Empanada de juliol

Sempre dic que arribada una certa edat, enlloc de veure passar les hores el que es veu passar són els fulls del calendari....i , justament ara, me'n adono que m'han volat dos anys de sobte! Bé, de sobte no ,és clar , però n'estic prenent consciència ara aquest 16 de juliol de 2009....he viscut set-cents i escaig dies amb el pilot automàtic posat....tot recte cap endavant, sense aturador...fa dos anys es va morir el meu pare....d'aviat serà la data exacta va ser el juliol i el dia de l'apagada famosa que va durar dies i setmanes en molts barris de Barcelona coincideix amb el dia del funeral- ja sé que és irracional però no em trec del cap que va ser el meu pare qui va provocar l'apagada com per dir aquí estic jo - ..al mateix temps iniciava unes oposicions, que obligatòriament havia de fer si volia seguir treballant...

No vaig tenir temps d'elaborar el dol perquè em vaig haver de posar a estudiar i seguidament escriure i pensar una programació "didàctica"( poso les cometes perquè la burrocràcia va canviant els noms i la terminologia cada dos per tres) el mes de gener de l'any següent entregava la programació, entremig o abans, se'm barregen les dates, va ser allò de l'inspector que et venia a inspeccionar les teves capacitats didàctiques....i l'examen dels temes el febrer....i l'angoixa dels resultats....i cap a final de curs la satisfacció d'haver-ho aconseguit....

Des que vaig començar a treballar he estat fins ara muntada en el cavall de la provisionalitat....I més tard, el període obligatori de pràctiques ( que no deixa de tenir la seva gràcia després de uns quinze anys de docència durant els quals he estat a primària (abans era EGB) i a educació especial ( formació professional adaptada), i a escola d'adults i a secundària ( ESO i batxillerat). La llista de les "matèries" és variada: català, castellà, filosofia, formació laboral, jardineria, nomenclatura, matemàtiques, botànica....educació per la ciutadania....I bé ara ja està! als 50 anys per fi tindré una estabilitat laboral.....En el fons, ara mirat en perspectiva, crec que ja m'ha estat bé tenir la continuada inseguretat , la incertesa de no saber si seguiràs treballant ni que faràs....i fins i tot, agraeixo l'aprenentatge d'haver patit un llarg atur de cinc anys.....en els transcurs del qual vaig anar descobrint qui era amic de veritat i qui no ho era....que era molt més forta del que em pensava ser....i que es pot subsistir amb una migrada i precària economia de "guerra"......

M'agrada no haver tingut una estabilitat laboral....el meu "status" ara serà: funcionària, però me n'alegro molt de no sentir-me "funcionària". La gent es queda esclerotizada quan fa mol molt temps que no ha de patir per la seva situació laboral...es torna poc solidària, amb excepcions honroses, es miren massa el propi melic i perden la perspectiva de la realitat laboral dels altres....i ho sé per experiència....els interins i substituts són d'un altre planeta per alguns funcionaris ( que no funcionen)....Jo no vull mai arribar a tornar-me com ells. També és cert que he tingut la sort de trobar-me molt bona gent, gent que m'ha ajudat....i també hi ha molts "funcionaris i funcionàries " que funcionen, que tenen ganes de provar coses noves, que no perden la il.lusió ni l'esperit....que els agrada molt la seva feina....

I ara que puc m'estic formant en la que hauria d'haver estat la meva professió....la meva màxima il.lusió és fer de terapeuta....una altra era escriure...per això tinc el bloc...

Com dirien els meus alumnes quina "empanada" que he escrit!