Sortir de la feina per la porta d'abaix, baixar les escales amb cura perquè estaven mullades, plovia encara, passar entre plantes i arbres, obrir l'altra porta..desviar-me amb un gest àgil cap a la dreta al mig barranc...mig caminoi per que venia el 24 i tomba fins la porta, després d'una corba tancada....Hi ha un àngel de la guarda amatent perquè l'autobús no ens encasti contra la paret o contra la porta metàl.lica ....Esperar sota la pluja amb el meu immens paraigües i dempeus...perquè en aquesta parada de bus ,d'aquests petits ,que travessa el barri de Font d'en Fargues i el Guinardó no té res més que el pal on hi ha els horaris i el trajecte ...hi ha un banc de fusta a la vora...però era tot xop...impossible asseure's sense posar el cul en remull....Arriba el bus...pujo....iniciem la baixada per carres plens de corbes i no gaire il.il·luminats...amb casetes baixes, torres d'altres temps amb jardins ,algunes.... Els qui hi viuen , penso, es deuen sentir al mig del camp...fora ciutat..en un món apart....hi ha un canvi de ruta quan arribem a la plaça del Nen de la Rutlla.....i tirem per l'avinguda Mare de Déu de Montserrat...i recordo situacions, converses, un vespre en el que van caure flocs de neu, persones que ja no sovintejo....
Segueix la pluja, plou ,ara ,tranquil·lament, mansament... és una pluja que s'ha cansat de tan ploure...una pluja que reclama vacances...que està tipa de tant ploure setmana rere setmana.....una pluja propera que sembla que s'aclotxi amb mi, a la meva pell d'amfibi urbana....La pluja i jo estem cansades de tant ploure....la lluna s'ha amagat, invisible, rere un tou gruixut de núvols busca-raons tota rodona i plena...potser la veuré demà al vespre si no plou.....la pluja i jo tenim una relació maldestra, tensa, tibant però ara que cau amb serenitat, am prou feines perceptible de tant fina..sembla que vol reconciliar-se....i en baixar del bus camino uns quants carrers camí del metro sense obrir el paraigües....delicadament em mulla...Metro....esperar a l'andana del mig....dues parades...escales mecàniques....plou amb tendresa.....
Sembla que t'hagis reconciliat... una mica sí, oi?
ResponEliminaDéu ni do el dia d'avui... A veure si ve l'estiu ja :) Petons!
ResponEliminaCom diu el poema "En aquest païs la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa..."
ResponEliminaEstic d'acord a donar-li unes generoses vacances a aquesta pluja , encara que és veritat . a vegades és molt tendra...
Bona nit i bons somnis!
Només desitjo que no hi haurà cap pluja a Saint George!!! No vull que faci malbé les meves vacances! Salutacions amb neu;)
ResponEliminaQuin escrit tan bonic, Elvira!
ResponEliminaS'imagina el trajecte sota la pluja.
Ja està bé que la puguis viure amb una mica de tendresa, perquè em sembla que tens tendresa per estona...
Molt bon dia! :)
Abans de res et diré que és un escrit preciós. M'agrada moltíssim. Té poesia... el vas llegint i vas veient el que dius, vas escoltant l'aigua caure...
ResponEliminaI ja, en to de broma, et diré que a mi, aquesta mena de reconciliació em sona a "síndrome d'Estocolmo" :-D
Jo estic fartaaaaaaaaaaaaaaa de tanta plujaaaaaaaaaa proooooou!!!!
Ufff, quin descans ;-))
Saps? Aquesta treva que ofereixes a la pluja és molt profunda. Jo si fos ella, estaria completament vençuda i t'acontentaria.
ResponEliminaCom escrius, Elvira!
M'he mullat i tot però...amb molt de gust!
ResponEliminaQue plogui així tindrem una primavera acolorida.
doncs ahir jo no m'hi vaig reconciliar pas!! quin pal!!! i això que la pluja m'encanta, però reconec que necessitava el sol d'avui!!
ResponEliminaun escrit preciós!!! delicades paraules dedicades a la pluja!!!!
Jo m'he refredat una altre vegada :-(
ResponEliminaSí Carme una mica només...però espero molts dies sense pluja...
ResponEliminaMarta primer la primavera...petons!
lolita lagarto aquesta pluja no sap ploure per això almenys que plogui mansament és d'agrair ...
Hi Merike esperem pers Saint George, Sant Jordi faci bon dia!
gràcies fanal blau...el sol que sigui tendre també...
Pilar ets molt amable aviam si la pluja també..
Tan debò tinguis raó Joana i s'ompli de colors, gràcies.
Assumpta em sap greu que t`hagis refredat...jo tinc un refredat de cap i de nas que no acab de marxar..jo també n'estic tipa de pluja però "el roce hace el cariño" i mira l'altre dia em va comença a caure una mica bé...
gràcies rits...de moment el cel ha estat favorable...
està bé que et comencés a caure be...perquè aquí està caient un xàfec que...deu n'hi dó!
ResponEliminaBon dia plujós!
Estimada Elvira:
ResponEliminaPrimer de tot, moles mercès, per les teves sempre anhelades paraules sobre els meus escrits/poemes. Si aquella cançó deia "no estava muerto estaba de parranda", doncs jo no estava mort (literariament) estava reflexionant... A vegades es fa necessari viure un xic, sense pensar molt, per tal de poder seguir escribin. Però si tinc un amic que em diu que li està tornant a sortir el caball salvatge, a mi sempre em torna a sortir el Llop Estepari; i bé, les ganes d'escriure, de pensar, i reflexionar, ara mateix són gegants. Però la vida és la vida, i a vegades no ens podem permetre tant sols ser poetes. Toi i així, escriure, si em llegeixes, ja val la pena, Elvira.
El teu escrit està ple de records per mi; jo que vaig viure al Guinardó tres anys, al costa de la Plaça del nen de l'aro, agafava el 24 (i sóc nascut un 24). I tot i que estava tot el dia, amunt i avall, amb la solitud de barcelona, va ser una petita època bastant feliç.
Un bon text Elvida, una abraçada gegant.
A BCN només ha plovisquejat al matí fanal!
ResponEliminaUna abraçada poètica llop estepari Alexandre!!! i viu que la vida és més important que la poesia...sempre et llegiré!
Què bonic! Gairebé tenia ganes de mullar-me sota aquesta pluja que tan bé descrius. Ara, tarda de diumenge, a Lleida torna a ploure i em sembla que com tu l'altre dia, ja en comencem a estar cansats.
ResponEliminagràcies Kweilan ...sí n'estem cansades ja oi?
ResponElimina