Paisos Catalans

dijous, 10 de novembre de 2011

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Massa jove per dir adéu Montserrat ! Ja no és temps de cireres i encara ens demanen i ens prenen el sabó per tanta roba que hem de rentar! Els catalans i catalanes comencem a perdre el fil de la memòria que ens uneix al nostre passat i el teu ingent i magnific treball sobre els catalans als camps nazis ens ajuda a trobar aquest mal record per a no oblidar-ho....vas escriure i descriure el teu món a través dels teus llibres...vam pronunciar adéu a Ramona i gràcies a tu vàrem pintar totes les hores i els minuts de la nostra joventut de color violeta ....

I jo una noia de 15 o 16 anys, no recordo més que en nebulosa el record viscut, durant una presentació d'un llibre ( no era teu sinó d'algú altre del qui he oblidat el nom i el títol) acompanyada d'un vell amic del pare, escriptor també, et va conèixer ( si podem usar el mot en un senti molt laxe) i va bescanviar unes paraules maldestres amb tu....aleshores estaves preparant el teu llibre sobre els catalans als camps  nazis .....

I tinc un altre punt de coincidència ....tu no ho vas saber mai, vaig conèixer i compartir una tarda amb el teu fill petit....jo aleshores ja amb 16 o 17 anys i dins una colla diversa i variada de companys, amigues i conegudes...va resultar que una de les noies era el cangur del teu fill.....i el va dur a passejar amb nosaltres...què devia tenir? un anyet potser...era rosset , preciós....més tard la vam acompanyar a deixar la criatura a recer... davant una porta d'una casa de la dreta de l'Eixample ....i li vam dir adéu i el nen va  correspondre amb aquella manera tant dolça que tenen els petits de fer adéu amb la mà....
Digues que ens estimes encara que sigui mentida....

25 comentaris:

  1. Tot en un sol pac i molt ben compactat.

    Bons records, bon homenatge.

    ResponElimina
  2. Vida, records, literatura, coincidències. Tot ajuda a dibuixar la seva imatge, bastant desdibuixada els últims temps, a causa de les modes que segueixen els editorials. Hi ha llibres que són difícils de trobar i no hauria de ser així.

    ResponElimina
  3. Molt emotiu, Elfree. La Roig és una de tantes assignatures pendents que tinc. Miraré d'aprovar-la el més aviat possible.

    ResponElimina
  4. Quin post més ben fet, un repàs a l'obra de l'escriptora i un emotiu i personal homenatge. M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  5. Un homenatge diferent, amb molt de personal, íntim, dolç... M'ha agradat molt llegir-lo! :-))

    ResponElimina
  6. Elfree, segur que ella ens ho diria...

    quin post més tendre.. i quin goig haver pogut estat tan a prop d'ella..i compartir vivències..
    Avui hauria de sortir alguna de les seves columnes al Periódico, no? compar-lo, llegir-la..
    que tinguis un molt bon dia!!

    ResponElimina
  7. Que bonic, Elfree, que emotiu!

    Les anècdotes són diferents per a cadascun de nosaltres, però em sembla veure que la proximitat amb que la sentíem, és la mateixa.

    M'ha encantat. Gràcies!

    ResponElimina
  8. Avui, com no podia ser d'una altra manera, podem trobar tot un reguitzell de Blocs dedicats a la Roig. Està molt bé la manera que has anat desgranant la seva obra, la qual he anat descubrint en els últims anys. Val molt la pena

    ResponElimina
  9. Íntim i bonic, Elfreelang! Molt bonic...

    ResponElimina
  10. Què maca l'anècdota de la "trobada" amb el petit Roig. Entre tots plegats m'heu fet venir moltes, moltes ganes de llegir algún dels llibres de la seva mare!

    ResponElimina
  11. QUina il.lusió tenir a prop al seu fill, Free! Imagino l'alegria que això et deu produir. La sensació. La companyia, encara que sigui llunyana.
    QUants records que tenim d'ella, quantes referències!
    Això és bonic. Senyal que a moltes i a molts ens va marcar.
    Això que diu la PIlar, sobre on nassos aconseguir els seus llibres. El temps de les cireres, el vaig comprar per internet en una llibreria de Màlaga. No el vaig trobar en tot Barcelona. A mi em faria vergonya ser o formar part de les editorials catalanes. Molta.

    M'ha agradat molt el teu post Free. MOlt. Segur que ella, penso com la Lol's, us ho diria que us estima...

    ResponElimina
  12. Massa jove, sí...però lligant fils quins records has trenat.
    Emotiu Elfree!

    ResponElimina
  13. Aquests petits grans homenatges a na Montserrat Roig avui són donatges que ens retornen a les seves lletres i ens aporten molts records bonics. Gràcies, Elfreelang, per compartir-los amb nosaltres.

    ResponElimina
  14. Bon article cosint noms de la seva obra.

    PD. Aviam Elfree, ja serà casualitat, però aquesta noia que era la cangur estudiava a la mateixa escola que jo(Però ara no recordo el seu nom)

    ResponElimina
  15. Quin post més ple de sentiments i records. Ostres, és ben bé que entre tots els posts, s'ha fet una grandíssim homenatge! Quins records més emotius..

    Un vídeo que ha penjat la Carme a ca la Maira, l'Isabel Clara Simó diu que tots els catalans s'haurien d'haver llegit el seu llibre dels catalans als camps nazis, i s'hauria de rellegir de tant en tant per tenir la memòria fresca. Jo no me l'he llegit, però ja ho faré...

    ResponElimina
  16. Un homenatge ben personal i ple de records. Preciós.

    ResponElimina
  17. No sabia que avui fes els anys de la seva mort, vint ja?
    No he llegit gaire d'ella, mira, avui que aniré una estoneta a la biblioteca amb el nen n'agafaré alguna cosa.
    Petons

    ResponElimina
  18. Quin homenatge tan bonic Elfree. Farcit de records bells i càlids. Molt bonic.

    ResponElimina
  19. Elfreelang, quines casualitats, no? I tantes persones anònimes o oblidades que han passat pel nostre costat i que mai hi haurà una guspira que ens farà recordar qui eren o quina vinculació varen tenir posteriorment amb nosaltres. Cares i món!

    ResponElimina
  20. Casualitats...sí Víctor la vida n'és plena ja saps allò del mocador...gràcies!

    ResponElimina

benvinguts comentaris