Quilòmetre 35 .....ho sé per que està escrit ......els proporcionen fruita : plàtans, llimones i taronges .....els hi duen pesar les cames suposo ......estan corrent la marató , poca broma ....són 42,195 quilòmetres .....els i les admiro ......als corredors i maratonianes .....sento el tam tam sincopat i rítmic dels tambors .....o timbals o bombos ,manifesto la meva ignorància en distingir els instruments de percussió......, ara també es senten aplaudiments .....jo fa anys mig corria mig caminava les curses de la Mercè i les del "tall anglès", 10 o 11 quilòmetres i a l'endemà el cruiximent em corsecava....
S'ha de preparar bé el cos, les cames, i l'ànima per córrer una marató ....no descarto un dia provar-ho ......mai se sap , ara per ara el meu estat físic em permet caminar però no pas córrer.....els aplaudiments fins ara esporàdics sonen més continuats .....set només i els 195 metres restants i aconseguiran arribar a la meta ; .....qui més qui menys caminem o correm per la marató de la vida ....l'important és el camí ,no pas arribar abans sinó completar el camí, que sigui venturós, que estigui batejat amb moments de felicitats....
Per una marató ets pots entrenar , pots escalfar els músculs, preparar la ment , exercitar el teu cos ....en la vida no hi ha assaigs previs , ningú ens aplaudeix en el transcurs del nostre particular currículum vitae ( us recordo que literalment significa camí o cursa de vida).......m'imagino un aplaudiment sostingut i un repicar de campanes o un so de percussió el dia que vaig signar el primer contracte de feina ......o una ovació imponent en el dia del primer enamorament......
I quan finalment arribem a la meta .....què? ara entenc millor perquè en alguns funerals , la gent aplaudeix quan el fèretre passa pel seu davant .... ... és el quilòmetre 42, 195 ....com Fidipedes després de la cursa . rendides i rendits, extenuats ....caiem .....hem acomplert la missió .
Uff, m'ha copsat això de que passar amb la caixa sigui haver acabat la marató de la vida, tot i que la metàfora és molt bona. Però en el que no estic d'acord és en que no t'aplaudeixin en el transcurs del teu CV. Hi ha moments de tot, de durs, de suaus, de tristos i d'alegres però també n'hi ha en que el sol et ve de cara i tot et somriu i on se t'aplaudeix. Estic segura que a tu se t'ha aplaudit en més d'una ocasió. Va, enfoca el costat positiu i no siguis humild! Jo a vegades, només llegint-te, et faria fins i tot l'ona!
ResponEliminaGràcies Laura .....potser si que m'han aplaudit alguna vegada més que res alumnat meu ....
Eliminadeu ser el canvi de temps que m'afecta i sobretot el cansament mental de final de trimestre
Tampoc no ens calen aplaudiments, crec jo, només poder viure dignament, amb forces per seguir endavant i amb la capacitat de gaudir els petits moments.
ResponEliminaI QUAN FINALME... LA META¡¡¡AMB EL ULTIM ALE "ELS PERSES VENEN PER MAR,TOTS AL PIREO". TOT UN PATRO DE DIGNITAT.
EliminaNovesflors viure dignament ja és una gran cosa sí , ara de tant en tant rebre un aplaudiment va bé i millor que sigui quan encara hi som oi?
Eliminaoliva si un patró de dignitat ....que hem de tenir present
EliminaDoncs sí, des d'aquí molt sovint t'aplaudim en silenci... ;)
ResponEliminaAixò de les maratons ho trobo exagerat, com tantes coses que fa la gent "in extremis".
Des que vaig llegir Murakami, parant de córrer, encara ho trobo més exagerat. Els admiro? Sí clar, perquè jo sóc incapaç de tant d'esforç de tanta voluntat, però per altra part crec que hi ha coses més admirables i més importants i em queda sempre una mica d'esceptisime en aquesta admiració.
Vaig veure l'arribada de la Marató femenina a Montjuïc als Jocs olímpics i vaig decidir que no s'ho valia... Arribar d'aquella manera, per què?
Córrer està bé, molt bé, però cal córrer tants i tants quilòmetres? Bufff!
Gràcies Carme ....m'arriba de tant en tant una remor però no hi queia que fossin aplaudiments ....
EliminaJo prefereixo caminar que "casca" molt menys les articulacions .....hi ha gent per tot i n'hi ha que en fan un gra massa ...recordo aquella arribada ...gairebé queia com el corredor de Marató de l'antiguitat...feia angúnia i desprenia un patiment molt gran
doncs hi ha gent que n'ha fet varies de maratons......jo no i no crec que ne faci cap, masses kms per fer en poques hores, prefereixo fer menys i més relaxadament encara que en la última no m'aplaudeixin
ResponEliminatenen un gran mèrit, requereix molta constància i preparació tan física com mentalment .....jo com tu millor anar més xino-xano
EliminaBon article, Elfree; m'agrada especialment aquesta reflexió sobre els aplaudiments a l'hora del comiat. L'arribada a la meta. Missió acomplerta.
ResponEliminagràcies Galionar sempre em fan pensar aquest aplaudiments finals ....i esperem que arribin dintre de molts anys
EliminaPenso que la vida, és una marató força dura i és el què dius tu, no hi valen entrenaments...I si algú ens aplaudeix quan passem pel seu davant, tampoc està gens malament, senyal que fem via respectant tothom...
ResponEliminaPetonets.
una marató ben dura i a cops cruel com per aquest milions de persones que fugen de la guerra i se'ls tracta com a empestats ....
EliminaEn paraules del serrat:
ResponElimina"El camí fa pujada i me'n vaig a peu"
bona cançó la del Serrat ....jo també vaig a peu pel camí que fa pujada ...i de vegades baixada
EliminaM'ha agradat aquest paral.lelisme, encara que de vegades sembla més una cursa de 100 metres llisos, buf, buf, a mi no m'agrada gaire córrer, m'agrada més caminar, que no sigui estressant, si pot ser, petonets.
ResponEliminasi és un esprint aleshores la vida dura poc .....prefereixo caminar jo també
Eliminaabraçades
És un bon símil, però la meta de la vida no arriba quan nosaltres volem. De vegades arriba massa d'hora, i no hi ha aplaudiments que valguin.
ResponEliminatens raó no sabem quan arribarem ni com .....val més que la meta trigui mooolt
EliminaNo m’ha agradat mai corre. Si el metge et recomana fer exercici moderat i no pas fer maratons per alguna cosa serà...
ResponEliminadepèn del que sigui moderat .....li has preguntat?
EliminaSempre he cregut que una marató era fer 42 quilometres, ara resulta que són 195 centimetres més, cada vegada m'ho posen més difícil.
ResponEliminaeeep que són 195 metres més no pas centímetres
EliminaUna visió molt filosòfica la teva, amb molt de simbolisme.
ResponEliminaTots fem la nostre Marató particular, no sempre ben preparats, uns més fortuna que altres.
Com diuen l'important no és l'arribada, sinó com has fet el camí. (Bé, no sé si ho diuen així exactament, però aquesta és l'idea)
són coses del cansament mental que em fan filosofar ni que sigui de pa sucat amb oli .....tens raó allò important és com hem caminat
ResponEliminaabraçades