Paisos Catalans

dimecres, 14 de setembre de 2011

Temps foscos

Ho confesso m'he estant llegint fragments d'El capital , sí allò que va escriure aquest senyor....més que res a veure si trobava l'entrellat a aquest tobogan de bogeria en el que ens han ficat.....a veure si al juliol van acordar el segon rescat de Grècia....perquè esperen tant?  a que peti tot? i si peta tot que serà de nosaltres? el que més em reca , egoistament parlant, és que no tinc deutes jo, mai he comprat a crèdit, encara que sembli increïble...si no he tingut diners per fer una cosa no l'he fet, no he tingut mai el costum o la necessitat de gastar-me allò que no tenia i de comprar amb diners ficticis....és clar que en la meva família vaig aprendre que si en tens dos no pots gastar-ne tres, que pagar a terminis sí, si calia i es podia afrontar però no si preveies que no podries pagar...no és cap mèrit , ho he aprés...vaig aprendre que si podies anar estalviant ho feies per tenir un raconet per allò que necessitessis més endavant.....ja ho sé, prou ho sé, hi ha gent que té tants pocs ingressos que l'estalvi és somiar truites....conec gent que no arriba a final de mes .... i ara encara és molt pitjor. hi ha molta gent que passa gana, que no té ni el més fonamental : una feina i un sou....
Tot aquest gran embolat, embolic, tripijoc de capitals i de cosines de risc i de deute que ens arrabassa serveis fonamentals com la sanitat, l'educació, drets : dret a un habitatge digne, a una feina, a la salut... amb els nous grans gurús materials que són les agències de risc ( aquestes que  van ser més cegues que un talp amb els ulls embenats i no van veure ni preveure res de res) amb aquest del FMI ( foteu-vos més idiotes!)......tot plegat és per a deprimir el més optimista....eleccions? democràcia? si ens manen uns quants arreplegats que maneguen els diners del món ! i a sobre estem presoners dins un vaixell plural però vaixell "rojigualdo" que fa aigües per tots costats i ens obliga a compartir un destí que que si fos tot nostre potser serien capaços  de canviar el rumb .....lligats de mans i peus....i a sobre tenen l'excusa perfecta  per anorrear-nos.....
Estic desanimada, sense ànim ni ànima....una Catalunya que depengués d'ella mateixa potser se'n sortiria.....

14 comentaris:

  1. L'home aquest de la barba tenia molta raó en el que dia... especialment en allò de que se'n anirem tots a pique!

    ResponElimina
  2. Elfree, respira fons. Així, molt bé. Va, vinga, on era la nau de l'altre dia? Au, anem a donar una volteta i confia en els déus de l'Olimp. Tant i tan bo ha estat tot el que ens ha donat Grècia que l'enveja és molt dolenta. Els bàrbars deurien relaxar-se un poquet, perquè com diu el Woody Allen els japonesos -i els xinesos- no miren, sospiten.

    ResponElimina
  3. Espero no haver contribuït a desanimar-te, Elfree, amb l'últim post meu. És una mica per desanimar el més pintat, la situació és la que és, però penso que al final, sempre, preval el bé sobre el mal, la llum sobre la foscor, i crec de debò que ens en sortirem.

    Amunt amunt, i ànims!

    ResponElimina
  4. Una reflexió profunda...Tinc els meus dubtes sobre que algú pugui ensortir-se sol, però. Millor no barrejar coses.

    ResponElimina
  5. M'agrada això que expliques que t'han ensenyat, a no gastar el que no es té, ja veus que a no tothom l'ensenyaven igual. Jo sóc força així, però ara m'he comprat un cotxe que pago a terminis, ja veus tu. Espero no penedir-me'n, de moment vaig tirant...

    ResponElimina
  6. Elfree, jo m'he anat fent independentista (no fa gaire em llegia "El camí de la independència" del Cardús per acabar de convènce'm, i tinc per llegir-me "Adéu Espanya! Adéu Catalunya!, que també em convencerà"). No crec que es resolgui tot amb la independència, però és esperançador pensar en construir una nova república..., que Marx ens ajudi! :-)

    ResponElimina
  7. Elfri, no, no, no ens hem de deixar desanimar. No és que jo pel que fa als afers col·lectius tingui molts ànims. Sempre dic que sóc optimista a nivell personal i pessimista a nivell col·lectiu, però al menys hem de mirar de no deixar-nos enfonsar. Penso que de crisis ja n'hi ha hagut moltes i que ... al final sempre hi ha una sortida. No sé quina ni em pertoca a mi de buscar-la, que jo de calers no ho entenc res... però en sortirem.

    Vinga, una abraçadeta d'ànims.

