Paisos Catalans

dimarts, 16 de juny de 2009

Paisatges de Hopper .Article de Jordi Lavina

Com que no tinc temps ara per ara de llegir-me els llibres que m'esperen i menys d'escriure una ressenya personal em permeto de posar paraules alienes que parlen de Paisatges de Hopper. Prometo dir la meva dintre d'uns dies.

JORDI LAVINA

Paisatges de Hopper

L'ècfrasi és una modalitat literària que consisteix a descriure una obra plàstica. Un dels primers exemples ecfràtics, ens el va fornir Homer, a La Ilíada, quan evoca amb pèls i senyals l'escut d'Aquil·les. Un dels més justament cèlebres es troba en l'Oda a una urna grega, de John Keats. Més recentment, el poema Musée des Beaux Arts, d'Auden, recorre també a l'ècfrasi: la caiguda d'Icar al mar, en un racó de món molt poc atent als declivis mítics.

En aquest sentit, un dels artistes que ha fet vessar més tinta és Edward Hopper, la pintura del qual -com s'ha remarcat tantes vegades- resulta eminentment literària. Alguns dels relats de John Cheever o de Raymond Carver podrien il·lustrar-se amb teles de Hopper -o, més aviat, els mateixos relats podrien il·lustrar les seves pintures. Ara fa uns mesos, el poeta Mark Strand va publicar un llibret lluminós, Hopper (Lumen), en què explicava la seva visió d'una trentena de quadres del pintor americà. Sovint, Strand es fixava en petits detalls que fins llavors havien passat desapercebuts. O redefinia les qüestions de la llum, la de la intimitat revelada -gairebé impúdicament- d'unes figures que no podem adjectivar com a tristes i prou; reparava en la composició tan estudiada, «allò que és inabastable, situat al cor de la pintura».

Paisatges de Hopper, de Jordi Coca, es va publicar per primera vegada l'any 1995. Fa gairebé quinze anys, no podia semblar una obra insòlita: es tracta d'un assaig que reivindica el relat de les pintures de Hopper. Però després de llegir el llibre d'Strand, fins a cert punt d'intenció prou similar al del català, jo crec que l'esforç de Coca encara resulta més estimable. Confesso que, tot i el meu interès per la seva obra narrativa, encara no havia llegit el seu Hopper. Encara no coneixia la seva notable investigació estètica i ètica.

Coca planteja el seu treball com una autèntica recerca. I, de fet, gràcies a un ajut, va tenir l'oportunitat de desplaçar-se fins a Califòrnia: a la universitat de Berkeley hi va redactar bona part del llibre. L'obra és una col·lecció ben travada de relats, en què la mà de l'artista no deixa mai de fer-s'hi present, des dels seus primers esbossos i dibuixos fins a les darreres obres de maduresa. Les referències biogràfiques -molt seleccionades- contribueixen a reforçar els diferents períodes formatius de l'artista. Pintura plena de símbols, en què la llum ajuda a desvelar la vulnerabilitat de les figures, sovint nues o mig nues, l'«entranya inesgotable i múltiple de la realitat». Una realitat tan densa «que difícilment la podem anomenar realisme».

Segons Coca, la pintura de Hopper subratlla el silenci i la vacuïtat, no apunta mai l'evidència, es rabeja en les coses callades (ara llegeixin, o rellegeixin, la més alta conquesta literària del nostre escriptor, l'esplèndida novel·la Lena: ¿no fa el mateix?).Es el paisatge «que pensa més que no pas el que veu». Una de les recurrències en l'«extensió d'incerteses» de l'art hopperià és la de la figura «sorpresa en la intimitat». Pensem, per exemple, en el conegudíssim Hotel Room, en què una noia amb poca roba, asseguda en un llit, presumiblement abatuda, llegeix un paper (segons Strand, una carta; segons Coca -que cita unes notes de la dona del pintor- un horari de trens). La «dona sorpresa en la intimitat», juntament amb les icones del paisatge nord-americà: carreteres, trens, hotels, gasolineres, habitacions (de vegades, ben buides)... tot això constitueix la inconfusible marca estilística de Hopper -que va exercir durant molts anys com a dibuixant publicitari-.Jordi Coca va resseguint la intimitat (tan literària) de la seva pintura. «La bellesa incomprensible de la vida», en paraules del prologuista, Marc Soler, que també repara en el «súmmum de l'atreviment» que suposa parlar d'un pintor sense «incloure cap il·lustració de les (seves) obres». No cal dir que això és ben deliberat: el relat que ens ofereix Jordi Coca de cada un dels interiors -i exteriors- de Hopper s'aguanta per la seva intrínseca qualitat literària. Ara bé, després de llegir l'obra d'Strand un agraeix la presència de la imatge a tocar de les paraules que la reviuen o que la reinventen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

benvinguts comentaris