L'ANALFABETA d'Agota Kristof

Del meu escriptor hongarès preferit Sándor Márai, m'he llegit L’última trobada, L’herència d’Eszter, Divorci a Buda, , La dona justa , La germana , Dietari ( els últims anys de la seva vida), l'Estranya ....i les seves memòries : Confesiones de un burgués i ¡Tierra, Tierra!. D'una altra autora hongaresa : Magda Szabó només me n'he llegit un: La porta. ( realment em va colpir). Suposo que n'hauria de llegir molts més d'escriptors hongaresos però si que he copsat l'impacte brutal que va causar el comunisme soviètic en les seves vides i la repressió implacable que van patir arrel de la frustrada revolució de 1956 contra l'opressió soviètica, opressió que encara es va intensificar més després de la invasió amb tancs de l'exercit rus....per aixafar aquella sublevació ....la repressió, les detencions, les morts, la persecució de la llengua i la cultura hongareses van deixar una petja inesborrable. Agota Kristof també és hongaresa. A diferència de Sándor Marai i de Magda Szabo, ella va abandonar la seva llengua per una altra: el francès.

L'Analfabeta és un llibre de poques pàgines i està dividit en 11 breus capítols ens que de manera esparsa es narren records de diferents moments, situacions de la seva vida. De quan era petita i vivien ella, els seus germans i els pares en un poble sense tren. sense llum i sense aigua....el pare era mestre de l' única escola....ella tenia 4 anys, era el 1939 i esclatava la segona guerra mundial....Del seu desig de llegir que la va portar a fer-ho a tothora i precoçment.

Quan ella i el seu germà gran estaven tancats en un internat ( en dos internats diferents) el pare a la presó i la mare malvivint com podia amb el fill petit....ella tenia 14 anys o sia que era l'any 1949......totes les llengües, fin i tot la seva:l'hongarès, eren considerades llengües estrangeres i el rus era la llengua obligatòria.....

A l'internat tot era molt monòton i avorrit , els obrien les cartes que rebien, el menjar era escàs....no tenia cèntims ni per arreglar-se les sabates, portava un abric vell del seu germà estripat per un costat i feia fred...

De com va començar a escriure .....del pas a l'exili amb 21 anys casada i amb una filla de 4 mesos....de la fugida a través de boscos ....de l'arribada a Suïssa, a Neuchâtel ..... i que va aprendre a parlar molt bé el francès però era analfabeta perquè no el sabia escriure ni llegir....del treball a la fàbrica.....de com s'apunta a per aprendre a llegir i a escriure el francès....I de passada ens diu que dels hongaresos que varen fugir junts un es va acabar suïcidant amb gas , un altre es va penjar i dos es van prendre barbitúrics....

I ens explica com va treure el certificat d'estudis de francès amb matricula d'honor....ens parla de les seves primeres obres teatrals escrites en francès i representades al Cafè du Marchè de Neuchâtel.....

El llibre acaba així: " Aquesta llengua ,no l'he triada jo. me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies.
A escriure en francès, hi estic obligada.És un repte. El repte d'una analfabeta"

El llibre m'ha agradat però no m'ha colpit com d'altres ,potser perquè l'autora no es recrea en les seves misèries ni en fa un gra de més del drama que va viure. Tot el que relata és com si fos narrat de manera un tant distant, com desapassionadament .....Però igual és una sensació molt subjectiva. Són com impressions del passat passades pel tamís de la memòria i del temps que suposo que les fa més llunyanes .Tanmateix ,tinc curiositat, ara encara més, per saber més d'aquesta dona i del que va escriure.