Paràbola

Paràbola moderna docent:
I ara t'ensenyaré a repartir panets i llonguets....a veure.... a tu et traiem tots els panets i no te'n queda cap i tots els teus panets els repartirem equitativament ; tots els teus panets són per aquesta altra fornera.....si tu ja feia quatre anys que tenies els mateixos panets!!! Veus que be que hem repartit? A més com que et queden pocs llonguets ja et farem fer coques, ensaïmades i bunyols....sobretot bunyols i no t'amoïnis per res que només era per repartir els panets.....equitativament.

Les oficines de Hopper tenen un no sé què

EL SECRET

EL SECRET

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim

estiu. De bon matí, abans que el telèfon

no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.

Prendrem el tren més lent, i baixarem

a la tercera estació, en un poble

de terra sense verds. El disc vermell

d'una taverna ens donarà el senyal.

Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,

mirats pero sense mirar, ens prendrem

la tèbia cervesa del silenci.

Tornarem ben segurs que cap record

no ha nascut en nosaltres. Quan trobem

el primer amic, comprendrem que aquell dia

ha estat el del prodigi, que s'han dit

el mot senzill i just, i tothom riu.

Riurem també, i guardarem el secret.

I sobretot després, quan els turmenti

d'haver-se descobert que no es volien

tal com eren i hauran tornat a ser,

i s'agermanin tots en l'odi mutu,

callarem. Que no sàpiga ningú

que no vam dir ni sentir res. Que puguin

odiar-nos també, fraternalment.

Un castell als Pirineus (Magritte)

Sísif deixa anar la pedra rodolant muntanya avall!!! Almenys ja he enllestit algunes coses pendents: avui he acabat el curs de post grau..i just ahir vaig acabar i enviar el treball que havia de fer...uf quin pes m'he tret del damunt !! i posaré avui un quadre de Magritte on també hi ha una gran pedra però aquesta sura en l'espai i dalt hi ha un castell.
Vull fer canvis. Petits canvis però un petit canvi pot moure una muntanya, una serralada...i fin i tot un continent.. ara podré llegir per plaer...per exemple....

Relats conjunts: Cafè de Nit

Ningú se'n va adonar que mai havia sabut jugar al billar ....cada tarda feia el mateix ritual...sortia de casa..una mica net no gaire excessivament...Em posava el mateix vestit de vellut, encara feia una certa patxoca però es veia un xic marcit i espellucat com la meva pròpia ànima.Caminava pel carrer sense presa, molt a poc a poc, amb la decisió ferma de no veure ni un sol glop d'absenta i de reptar a tots a una partida de billar. Mai ningú se'n havia adonat que no sabia jugar. Entrava al cafè. Anava cap a la barra, no no demanaria pas un got d'absenta- la dama blava- però no me'n podia estar i el demanava . I me'l bevia. I em demanava un altre. No volia beure'n més. només volia reptar a tothom a una partida de billar i guanyar, i fer impossibles caramboles, i agafar el tac amb les mans i fer inversemblants jugades però mai havia après a jugar....

Tornava a beure i a beure un altre got i un altre i un altre...però no m'embriagava no.. em quedava palplantat davant la taula de billar del centre del cafè.. palplantat com un estaquirot..i incapaç de pronunciar paraula. I així passava les tardes..curull d'absenta per dins i per fora davant la taula de billar incapaç de dir cap mot en veu alta, reptant en silenci a tothom a una partida impossible de billar...esperant que algú interpretés correctament el meu silenci i agafés el tac i em fes una ullada i em digués juguem?

Però ningú em mirava, ningú em dirigia cap mirada ni que fos de reüll ni ningú em parlava...i jo restava allà al mig dret, sense moure ni una pestanya, ni un sol múscul fins que a l'hora de tancar el local , quan el cambrer escombrava els papers i les burilles..m'escombrava a mi també cap a la nit, cap el carrer i poc a poc recuperava la mobilitat i lentament , molt lentament, me'n tornava cap a casa.

Tamara de Lempika: Autoretrat en el Bugatti 1932

CONTE per 365contes (bajoqueta)

PERDUT

Teclejava amb ràbia amb només dos dits de la mà esquerra i només dos dits de la mà dreta totes i cadascuna de les paraules que amb prou feines li rajaven a dolls incontinents per la boca, per les dents, per les narius per les orelles i els llavis i sobretot pels capcirons del dits .....

Portava dies i nits, hores i setmanes, mesos fins i tot ,abocat a l’ única finestra del món que tenia a l’abast: la pantalla del seu portàtil ......contínuament , de dia i de matinada. Sense poder aclucar l’ull, condemnat a una vigília sense aturador. No sabia qui era, no recordava el seu nom, no recordava on ni amb qui vivia, ni tan sols estava segur de si era home o dona, o si vivia o era un cadàver que teclejava amb fúria les tecles del seu portàtil amb els dos dits de la mà esquerra i amb els dos dits de la mà dreta....

Quan temps ,quan de temps des que es va baixar aquell programari nou....prometien meravelles....que era quasi màgic ...t’estimulava la creativitat...

Em llevo del llit i a les palpentes obro l’interruptor del llum del passadís......vaig cap a la cambra de bany... per la finestra tinc de sobte una visió que ja és quotidiana però que avui m’esvera més que habitualment....aquell paio que porta dies i dies en la mateixa posició davant d’un ordinador i davant dels vidres de la finestra del davant de casa meva està insòlitament immòbil.....jo diria que encara que ja estava avesat a veure’l en la mateixa posició li noto un no sé què diferent, perceptiblement diferent... és com una estàtua .....I si és mort?

El sergent i els dos mossos van esbotzar la porta...se sentia ferum de mort i el veïnat els havia avisat .... Davant de la finestra una mena de mòmia sense benes en posició com si estigués escrivint... la pantalla del portàtil oberta i un text a mig fer .... la pell era ennegrida i eixuta, tot ell era d’un color grogós i a les mans només hi tenia dos dits.....