    ResponElimina
  8. M'he sentit absolutament identificada amb aquest paràgraf teu "jo, mai he comprat a crèdit, encara que sembli increïble...si no he tingut diners per fer una cosa no l'he fet, no he tingut mai el costum o la necessitat de gastar-me allò que no tenia i de comprar amb diners ficticis..." jo també ho vaig aprendre de casa. I crec que és així com s'ha d'educar.

    Jo em quedo parada de saber que hi ha gent que demana un crèdit per pagar-se un creuer... o per fer una súper festa de Primera Comunió (això no ho he entès mai)... o per comprar-se un cotxe nou perquè el veí...

    Ahir, per la ràdio van parlar d'un llibre "Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència" de Modest Guinjoan i Frances Xavier Cuadras... en el que es veu que expliquen que la independència és absolutament viable

    ResponElimina
  9. comprar amb diners ficticis, ficticis del tot del tot, tan ficticis com que no existeixen.. és clar pagar amb allò que no existeix és no pagar, és a dir deutes, i els deutes si no es paguen amb diners es paguen d'una altra manera, ara la manera és ser governats des d'encara més lluny.. de fet som governats pels qui tenen els diners .. molts faríem alguna cosa per arreglar-ho, el tema és quina cosa es pot fer? pensem-hi! des del meu punt de vista una de les poques formes de poder i decisió que tenim és gestionant el que consumim, això vol dir deixar de consumir allò que fabriquen empreses que no tenen una manera ètica d'actuació, ni amb els treballadors, ni amb els sous, ni amb el medi ambient ni amb res.. no consumir-los i si cal només consumir pa i vi fins que calgui!
    m'ha agradat molt el teu escrit, no dir les coses clares no ajudaria a millorar-les.

    ResponElimina
  10. El teu resum en forma de conclusió és del tot encertat, "una Catalunya que depengués d'ella mateixa potser se'n sortiria" i sense punts suspensius ni condicionals, amb contundència. Segurament els que estem ofegats tindríem més possibilitats, perquè som treballadors i lluitadors.

    Jo també he estat educada amb els teus valors, no estirar més el braç que la màniga. Ara tot es presenta bonic, factible i com un desitjos caramel que si no el tastes ja no ets ningú. Així anem!

    ResponElimina
  11. M'agrada això de no gastar ni no n'hi ha... i és que fa un temps la gent va començar a tirar la casa per la finestra i ara ja no tenen ni casa, ni finestra...
    Jo no crec en rescats, s'inventen el que volen, paraules i paraulotes per fer-nos creue el que els interessa. Jo ja no crec en res... i gairebé en ningú.
    Salut i.... esperança??
    una abraçada.

    ResponElimina
  12. No sé què més puc afegir. La seva anàlisis crec que és encertadíssima ( a part de ser la mateixa que feim tots els mortals). Tot i que discrepo de la darrera premisa, crec que el seu post és molt endevinat. A mí sempre m'assalta la mateixa pregunta: qui s'està fent d'or amb tanta crisi i tanta desconfiança dels mercats? Qui són els mercats?

    ResponElimina
  13. Jo n'estic convençut. Junts i sols aniríem més lluny. Bona reflexió!

    ResponElimina
  14. -gràcies maria crec que l'hauríem de rellegir l'home de la barba!
    Vicicle respiro fons i penso en en Plató, Sòcrates, Parmènides ,Heràclit com a mínim per una vegada qualque temps passat fou millor
    -Ferran no t'amoïnis, la culpa és de la realitat i dels qui han creat aquesta situació no pas teva...
    -gràcies Pilar no sé si barrejo o no però crec que una cosa es lliga a l'altra
    -XeXu estic convençuda que saps el que fas i que pots pagar els terminis del cotxe...jo ho deia per tots els qui han estirat més el braç que la màniga
    Gemma jo cada dia que passa m'estic convencent més que és l'únic camí possible...o quasi l'únic
    -Carme jo també em pensava, o volia creure que sortirien gent amb bones idees, amb alternatives vàlides i creatives però em desanima veure que les solucions intentades són cada vegada les mateixes...tanmateix és millor conservar un cert optimisme però és difícil, gràcies
    - Assumpta veig que tornem a coincidir....jo tampoc he entès mai que hi ha gent que es gasta el que té no té....ens hem sortirem espero, vull creure-ho!
    -Gràcies lolita no en som conscients que podem fer petits canvis i que junts podríem canviar moltes coses...mercats d'intercanvi...banca ètica, cooperatives, fer xarxes solidàries ....
    -Quadern de mots jo crec que sí amb una sobirania plena i poder decidir sobre el nostre destí col·lectiu gestionant els propis ingressos...sense estirar més el braç....
    -Gràcies Alba jo ja no sé en qui creure, en algunes persones sí que hi crec i hi confio per sort potser no tot està perdut
    -gracies oscar a mi també m'agradaria saber qui està traient profit de tot això que fa tan mal
    Jordicine gràcies! si més no gestionaríem els nostres diners

    ResponElimina