Paisos Catalans

dissabte, 21 de juny de 2014

Banyistes a la "bitx sud"

John Sloan 1907-8 Banyistes a South Beach

Jo em dic John , no podia saber res de la vida que m'esperava,  de vegades em rondava pel cap que jo seria un home diferent , vaig néixer a Lock Haven  , el meu pare que es trabucava una mica en parlar sovint en deia Luck Haven o sigui refugi afortunat.....bé, el pare era un tipus increïble, un artista frustrat que va haver de fer mil i una feines per tirar endavant  , la meva mare , pobrissona , de família amb possibles, es va haver d'acostumar a patir per arribar a final de mes. Què us he d'explicar? cent anys i escaig després ens troben en la mateixa desigualtat i inestabilitat laboral......Un dia el meu pare ferit de sensibilitat va caure en una depressió profunda i jo als setze anys vaig esdevenir el pilar econòmic de casa, assistent de caixista d'una llibreria .....bé, tanmateix vaig tenir prou temps de dibuixar i de pintar a l'oli tant els meus quadres com els meus somnis .....vaig seguir pintant , composant  encreuats als diaris per assegurar-me un jornal , i sis anys abans d'aquests banyistes, vaig conèixer i enamorar-me com un foll de la Dolly. Tothom em va dir alguna, us m'alliçonaven, altres em reprovaven i uns altres directament em blasmaven i em presagiaven tos els mals del món , perquè ?direu,   la Dolly bevia massa fins al punt de dependre de l'alcohol, i a més treballava fent de dona de la vida, fent senyors ....de prostituta .....res d'això era obstacle pel meu amor  .....( m'equivocava)

Em saltaré les crisis matrimonials, el meu pas pel socialisme i comunisme ( eep tota una valentia en aquells temps ia  EEUU ), les meves feines diverses, els meus quadres, la meva meticulositat en pintar, el meu pas per la professió d'ensenyar, el meu fracàs amb la Dolly , (no la vaig poder apartar mai de les seves addiccions) .....un dia d'estiu a Santa Fe , Nuevo México em va venir trobar en Diego Rivera , grandíssim camarada i pintor , vaig participar amb ell i un grup d'iniciats en una cerimònia anasazi , vaig conèixer Kokopelli  un déu curiós .... després de aquell dia vaig caure en un somni profund aliè al món que m'envoltava i seguia girant i girant i girant ......

Ja no em dic John , el meu nom és Earl , Earl Sloan .......ja no pinto quadres pinto pells,  aquesta és la meva
obra , el passat queda enrere .....he trobat el meu refugi afortunat ....tot llisca millor.....amb el liniment!

21 comentaris:

  1. Un relat complet, elàstic, profund a estones i sobretot molt divertit.
    Enhorabona!!
    Fita

    ResponElimina
  2. Entrar en aquest blog és entrar com en un "torbellí" (perdó, no trobo com es diu en català!!) de paraules, de jocs mentals i de lletres, d'associacions d'idees...

    Acabar amb el "linimento Sloan" mereix un aplaudiment i que el públic s'aixequi dels seus seients! :-DDD

    Per cert Earl és un nom? No és també un tractament nobiliari? Com Duc, Comte o "aixins"? Em sona del TE: EARL GREI i LADY GREY :-DDD

    ResponElimina
  3. T'ha quedat tan rodó que podem dir tranquil·lament allò de que "si no és veritat, almenys està ben trobat". Un relat que "llisca" de meravella... i jo no diria que tot el mèrit sigui del liniment. :-))

    ResponElimina
  4. Un relat ben trobat on tot llisca de manera fluida ;)

    ResponElimina

  5. No crec que sigui el liniment, flueix el teu relat hipnòtic en l'expressió.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  6. Una evolució ben trobada, al teu relat.

    ResponElimina
  7. He, he, he, ets una crack de les referències ben trobades... Molt bo, Elfree!!!

    ResponElimina
  8. Genial, Elfree!
    Que puc afegir que no hagin dit els companys: un relat molt enginyós farcit de referencies ben trobades.
    Per cert, recordo amb afecte al liniment del doctor Sloan, va alleujar molts dolors fins a la meva generació. A cap casa hi faltava, junt amb el llapis Termosàn i els "parches" Sor Virgínia.

    ResponElimina
  9. Ai , m'has fet riure amb aquesta vida tan atrafegada d'aquest pobre John...Fins i tot es casa amb la Dolly, que " s'empitufa" i fa senyors( aquesta expressió , la trobo molt divertida)...
    Però mira, gràcies a ell ens vam estalviar, més d'un genoll adolorit.
    El què no sabia és que primer va ser veterinari, caram que tots som animals!!!

    ResponElimina
  10. Assumpta, si em permets, jo diria que en aquesta acceptació seria un remolí, després si es refereix a persones, és un belluguet, un argent viu...Perdó per l'atreviment!

    ResponElimina
  11. Enginyós i divertit relat, Elfree !!

    ResponElimina
  12. Quin estrès! Fins que no m'he llegit l'article de la Wiqui no he respirat. Molt ben escrit!

    ResponElimina
  13. És que conèixer el Kokopelli li va afectar d'una manera molt profunda, no? Com diu l'Assumpta, ets un bon torbellí!

    ResponElimina
  14. És que conèixer el Kokopelli li va afectar d'una manera molt profunda, no? Com diu l'Assumpta, ets un bon torbellí!

    ResponElimina
  15. De vegades els relats et fan dubtar si no seran la realitat. Aquest és un d'ells. molt Bé

    ResponElimina
  16. Molt bo, un relat enginyós i vital.

    ResponElimina
  17. moltes gràcies pels vostres comentaris!!!

    ResponElimina
  18. Un liniment que em sona que la Frida Khalo en feia servir.

    ResponElimina

benvinguts comentaris