Temps moderns

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.

Feia nits que dormia malament; maldormia i em despertava de cop i volta, amb la suor regalimant-me del front i la cara pàl·lida com la d'un fantasma, en mig de la solitud de la nit .....els mals sons m'interrompien el descans i a l'endemà no rutllava fina, semblava com si em manqués alguna cosa, alguna cosa líquida o potser sòlida o gasosa que em  feia estar amb la sensació de no ser-hi tota , de restar incompleta , inacabada , com si de la vida em faltessin les lletres vocals mentre les consonants dures be baixa de em portessin a caminar d'esma per un laberint d'intricats i complexos mecanismes sense fre i sobre els que no tenia cap poder .....sempre m'havia tingut en bon concepte , no comprenia què m'estava passant, el perquè de les nits en blanc i la suor i els mals sons que em menaven a atzucacs d'on no sabia com sortir....

Una amiga meva ( baula important en la cadena de les meves amistats) em va aconsellar que anés al metge de la fàbrica on treballaven plegades, al capdavall podria tractar-se d'una d'aquelles malalties professionals i l'assegurança em cobriria els desperfectes i els arranjaments posteriors si calia.....El metge ,després de barrinar una bona estona , em va fer passar a la sala de raigs X.....quan més tard va pronunciar el seu diagnòstic em vaig quedar amb la boca oberta com una roda dentada.....se m'havia ficat un ésser humà diminut dins l'engranatge!!! ecs! devia ser per culpa d'aquell oli greixós que em vaig beure d'un glop! quin fàstic!