La memòria és tan dolorosa que ens fa una ferida i sagnem com sagnen els records d'una tragèdia?
Com en un teatre apartem el teló i el cel se'ns apareix pintat de blau amb núvols de cotofluix?
Els dos blaus, el del mar i el del cel es barregen com els records...reminiscències passades que perviuen dins el cervell. Empremtes de memòria química. Rastres d'aquelles persones que vam ser i potser encara som. Una fulla caiguda. Un pensament marcit. Una esfera fugida i fugitiva de la veu dels vents de vint anys abans. L'ampit d'una finestra oberta al mar de paraules no dites. El cap tallat, separat, amputat del cos...com si el cos no tingués memòria...com si el cos no vessés records...com si el cos no regalimés tristor i alegria pels porus de la pell...El cap mig dibuixant un tímid i lleu somriure. El ulls tancats. D'esquena al cel. D'esquena al mar. Una esfera perduda. Una esfera de la veu dels vents. una esfera, una fulla caiguda i un cap que dubta.
Això és potser la memòria? Un cop que ens esberla una cella? Una esfera on desem els huracans de la vida?
Una fulla que ens porta la imatge d'un arbre que va ser arbre i ara és fusta morta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
benvinguts comentaris