Paisos Catalans

divendres, 20 de gener del 2012

Chop Suey

Chop Suey, Edward Hopper, 1929
Feia estona i més estona que parlaven...l'una davant de l'altra, gairebé immòbils, amb un posat de quietud i calma: Assegudes i amb el capell posat, gairebé dues ànimes bessones, transmetien un mar de confiança on hi confluïen rius i riades de complicitats, intimitat, records i vivències , teixits després d'anys d'estones compartides, teixides amb els fils de teranyina invisible de lligams ocults, latents , indestructibles....aquells secrets fidels  mai traïts....Una bretxa de llum inundava part dels seus rostres i emblanquia encara més el marbre límpid de la taula , la taula que ,més que frontera , era una frontissa més entre elles dues, batent de porta imaginaria que pintava els somnis de color taronja....s'ho dirien tot, s'ho explicarien tot, van prometre en un pretèrit imperfet adolescent que ara s'havia tornat plusquamperfet ...

A l'altra taula fingint converses paraven l'orella....volien captar el que deien , però el xiuxiueig era imperceptible i s'havien d'esforçar a interpretar fragments de fonemes inaudibles perduts dins el cafè ....

- Doppel, no puc ....deixa'm anar....deixa que me'n vagi...en vull entregar ....allibera'm del secret...
-Entregar-te? no no t'ho deixaré fer....després de tant temps...no té cap sentit estimada Gänger...no té cap ni peus....
- Precisament ni cap ni peus....el cos trossejat i mesclat amb l'arrós.....aquell chop suey tant especial....encara tinc malsons...psss em sembla que ens poden sentir...

30 comentaris:

  1. Mare meva!!! Quin final, si us plaaau!! Elfriiiii :-DDD

    Menys mal que no he menjat mai Chop Suey!! hehehe

    Quan més imaginatius són, més m'agraden!! ;-))

    ResponElimina
  2. em sembla que he pogut sentir la remor de la serra mecànica, destral i ganivets....
    X¬DDDDDDDD...

    bona noia, Elfri, bona noia...

    un relat fantàstic...!!!

    ResponElimina
  3. fantàstic!! i pensar que fan cara de bones noies...

    ResponElimina
  4. Quan vaig veure el títol del quadre amb el primer que vaig pensar va ser amb el menjar xinès, però caps dels relats llegits en feia esment, fins ara. :D
    Bon relat, res és mai el que sembla, amb el posat que tenen de no haver trencat mai cap plat, ni got, ni cos, ni res de res.

    ResponElimina
  5. ja deia jo que darrerament el chop suey el notava estrany.. el paladar no enganya!
    un relat magnífic amb un final diguem-ne indigerible..:)

    ResponElimina
  6. Elfree, quin relat! No cal dir-te que la sorpresa final m'ha deixat clavada! hehehe...

    Ni cap ni peus... és boníssim!

    ResponElimina
  7. Aixxxxx, quin final!! Brillant escrit Elfree!

    ResponElimina
  8. Jajaja. Duríssim! I, a voltes, diu que les parets hi senten. Silenci...

    ResponElimina
  9. Aquest final tan sorprenent ens desmunta tota la innocència encantadora que emanava d'aquestes noies.

    ResponElimina
  10. Ostres, si l'Assumpta no hagués fet el seu comentari, jo hauria dit el mateix que ha dit ella, que és el que he pensat en llegir el final! És brutal, amb tota la extensió de la paraula, perquè la pensada és realment bona, però bèstia, no ho negarem. M'ha agradat els noms que has fet servir, es nota que has fet els deures! Bona proposta, quines coses més rares que està generant aquesta imatge...

    ResponElimina
  11. Impressionant, Elfri, El gir final és molt original però també està molt, molt ben escrit. Felicitats!

    ResponElimina
  12. Un final sorprenent que esgarrifa. Ens ho pensarem abans de tornar a un xinès... ;-D

    ResponElimina
  13. Collons! (perdó) però és que aquest final... buffff... quina imaginació més enravessada que tens! ;p

    ResponElimina
  14. Et trobava a faltar per la cafeteria.
    Però si no et sap greu, amb un cafetó en tinc prou, no em ve de gust la tapeta de la casa.

    :)

    ResponElimina
  15. Donaaaaa!! Una cosa és que hi posin gat, a l'arròs, però això... hehehe! Em faràs agafar al·lèrgia als restaurants orientals!

