Paisos Catalans

dissabte, 20 de juny de 2009

Relats conjunts: Cafè de Nit


Ningú se'n va adonar que mai havia sabut jugar al billar ....cada tarda feia el mateix ritual...sortia de casa..una mica net no gaire excessivament...Em posava el mateix vestit de vellut, encara feia una certa patxoca però es veia un xic marcit i espellucat com la meva pròpia ànima.Caminava pel carrer sense presa, molt a poc a poc, amb la decisió ferma de no veure ni un sol glop d'absenta i de reptar a tots a una partida de billar. Mai ningú se'n havia adonat que no sabia jugar. Entrava al cafè. Anava cap a la barra, no no demanaria pas un got d'absenta- la dama blava- però no me'n podia estar i el demanava . I me'l bevia. I em demanava un altre. No volia beure'n més. només volia reptar a tothom a una partida de billar i guanyar, i fer impossibles caramboles, i agafar el tac amb les mans i fer inversemblants jugades però mai havia après a jugar....


Tornava a beure i a beure un altre got i un altre i un altre...però no m'embriagava no.. em quedava palplantat davant la taula de billar del centre del cafè.. palplantat com un estaquirot..i incapaç de pronunciar paraula. I així passava les tardes..curull d'absenta per dins i per fora davant la taula de billar incapaç de dir cap mot en veu alta, reptant en silenci a tothom a una partida impossible de billar...esperant que algú interpretés correctament el meu silenci i agafés el tac i em fes una ullada i em digués juguem?


Però ningú em mirava, ningú em dirigia cap mirada ni que fos de reüll ni ningú em parlava...i jo restava allà al mig dret, sense moure ni una pestanya, ni un sol múscul fins que a l'hora de tancar el local , quan el cambrer escombrava els papers i les burilles..m'escombrava a mi també cap a la nit, cap el carrer i poc a poc recuperava la mobilitat i lentament , molt lentament, me'n tornava cap a casa.

15 comentaris:

  1. I tant que te n'has sortit. Un bon relat! Felicitats.

    ResponElimina
  2. Gràcies kweilan el teu era infinitament més bo i els altres que he llegit també....el proper el faré millor (espero)

    ResponElimina
  3. Pobre home. Tot plegat és una mica inquietant. M'agrada la manera com està escrit.

    ResponElimina
  4. Potser és el mateix home que viu desesperat al meu blog. Tenen punts en comú, no et sembla?

    ResponElimina
  5. sí.. pobre home... tothom es mereix que li donin una mica de conversa.. ni que sigui res, un moment, i de temàtica tonta.. no?

    ResponElimina
  6. Gràcies XeXu jo em pensava que no m'havia quedat del tot bé, Virgínia em penso que sí que té punts en contacte...sí Clarissa Vaughman el pobre home demanava almenys un mot....

    ResponElimina
  7. Ei Elvira, et contesto aquí perquè no sé si passaràs per casa meva. M'ha fet gràcia que destaquis això de fer servir el quadre com a element de la història, no des de dins del meu relat. Em sembla que debutes, i m'he descuidat de donar-te la benvinguda. Bé, jo no tinc res a veure amb RC, eh, només hi participo, però és cortesia, no? El cas és que no diu enlloc que s'hagi de fer una història amb el que es veu al quadre, com si estiguessis dins. El quadre és el motiu, i tu pots fer el que et surti, la inspiració que tinguis. La gràcia és anar variant, i jugant amb les diferents possibilitats que tens. Espero que t'animis a continuar escrivint relats, a mi m'encanta!

    ResponElimina
  8. No si jo t'ho deia com un mèrit...el quadre és el motiu però jo m'hi he posat dins i tu per fora i ja està bé que sigui així...gràcies per la benvinguda XeXu!! M'agrada força escriure i per descomptat seguiré...

    ResponElimina
  9. A mi també m´ha agradat. transmet moltes sensacions i has fet una bona descripció dels sentiments i dels espais. Pobre, ningú ni tan sols se n'adona que hi és.
    Salutacions.

    ResponElimina
  10. Bon relat, Elvira! Pels comentaris he vist que era la primera vegada, així que ben vinguda i enhorabona, que t'ha quedat molt bé! :D

    El teu protagonista l'he vist clarament, tot i que des del punt de vista de fora: he pensat en aquell borratxo que és sempre al bar, sigui el dia que sigui, faci el temps que faci..., que és allí sense dir res a ningú, només bevent i benvent... buff!

    ResponElimina
  11. Pobre home, totalment ignorat :$

    Benvinguda als RCs!!

    ResponElimina
  12. Deu ni dor, quina imatge més trista la d'aquest home embriagat i sol, esperant coses que mai no passen, sent escombrat cap a la nit... M'ha agradat molt el teu relat, l'has escrit molt bé! felicitats!

    ResponElimina