Relats conjunts ( Colors)

Keith Haring (1958-1990)

Havia perdut la feina, la casa....el meu ànim era sota mínims i per pura supervivència em vaig deixar portar per aquell grup de gent , que com jo, anava vagarejant sense rumb fix pels carrers mig deserts d'un ciutat ara devastada i en runes ....entre boires recordava vagament haver tingut una família, una casa on viure i una existència més o menys  normal , com tothom, ara res d'això persistia, érem com proscrits que maldaven per subsistir després de la gran desfeta ,  el sistema va fer fallida....els culpables van fugir, i la població va perdre bous i esquelles arrossegant uns deutes impossibles i inhumans ....inabastables ....un rere l'altre van anar caient com naips de paper rebregat tots els drets socials, educatius, sanitaris i de protecció  que havien costat sang i suor i tants  anys de lluites....Només van necessitar cinc anys per a carregar-se tot això...la gent despertada de cop d'un llarg i pesat malson  es va abocar al carrer .....milers i milers de persones, abans pacifiques, bones, deixades sense sostre, sense aliments , van embogir.....i el poder ,embogit de feia temps, va aprofitar per treure els tancs ( aquells que un tal Zanar havia encarregat de comprar , visionari com pocs ja havia previst dècades abans que tot acabaria per esclatar i aixafar la població era la seva única sortida)......

Tot d'esma vaig entrar amb tants d'altres pobres pàries com jo en aquell recinte , deien que allò feia molt de temps era un museu, lloc on podíem musar  sense ser sancionats pel poder , els artistes eren més mal vistos que els polítics i els banquers ...potser perquè produint somnis te'ls pot acabar creient....i creure en que tot està per fer i tot és possible era considerat molt perillós  ....

Va caure la nit damunt la ciutat, dins tot era fosc, molt fosc, ara ens havíem de guiar per la claror de la lluna , d'esquitllentes entrava per alguna escletxa de les parets esventrades i entre la obscuritat , a les palpentes, entreveiem   , amb sort algun quadre, alguna làmina, testimoni mut i silent d'un passat ....molts ni sabien el que era allò....vaig avançar pel que havia estat un llarg corredor ....al fons de tot es bifurcava en dos i sense dubtar-ho vaig agafar el passadís de l'esquerra, sentimental tria...i ho vaig veure....era allà, mig trencat i descolorit damunt  un tros de mur  que es sostenia dempeus com un valent ....era ple de ninotets de colors ....vermell com la sang , blau com el cel, carbassa ...verd esperança i rosa ....l'emoció em va trasbalsar  i després de molt de temps em vaig posar a plorar, a plorar i a gemegar.... tant plorar em fa fer desmaiar ( devia perdre molt liquid) .....un temps incert després, en obrir els ulls ....un esclat de colors i una munió ingent de ninotets sortien a raig i venien , saltaven , reien i estaven ara contents ara tristos ...em van ajudar a posar-me dret ...em van pintar de colors i se'm van endur al país de Haring ......

Ara sóc de colors.