UF quina calor més enganxifosa! I perduda en aquest hotel barat , el servei és horrible....no puc passar ni un dia més en aquest hotelot, en aquest poblet de mala mort enmig d'un desert....desert sí...desert de gent amigable...desert de companyies....desert de serveis...desert d'ombres i d'arbres....i el proper tren no passa fins les set....i fa una calor insuportable...no he ni desfet l'equipatge...per a què?Quan he arribat a l'estació petita, atrotinada i deserta igual que el paisatge...amb un sol de justícia...un sol que crema l'ànima...tu no hi eres. No has vingut com vas prometre. No hi eres Edward. Ara tu deus ser amb la teva dona, segueixes casat i ben casat Ed...perquè mentir-me? No has vingut a esperar-me i és inútil esperar-te ni una hora més en aquest hotel....el proper tren surt a les set del vespre...No vindràs.
Elvira,
ResponEliminaL'esperança és l'últim que es perd però, si no l'ha anat a buscar a l'estació...potser no anirà a l'hotel....Un relat curt però que diu molt!
fins aviat!
El fet que aparegui un tren em recorda els contes de Cheever, on , es parli del que es parli, sempre hi ha trens pel mig!
ResponEliminaM'encanta. En fas una bona anàlisi i el conte acaba d'arrodonir el teu post. coincidesc amb la Mireia, els trens em recorden Cheever.
ResponEliminaSalutacions.
Gràcies Mireia, gràcies Tonina , la veritat és que no he llegit a Cheever. Miraré de fer´ho. De petita m'agradaven força els trens.
ResponEliminaM'agrada molt Hopper, el trobo sempre suggeridor d'històries i personatges. La teva història és molt adequada. M'agrada molt.
ResponEliminaGràcies per la teva visita la meu blog i pel comentari. Tornaré a llegir-te.