 |
| Chop Suey, Edward Hopper, 1929 |
Feia estona i més estona que parlaven...l'una davant de l'altra, gairebé immòbils, amb un posat de quietud i calma: Assegudes i amb el capell posat, gairebé dues ànimes bessones, transmetien un mar de confiança on hi confluïen rius i riades de complicitats, intimitat, records i vivències , teixits després d'anys d'estones compartides, teixides amb els fils de teranyina invisible de lligams ocults, latents , indestructibles....aquells secrets fidels mai traïts....Una bretxa de llum inundava part dels seus rostres i emblanquia encara més el marbre límpid de la taula , la taula que ,més que frontera , era una frontissa més entre elles dues, batent de porta imaginaria que pintava els somnis de color taronja....s'ho dirien tot, s'ho explicarien tot, van prometre en un pretèrit imperfet adolescent que ara s'havia tornat plusquamperfet ...
A l'altra taula fingint converses paraven l'orella....volien captar el que deien , però el xiuxiueig era imperceptible i s'havien d'esforçar a interpretar fragments de fonemes inaudibles perduts dins el cafè ....
- Doppel, no puc ....deixa'm anar....deixa que me'n vagi...en vull entregar ....allibera'm del secret...
-Entregar-te? no no t'ho deixaré fer....després de tant temps...no té cap sentit estimada Gänger...no té cap ni peus....
- Precisament ni cap ni peus....el cos trossejat i mesclat amb l'arrós.....aquell chop suey tant especial....encara tinc malsons...psss em sembla que ens poden sentir...
Mare meva!!! Quin final, si us plaaau!! Elfriiiii :-DDD
ResponEliminaMenys mal que no he menjat mai Chop Suey!! hehehe
Quan més imaginatius són, més m'agraden!! ;-))
em sembla que he pogut sentir la remor de la serra mecànica, destral i ganivets....
ResponEliminaX¬DDDDDDDD...
bona noia, Elfri, bona noia...
un relat fantàstic...!!!
fantàstic!! i pensar que fan cara de bones noies...
ResponEliminaQuan vaig veure el títol del quadre amb el primer que vaig pensar va ser amb el menjar xinès, però caps dels relats llegits en feia esment, fins ara. :D
ResponEliminaBon relat, res és mai el que sembla, amb el posat que tenen de no haver trencat mai cap plat, ni got, ni cos, ni res de res.
ja deia jo que darrerament el chop suey el notava estrany.. el paladar no enganya!
ResponEliminaun relat magnífic amb un final diguem-ne indigerible..:)
Elfree, quin relat! No cal dir-te que la sorpresa final m'ha deixat clavada! hehehe...
ResponEliminaNi cap ni peus... és boníssim!
Aixxxxx, quin final!! Brillant escrit Elfree!
ResponEliminaJajaja. Duríssim! I, a voltes, diu que les parets hi senten. Silenci...
ResponEliminaAquest final tan sorprenent ens desmunta tota la innocència encantadora que emanava d'aquestes noies.
ResponEliminaOstres, si l'Assumpta no hagués fet el seu comentari, jo hauria dit el mateix que ha dit ella, que és el que he pensat en llegir el final! És brutal, amb tota la extensió de la paraula, perquè la pensada és realment bona, però bèstia, no ho negarem. M'ha agradat els noms que has fet servir, es nota que has fet els deures! Bona proposta, quines coses més rares que està generant aquesta imatge...
ResponEliminaImpressionant, Elfri, El gir final és molt original però també està molt, molt ben escrit. Felicitats!
ResponEliminaUn final sorprenent que esgarrifa. Ens ho pensarem abans de tornar a un xinès... ;-D
ResponEliminaCollons! (perdó) però és que aquest final... buffff... quina imaginació més enravessada que tens! ;p
ResponEliminaEt trobava a faltar per la cafeteria.
ResponEliminaPerò si no et sap greu, amb un cafetó en tinc prou, no em ve de gust la tapeta de la casa.
:)
Donaaaaa!! Una cosa és que hi posin gat, a l'arròs, però això... hehehe! Em faràs agafar al·lèrgia als restaurants orientals!
ResponEliminaAi!!!!! Final sorprenent. M'has fet venir al cap un fragment d'aquella obra del metge valencià del segle XV, Jaume Roig, que tot i estar escrita en vers era narrativa, un fragment, referit a una posada on servien carn humana, que Raimon recita de meravella. Aquest és el fragment:
ResponEliminaAllí teníem
de tots potatges,
de carns salvatges,
volateria,
pastisseria,
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d’hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué,
què hi trobaria:
més hi havia
un cap d’orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l’ungla i el dit
tros mig partit!
Tots lo miram
e arbitram
carn d’hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
-filles ja grans-,
era fornera
e tavernera.
Dels que hi venien,
allí bevien,
alguns mataven,
carn capolaven,
feien pastells,
e dels budells
feien salsisses
o llonganisses
del mon pus fines.
Mare i fadrines
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven.
Elles mataven
alguns vedells,
ab la carn d’ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien,
e ja l’omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e celerades,
abominables.
Cert, los diables
com los mataven,
crec los aidaven,
e lo dimoni.
Fas testimoni
que en mengí prou,
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines,
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters,
e llur posada
fon derrocada, [...]
Ostres Elfreelang!
ResponEliminaQuina sorpresa mes macabra... ja ja
(a Almodóvar li encantarà)
Em sembla una molt bona idea crear un text a partir d'una pintura... molt ben trobat i escrit!
M'han recordat a les àvies de "arsènic per compassió".
ResponEliminaBon relat, Elfreelang!
caram quin guisat tant.....inusual, sort que el salva l'escrit....
ResponEliminaBona aportació
Sensacional, sembla obra d'Alfred Hitchcock!!! Et felicito m'ha sorprès moltíssim, i això no tothom és capaç d'aconseguir-ho!!!
ResponEliminaElfree...
ResponEliminaquina por aquestes dues mosses!
Qualsevol s'hi apropa!
Un petó guapa!
Mmmmmmm, deliciós! I agredolç, és clar.
ResponEliminaUn relat que m'engega la curiositat per saber més de la història d'aquestes dues xiques. Molt bo!
ResponEliminaoooh! i a l'altra taula si que tene chop suey, oi?
ResponEliminamolt bo!
Elfree, acabes d'encetar la teua època gore. Glups!
ResponEliminaooooooooostres... les teves encara són més dolentes que les meves ;)
ResponEliminaescolta, no sé si només em passa a mi, però m'apareix la teva pàgina en blau i les lletres en un gris que no em deixa llegir-les, per fer-ho he de passar el ratolí pel damunt... és greu, doctora? O és que el teu blog ja és així?
una abraçada
Moltíssimes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris....( ei novesflors gràcies pel poema ...descarnats ossos....) Montse no, el meu bloc les lletres estan sobre fons blanc el blau és en els laterals...deu ser culpa de blogger...abraçada per a tu també i una molt gran per a tothom a repartir!
ResponEliminaparèntesi el bloc relats conjunts cada mes en proposa un de relat al voltant d'una imatge ( anima't a participar..)
Ara just anava a sopar.
ResponEliminaMolt bo!
vaja,quina parella de malèfiques!
ResponEliminam'ha agradat,molt bon relat
Gràcies Estonetes, Isabel me n'alegro que us hagi agradat!
ResponElimina