    ResponElimina
  16. Ai!!!!! Final sorprenent. M'has fet venir al cap un fragment d'aquella obra del metge valencià del segle XV, Jaume Roig, que tot i estar escrita en vers era narrativa, un fragment, referit a una posada on servien carn humana, que Raimon recita de meravella. Aquest és el fragment:

    Allí teníem
    de tots potatges,
    de carns salvatges,
    volateria,
    pastisseria,
    molt preciosa,
    la pus famosa
    de tot París.
    En un pastís,
    capolat, trit,
    d’hom cap de dit
    hi fon trobat.
    Fon molt torbat
    qui el conegué;
    reconegué,
    què hi trobaria:
    més hi havia
    un cap d’orella.
    Carn de vedella
    créiem menjàssem
    ans que hi trobàssem
    l’ungla i el dit
    tros mig partit!
    Tots lo miram
    e arbitram
    carn d’hom cert era.
    La pastissera,
    ab dos aidants
    -filles ja grans-,
    era fornera
    e tavernera.
    Dels que hi venien,
    allí bevien,
    alguns mataven,
    carn capolaven,
    feien pastells,
    e dels budells
    feien salsisses
    o llonganisses
    del mon pus fines.
    Mare i fadrines
    quants ne tenien
    tants ne venien,
    e no hi bastaven.
    Elles mataven
    alguns vedells,
    ab la carn d’ells
    tot ho cobrien,
    assaborien
    ab fines salses.
    Les dones falses,
    en un clot tou
    fondo com pou,
    descarnats ossos,
    cames e tossos,
    allí els metien,
    e ja l’omplien
    les fembres braves,
    cruels e praves,
    infels, malvades,
    e celerades,
    abominables.
    Cert, los diables
    com los mataven,
    crec los aidaven,
    e lo dimoni.
    Fas testimoni
    que en mengí prou,
    mai carn ni brou,
    perdius, gallines
    ni francolines,
    de tal sabor,
    tendror, dolçor,
    mai no sentí.
    Per lo matí,
    de totes tres
    feren quarters,
    e llur posada
    fon derrocada, [...]

    ResponElimina
  17. Ostres Elfreelang!
    Quina sorpresa mes macabra... ja ja
    (a Almodóvar li encantarà)
    Em sembla una molt bona idea crear un text a partir d'una pintura... molt ben trobat i escrit!

    ResponElimina
  18. M'han recordat a les àvies de "arsènic per compassió".
    Bon relat, Elfreelang!

    ResponElimina
  19. caram quin guisat tant.....inusual, sort que el salva l'escrit....
    Bona aportació

    ResponElimina
  20. Sensacional, sembla obra d'Alfred Hitchcock!!! Et felicito m'ha sorprès moltíssim, i això no tothom és capaç d'aconseguir-ho!!!

    ResponElimina
  21. Elfree...
    quina por aquestes dues mosses!
    Qualsevol s'hi apropa!

    Un petó guapa!

    ResponElimina
  22. Mmmmmmm, deliciós! I agredolç, és clar.

    ResponElimina
  23. Un relat que m'engega la curiositat per saber més de la història d'aquestes dues xiques. Molt bo!

    ResponElimina
  24. oooh! i a l'altra taula si que tene chop suey, oi?
    molt bo!

    ResponElimina
  25. Elfree, acabes d'encetar la teua època gore. Glups!

    ResponElimina
  26. ooooooooostres... les teves encara són més dolentes que les meves ;)

    escolta, no sé si només em passa a mi, però m'apareix la teva pàgina en blau i les lletres en un gris que no em deixa llegir-les, per fer-ho he de passar el ratolí pel damunt... és greu, doctora? O és que el teu blog ja és així?

    una abraçada

    ResponElimina
  27. Moltíssimes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris....( ei novesflors gràcies pel poema ...descarnats ossos....) Montse no, el meu bloc les lletres estan sobre fons blanc el blau és en els laterals...deu ser culpa de blogger...abraçada per a tu també i una molt gran per a tothom a repartir!
    parèntesi el bloc relats conjunts cada mes en proposa un de relat al voltant d'una imatge ( anima't a participar..)

    ResponElimina
  28. vaja,quina parella de malèfiques!
    m'ha agradat,molt bon relat

    ResponElimina
  29. Gràcies Estonetes, Isabel me n'alegro que us hagi agradat!

    ResponElimina

benvinguts comentaris