" Una dona és asseguda al llit d'un hotel modest. Només duu la roba interior, setinada i de color rosa-salmó. encara ens sembla una dona jove. Mira un paper que té a les mans i descansa els braços a les cuixes.
Per la manera que subjecta el paper- que segons les notes de Jo Nivison, és un horari de trens- li intuïm un cert esfondrament interior. És una dona que s'ha deixat anar en la intimitat de l'hotel, algú que no espera res i de la qual només ens arriben l'abandó i la contrarietat d'un viatge que no li és agradable.
Del fons de la tela, de darrere la dona, sorgeix una extensa superfície blanca. No és cap finestra, és una esplendorosa claror freda que li empeny l'esquena i les espatlles arrodonides. és una força sota la qual se li enfosqueixen els trets de la cara. És una llum pulcra i silenciosa que s'escampa pels llençols i que sembla que l'embolcalli. mai una cambra no havia estat inundada així pel no res. Mai un despullament no ens havia fet pensar tant que l'infinit és blanc.
De la dona que és en aquesta cambra d'hotel no ens atreuen ni el front arrodonit, ni el nas recte, ni res del que endevinem de la boca. no ens atreuen els cabells castanys que, en treure's el barret, han quedat massa aplanats ,i tampoc no ens atreuen els pits marcits que se li insinuen entre els braços, ni les cuixes, tot i ser llargues i semblar insenescents.
Ella no s'adona que l'espatlla i la cuixa dretes s'esvaeixen en la llum que li ve del darrere. No se'n adona que per uns moments el món s'ha dissolt i que tot el que en queda ho té a l'abast: el terra verd, una maleta fosca,una bossa amb una etiqueta sense nom,la seva roba i unes sabates negres de taló ample que veiem mig amagades per un moble...Damunt d'aquest moble hi ha el barret, amb unes floretes a la cinta.
(....) Tanmateix el que més ens impressiona és que la dona abaixi el cap per llegir l'horari de trens. sabem que l'abaixa per això, per llegir el paper que té a les mans,i alhora estem temptats a dir que és més aviat la llum cega que la força a fer-ho.
Però no podem afirmar res. No ens podem allunyar del que hi ha a la tela sense trair-la. Per això Hopper remarca tant com pot els elements quotidians i la passivitat.(....) a Hotel Room també ens està mostrant una enorme extensió d'incerteses."
De la dona que és en aquesta cambra d'hotel no ens atreuen ni el front arrodonit, ni el nas recte, ni res del que endevinem de la boca. no ens atreuen els cabells castanys que, en treure's el barret, han quedat massa aplanats ,i tampoc no ens atreuen els pits marcits que se li insinuen entre els braços, ni les cuixes, tot i ser llargues i semblar insenescents.
Ella no s'adona que l'espatlla i la cuixa dretes s'esvaeixen en la llum que li ve del darrere. No se'n adona que per uns moments el món s'ha dissolt i que tot el que en queda ho té a l'abast: el terra verd, una maleta fosca,una bossa amb una etiqueta sense nom,la seva roba i unes sabates negres de taló ample que veiem mig amagades per un moble...Damunt d'aquest moble hi ha el barret, amb unes floretes a la cinta.
(....) Tanmateix el que més ens impressiona és que la dona abaixi el cap per llegir l'horari de trens. sabem que l'abaixa per això, per llegir el paper que té a les mans,i alhora estem temptats a dir que és més aviat la llum cega que la força a fer-ho.
Però no podem afirmar res. No ens podem allunyar del que hi ha a la tela sense trair-la. Per això Hopper remarca tant com pot els elements quotidians i la passivitat.(....) a Hotel Room també ens està mostrant una enorme extensió d'incerteses."
Nota: Jo Nivenson era la dona de Hopper
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
benvinguts comentaris