un poema preciós, el de l'anterior post. I si, avui un dia a recordar. Recordo exactament les hores del matí, certes reaccions de companys, certa incredulitat i el munt de dolor que es va fer present.
La lluita contra l'oblit, qualsevol oblit, s'hauria de fer dia a dia. És una manera d'evitar que es repeteixi el que mai hauria d'haver passat. Gràcies pel recordatori, Elvira.
jo ahir també me'n vaig recordar; el dia de l'atemptat estava a la feina i quan vam començar a escoltar les notícies em van esfereir i em van enrabiar amb un món que, moltes vegades, no acabo d'entendre. A més, tenia un germà, que vivia a Madrid i que per una d'aquelles coses -aquell dia- va canviar la ruta i no va anar a Atocha. Em costa entendre qualsevol imposició de la violència, i espero que no se'm posi mai la pell gruixuda per a fer-me insensible. Gràcies per procurar que no ens en oblidem, també intentant que un altre món és possible.
Cinc anys. Com passa el temps.... però per molt que passi mai no el podrem oblidar (ni volem) aquell fatídic 11 de març. Esperem que mai més, mai més es puguin repetir uns fets com aquests.
un poema preciós, el de l'anterior post.
ResponEliminaI si, avui un dia a recordar. Recordo exactament les hores del matí, certes reaccions de companys, certa incredulitat i el munt de dolor que es va fer present.
I ja fa 6 anys.
gràcies rits, el temps passa molt de pressa crec queval la pena no oblidar segons quines coses
ResponEliminaUn bon poema hi ha coses que se han de superar pero no oblidar.
ResponEliminaLa lluita contra l'oblit, qualsevol oblit, s'hauria de fer dia a dia. És una manera d'evitar que es repeteixi el que mai hauria d'haver passat.
ResponEliminaGràcies pel recordatori, Elvira.
gràcies striper, Pilar...seguirem lluitant contra l'oblit
ResponEliminaelvira,
ResponEliminajo ahir també me'n vaig recordar; el dia de l'atemptat estava a la feina i quan vam començar a escoltar les notícies em van esfereir i em van enrabiar amb un món que, moltes vegades, no acabo d'entendre. A més, tenia un germà, que vivia a Madrid i que per una d'aquelles coses -aquell dia- va canviar la ruta i no va anar a Atocha.
Em costa entendre qualsevol imposició de la violència, i espero que no se'm posi mai la pell gruixuda per a fer-me insensible.
Gràcies per procurar que no ens en oblidem, també intentant que un altre món és possible.
Uf quina sort que el teu germà canviés de ruta! quina angoixa oi? gràcies fanal blau!
ResponEliminaCinc anys. Com passa el temps.... però per molt que passi mai no el podrem oblidar (ni volem) aquell fatídic 11 de març. Esperem que mai més, mai més es puguin repetir uns fets com aquests.
ResponElimina