L'altre dia la meva alter ego real no virtual anava cap al metro ...vaig besllumar una figura humana dormint a terra , gairebé mig cos a la calçada, i semblava no respirar ....és un xicot negre que fa massa temps que malviu al carrer, de vegades el veig passar, caminant i parlant sol , com en un mormoleig, en la seva llengua, amb la mirada perduda i trista ....primer vaig passar de llarg però la consciència em fa fer rau rau i m'hi vaig acostar amb esglai al cor que no fos mort....li vaig dir si es trobava bé...va obrir els ulls, deia que si ,que volia agua .....vaig anar a un super de la vora i li vaig portar una ampolla gran d'aigua i li vaig donar cinc euros per que com a mínim es comprés un entrepà.....des de llavors no l'he tornat a veure .....
El més deplorable és comprovar com ningú li feia cas, ens hem tornat tant inhumans, tant insensibles ,que podem caminar sense aturar-nos quan veiem una persona a terra ?
Bé quan van veure que m'hi apropava, almenys dues persones s'hi van acostar també , un noi pakistanès treballador d'un bar i un senyor amb un gos....això demostra allò de les conductes que s'encomanen, si tothom passa de la gent la gent s 'hi avesa a passar .....fa no gaire van quantificar en unes 941 persones les qui dormen i viuen al carrer , a Barcelona en el cens i la posterior enquesta que fa efectuar Arrels amb la col·laboració de molts voluntaris ......
Som persones tant si tenim la sort de viure sota un sostre com si no en tenim.
Som persones tant si tenim la sort de viure sota un sostre com si no en tenim.
Pel motiu que sigui, no ens agrada ser els primers a fer alguna cosa. Si hem d'anar-hi nosaltres, segurament no ens atrevirem. Si veiem que algú altre hi va primer, potser sí. No sé per què ens passa, però jo no seria una excepció, em costaria molt fer el primer pas a mi, tret que conegui la persona, que això ho facilita tot.
ResponEliminatens raó potser el fet d'iniciar una acció, la que sigui, ens ve costa amunt.... per por ?, vergonya? o ves a saber.... el perquè ....,sincerament, d'entrada vaig tenir la temptació de no aturar-me, de no anar-hi però tenia un rau rau que em va fer anar cap a ell....
ResponEliminaCrec que hi ha una part de por... de la persona, potser, però no només de la persoba, també de les coses inesperades que poden succeir...
Eliminatenim por del desconegut de posar-mos en embolics de trobar problemes però t'asseguro que són persones que agraeixin una salutació fins i tot ...la soledat en la que viuen és brutal....
Eliminasovint la gent sense sostre ens produeix rebuig només per el sol fet de ser el que són, però ens oblidem sempre que són de rassa humana i que molts no tenen culpa de ser on són. El més trist de tot és que no hi ha una solució per el tema. Si ajudéssim a aquesta gent, altres vindrien i amb un parell d'anys tindríem el país ple, perquè les veus corren i tothom s'aprofita de tot. Hauria de ser una solució global.
ResponEliminaD'altre banda si no els ajudem estem fent evident la nostre poca humanitat.
Menys armes i més socialització.
cap de les persones que malviuen al carrer hi estan per gust....les causes són moltes i variades i qualsevol de nosaltres s'hi podria trobar algun dia ....no té res a veure ajudar aquesta gent amb cap efecte crida de ningú són problemàtiques diferents:la immigració i la gent que viu al carrer, és cert que alguns són estrangers però molts són espanyols, catalans fins i tot ....gent que un dia va tenir família, amics feina i un sostre....
EliminaTots som persones, i tant... Crec que a vegades ens sentim tan impotents que ja no sabem què fer, ni com actuar...
ResponEliminaés cert Carme però com saps la impotència es cura actuant sempre podem fer alguna cosa per petita que sigui
EliminaTanta misèria, tant dolor arreu ens immunitza, o el que es pitjor ens deshumanitza. Ens malfiem d'ells i ens costa empatitzar-hi. Penso que vas se valenta, Elfree, costa donar el primer pas.
ResponEliminaJo, junt amb uns amics vam viure un cas semblat, però l'home no volia ajuda, vam tenir que trucar a la urbana perquè l'home semblava pertorbat i tenia, també, les cames a la calçada. Molt perillós per ell.
Quan farem la 0,0?
No se´si va ser valentia Glòria però em feia un ai al cor....abans respecte al cas que expliques se que hi havia uns equips de carrer formats per un/a psiquiatra o psicòleg i un/a un treballador social que anaven fent recorreguts per estar al cas, precisament de la gent que viu al carrer i té un trastorn mental...això era anterior de la estafa crisi on estem ...d'aviat fa dies que tinc in mente trucar-te ...d'aviat em poso en contacte amb tu
EliminaTrobo que estem massa acostumats a mirar cap un altre cantó...Segurament més que per falta de solidaritat, de vegades és perquè no sabem com actuar i fem el què ens més fàcil i potser també depèn de l'estat d'ànim que tinguem aquell dia...No hauríem d'esperar mai que un altre fos el primer!
ResponEliminaPetonets.
tens raó M Roser algú, però, ha de fer el primer pas després tot és més fàcil, la fundació arrels té al seu web i també en aplicacions per mòbil eines per dir-lis on hem vist una persona dormint al carrer es faciliten les dades de la situació i ells miren de posar-se en contacte
ResponEliminaRecordo alguns estudis que es van fer als Estats Units sobre el paper dels models en els canvis de les actituds de les persones molt interessants. En un en concret, introduïen una persona a les dutxes d'un gimnàs que tancava l'aixeta mentre s'ensabonava, cosa que es veu que no feia la majoria dels usuaris. Es va aconseguir que, per imitació (som micos, no es pot oblidar) molta gent també tanqués l'aixeta mentre s'ensabonava i no deixés perdre l'aigua. El consum d'aigua del gimnàs es va reduir espectacularment. I Gandhi deia "Sigues el canvi que vols veure al món", i tu ho estàs fent. Abraçada
ResponEliminagràcies Ignasi ....està bé imitar bones conductes i tant debò s'encomanessin encara més ....de gust et torno l'abraçada
ResponElimina