Paisos Catalans

diumenge, 20 de febrer de 2011

La mirada des d'aquell forat

 Laura Tens convida a participar en un joc literari i heus aquí la meva participació:
De sempre, de quan vaig tenir la primera certesa de tenir memòria  i que érem memòria, vaig romandre tancada entre aquelles quatre parets, cinc ,per ser més precisos, si cal comptar el sostre com si es tractés d'una altra paret, horitzontal cel de maó , pintat de blau . La meva reclusió no era pas voluntària, una veu dins el meu cap m'havia empresonat allà dins, la ment m'havia encerclat de murs i m'impedia sortir.....

A poc a poc, molt lentament vaig aprendre a fer realitat el que se'm dibuixava dins meu, si la ment m'havia clos allà també podia deslliurar-me'n....amb molt d'esforç vaig projectar al sostre un munt d'estels i núvols blancs de totes les formes possibles, i un sol per fer construir dies i una lluna per bastir les nits....

Ja tenia un cel i aleshores vaig dedicar totes les meves energies a construir una porta, una porta que em permetés sortir d'aquella presó....encara no he reeixit en l'intent però almenys he obert un forat, un forat prou gran per mirar cap l'exterior....i en breu faré el forat més gran i sortiré a la realitat o entraré , encara no sé si sortir a l'exterior significarà entrar en un altre món o si m'endinsaré encara més en un altre espai tancat....

Semble que veig uns altres ulls mirant-me....són els teus?

14 comentaris:

  1. Mmm... doncs m'has xafat la idea... a mi se m'havia acudit escriure una cosa semblant, he esperat massa! Bé, veuré si ho maquillo una mica i surt alguna cosa reeixida.

    ResponElimina
  2. Profund i màgic, és aquest relat. Dibuixar estels en el sostre obre moltes portes i desitjos de sortir. M'agrada l'albir de la llibertat.

    ResponElimina
  3. sí són els meus ulls, que amb posat reflexiu li donen voltes a si serà sortir de la realitat o entrar-hi...
    abraçades reals :)

    ResponElimina
  4. Bon relat on ens cal aquesta màgia per sortir dels entrebancs diaris.

    ResponElimina
  5. Va!! Ho estàs fent molt bé!! Una mica més d'esforç i ja tindràs la porta feta!!... sort, sort, sort!! :-))

    ResponElimina
  6. Boníssim, Elfri i molt estratègic, preciosa!

    Construir les pròpies presons... i destruir-les després. I va per bon camí... ja té el forat fet i si uns ulls que veu li agraden... sortirà encara més de pressa. :)

    ResponElimina
  7. I a viure el món exterior i a teixir relacions amb la bona gent que hi corre i a acumular experiències d'amor, d'alegries, de riures, de sentimens, de desil·lusions (que també n'hi han que això no és cap camí de roses)... en definitiva, de viure!

    ResponElimina
  8. Bon relat! Aquí si que aplica allò de veure el món per un forat. Interessant la reflexió a la que convida i molt poètic aquesta pintada de sostre que hi has inclòs. Moltes gràcies per la teva participació.

    ResponElimina
  9. Veure el món per un forat, en el cas de algú que està tancat a dintre seu és tot un avanç, siga el que siga que trobe fora.

    Salut!

    ResponElimina
  10. Moltes gràcies pels vostres comentaris!

    ResponElimina
  11. Uii que ja feia dies que no em passava a visitar-te :(
    Però he tornat en un bon dia, et felicito per la idea del relat és molt original. La imaginació al poder i l'esperança com a bandera.
    Molt bonic :)

    ResponElimina
  12. Ostres Elfree, havia passat per alt la teva participació al joc literari de la Laura!
    Un molt bon relat per descriure com l'angoixa d'un captiveri imposat, es pot superar per mantenir l'esperança de superar una situació tan adversa.
    Felicitats. ^_^

    ResponElimina