Paisos Catalans

diumenge, 17 de juny de 2012

Relats conjunts ( Colors)

Keith Haring (1958-1990)
Havia perdut la feina, la casa....el meu ànim era sota mínims i per pura supervivència em vaig deixar portar per aquell grup de gent , que com jo, anava vagarejant sense rumb fix pels carrers mig deserts d'un ciutat ara devastada i en runes ....entre boires recordava vagament haver tingut una família, una casa on viure i una existència més o menys  normal , com tothom, ara res d'això persistia, érem com proscrits que maldaven per subsistir després de la gran desfeta ,  el sistema va fer fallida....els culpables van fugir, i la població va perdre bous i esquelles arrossegant uns deutes impossibles i inhumans ....inabastables ....un rere l'altre van anar caient com naips de paper rebregat tots els drets socials, educatius, sanitaris i de protecció  que havien costat sang i suor i tants  anys de lluites....Només van necessitar cinc anys per a carregar-se tot això...la gent despertada de cop d'un llarg i pesat malson  es va abocar al carrer .....milers i milers de persones, abans pacifiques, bones, deixades sense sostre, sense aliments , van embogir.....i el poder ,embogit de feia temps, va aprofitar per treure els tancs ( aquells que un tal Zanar havia encarregat de comprar , visionari com pocs ja havia previst dècades abans que tot acabaria per esclatar i aixafar la població era la seva única sortida)......
Tot d'esma vaig entrar amb tants d'altres pobres pàries com jo en aquell recinte , deien que allò feia molt de temps era un museu, lloc on podíem musar  sense ser sancionats pel poder , els artistes eren més mal vistos que els polítics i els banquers ...potser perquè produint somnis te'ls pot acabar creient....i creure en que tot està per fer i tot és possible era considerat molt perillós  ....
Va caure la nit damunt la ciutat, dins tot era fosc, molt fosc, ara ens havíem de guiar per la claror de la lluna , d'esquitllentes entrava per alguna escletxa de les parets esventrades i entre la obscuritat , a les palpentes, entreveiem   , amb sort algun quadre, alguna làmina, testimoni mut i silent d'un passat ....molts ni sabien el que era allò....vaig avançar pel que havia estat un llarg corredor ....al fons de tot es bifurcava en dos i sense dubtar-ho vaig agafar el passadís de l'esquerra, sentimental tria...i ho vaig veure....era allà, mig trencat i descolorit damunt  un tros de mur  que es sostenia dempeus com un valent ....era ple de ninotets de colors ....vermell com la sang , blau com el cel, carbassa ...verd esperança i rosa ....l'emoció em va trasbalsar  i després de molt de temps em vaig posar a plorar, a plorar i a gemegar.... tant plorar em fa fer desmaiar ( devia perdre molt liquid) .....un temps incert després, en obrir els ulls ....un esclat de colors i una munió ingent de ninotets sortien a raig i venien , saltaven , reien i estaven ara contents ara tristos ...em van ajudar a posar-me dret ...em van pintar de colors i se'm van endur al país de Haring ......
Ara sóc de colors.

22 comentaris:

  1. ostres Elfree.. jo també vull ser de colors..!!
    demà et vinc a visitar al país de Haring... potser m'hi quedi..:)
    un relat magnífic, m'ha encantat tant que vaig de cant i canto en Kant!!

    ResponElimina
  2. No sé si ens haurem de pintar tots de colors per subsistir dignament i emigrar a Haring, però... pense en "Assaig de càntic en el temple"...

    ResponElimina
  3. Ostres, ostres... li podria donar un munt d'interpretacions!! (cosa que a mi m'agrada mooooolt) En tot cas, el missatge és d'esperança!!!

    De quins colors ets Elfri? ;-))

    ResponElimina
  4. Aquests ninotets de colors semblen viure aliens a tot el que està passant al món, així que faríem bé de mirar d'assemblar-nos a ells i gaudir una mica mentre puguem, que si no el nostre pas per la Terra, amb el que ens estan fent viure, no haurà valgut la pena.

    ResponElimina
  5. Necessitem aquest ninotets de color per continuar creient que tot és possible.

    Felicitats, un relat molt èpic.

    ResponElimina
  6. Un relat intensíssim, Elfree. Amb un final que m'encanta. Jo també vull ser de colors.

    Felicitats, Elfree i un gran aplaudiment!

    ResponElimina
  7. Ara que tornen a fer els telediaris en blanc i negre, és una sort ser de colors.
    Bona pensada.

    ResponElimina
  8. Si l'únic que quedés fos l'evasió, que, si més no, fos de colors!

    ResponElimina
  9. Jo també vull que em repintin de colors!!! Quina metàfora més bonica, Elfree.

    ResponElimina
  10. Quan de sobte ens posem color a la nostre vida tot es veu diferent

    ResponElimina
  11. Genial!! encara hi acabarem tots en aquest país!

    ResponElimina
  12. Elfree, aquest país dels ninotes sembla acollidor. Però el meu ja m'agradava. No voldria tenir d'emigrar, si puc evitar-ho.

    ResponElimina
  13. M'ha agradat molt això de que produint somnis te'ls pots acabar creient. Potser sí que els colors imaginats es converteixen en reals, eh? Maco maco!

    ResponElimina
  14. Els colors de l'esperança...Que no faltin mai.
    Bopna reflexió, Elfreelang!

    ResponElimina
  15. Us dono les gràcies pels vostres comentaris!

    ResponElimina
  16. Sempre és millor ser de colors, que de blanc i negre. O potser no... és pitjor ser gris i no mullar-se en res. M'ha agradat el relat. ;) Un petó.

    ResponElimina
  17. Molt ben expressada aquesta metàfora social, posem colors sobre el gris.

    ResponElimina
  18. Elfreelang, m'ha agradat moltissím, literàriament el trobo molt i molt ben escrit! plas!! plas!!!. Em sembla que tots necessiten alguna vegada que ens pintin de colors o pintar-nos de colors, m'apunto anar cap al país de Haring!

    ResponElimina
  19. Hi puc venir també?
    Jo vull ser de colors, poder riure i ballar tant com vulgui!!

    Bon relat!!!

    ResponElimina