui per tenir-ho tot enllestit en 10 dies i cap dia més...ah! i tingui en compte que li anirem dictant instruccions diferents i contradictòries al llarg d'aquests dies però vostè au! el disseny, els plànols i la construcció i els acabats...el mobiliari...i tots els petits detalls en 10 dies i no s'atabali si les cases de subministrament de material no li envien res fins al final ...i res de preocupar-se si no sap amb quins obrers comptarà.... se les empesca com sigui que li vindrem a fer reiterades inspeccions per valorar el resultat....

Ho sento ,volia parlar ( de vegades escriure és parlar) de la suposada buidor que em produeix aquesta absència sobtada d'estrés i m'ha sortit un apunt o post un pèl àcid, o sorneguer o sorrut o queixós o tot alhora.....però ja em disculpareu són els efectes de la meva addició ......