El 23 de gener del 2013 El parlament de Catalunya ,escoltant la voluntat del poble, fa una declaració de sobirania , ni en somnis hagués imaginat, cinc, deu anys enrere que això fora possible.....hauria d'estar exultant i fent bots d'alegria i no sé però estic desanimada ( sense ànima ni ànim ) suposo que és general .....la refotuda manera d'entomar la crisi que cada dia ens enfonsa més i més en la misèria, ja no l'econòmica, que és brutal, sinó la moral, l'ètica......esperits miserables ens volen portar a l'anorreament espiritual, corporal i ètic ......corruptes que es premien amb càrrecs de sous milionaris, mentides que es neguen, esvoranc de desigualtats entre una minoria rica i la gran majoria del poble....ni la justícia és justícia quan només podran pleitejar i defensar-se els més rics.... disculpeu però tot plegat és una llosa de marbre esquinçat i brut que impedeix que valorem com cal aquest pas, simbòlic, potser descafeïnat, però d'una importància cabdal.....
A l'altra banda , a les entranyes de la entelèquia de país inexistent que ens colonitza no paren de fer lleis contra el poble, contra nosaltres, és allò de ni comen ni dejan comer ......noticies terribles passen de puntetes....tals com l'haver reconvertit, en deute propi el fons de reserva per pagar les pensions.....qui ha estat? quins són els responsables? qui va decidir vendre' s el deute estranger i invertir en el propi ( equivalent a a invertir en brossa) qui ha jugat així amb el futur dels nostres dies?????? mentrestant ens indignem o alcem la veu per si l'envàs on vas és ridícul o car o no sé què! foteses! davant de tot el que passa, és clar, tothom és ben lliure de concedir els nivells d'importància que cregui convenient, només faltaria......
I celebrem el centenari de la publicació per part de Institut d'Estudis Catalans, de les normes ortogràfiques del català de Pompeu Fabra, importantíssim pas per la llengua catalana .....i altres centenaris com el del mestre Espriu i deixo aquí el gavadal de naixements i morts i fets cabdals que enguany fan cent anys ....Jo destacaria personalment a part de l'any Espriu , Bartomeu Rosselló-Porcel ....la Carmen Amaya balladora internacional que va néixer i viure els seus primers anys a l'immens barri de barraques situat a la platja de la Barceloneta, l' anomenat Somorrostro .....del barri de barraques es va catapultar a la fama , mai va oblidar els seus orígens humils .....
 |
| http://barcelonatienepoder.blogspot.com.es/2012/03/memoria-del-somorrostro.html |
Elfree, m'afegeixo a tot el post, però especialment al teu començament...
ResponEliminaI quina ràbia que fa que no puguem ni gaudir de les bones notícies!
El parlament de Catalunya, escoltant la voluntat del poble, fa una declaració de sobirania , ni en somnis hagués imaginat, cinc, deu anys enrere que això fora possible.....hauria d'estar exultant i fent bots d'alegria i no sé però estic desanimada ( sense ànima ni ànim ) suposo que és general ...
La humiltat ens porta arreu menys a la sobirania, ara hem de ser més del que som si volem éxits
ResponEliminaCom és possible que compartim tan sovint els mateixos estats d'ànim? I que coincidim tant en allò que ens corseca?
ResponEliminaAi, un petonàs molt desanimat...
Estem fent passos per esdevenir un estat independent. De moment està lluny, però hi estem anant. Espanya, posant-se tant de cul, no fa més que convèncer els catalans que encara no estaven convençuts que ha arribat el moment de fer un pas endavant. Els que ja ho estàvem, ja veiem Espanya com una cosa del passat. A mi em passa. En el meu cap Catalunya ja és independent.
ResponEliminaM'enrotllo. El que volia dir és que encara tenim molts vicis i força podridura. Hem de treballar per un estat propi, sí, però també per un estat millor. Quan puguem decidir el nostre futur i gestionar els nostres recursos ho hem de fer amb cap per ser un país millor.
Qui perd els orígens perd la identitat que cantava en Raimon.
ResponEliminaLa plena sobirania més aprop, gairebé a tocar... cal seguir i no afluixar ja que cada cop els problemes ens els faran més grans.
T'entenc perfectament, i compartisc aquest estat d'ànim: cada avanç --petit o gran--, cada bona notícia, que també n'hi han, es veuen sepultats de seguida per una allau de despropòsits, mentides, abusos i arbitrarietats, la majoria amb culpables coneguts però que es mouen en la més absoluta impunitat. Però no queda una altra que seguir excavant entre els enderrocs de cada dia, per evitar que ofeguen del tot els brots verds (els de de veres, no els que ens volen vendre com a tals). I celebrem el que mereix celebrar-se, és clar. Salut i endavant!
ResponEliminaAi, Elfree! Molts som els que estem decebuts.
ResponEliminaPerò el que més em molesta és aquests sentiment d'IMPOTENCIA davant les injustícies, el veure que tots els corruptes se'n surten sense ser castigats i com es reparteixen el pastis sense deixar-nos ni les engrunes.
Però no em de perdre l'esperança, tot i que costa conservar-la, de que entre tots podem aconseguir un país nostre i millor.
Em sento tan identificada amb tot el que dius que no sé si alegrar-me per no estar sola o entristir-me precisament per ser-ne una més. Però no, no em vull enfonsar en aquets fang pudent. Vaig fent la meva petita lluita particular, en el dia a dia, en el meu petit món, i tinc la conciència moooolt tranquil·la i mantinc l'esperança de que això no pot durar sempre i que algun dia farà el tomb.
ResponEliminaÀnims Elfre!
Què puc dir? El que dius tu, i el que diuen els comentaristes anteriors. El que dius del fons de pensions també em va semblar terrible a mi quan ho vaig saber, però el desànim no ha de poder evitar que caminem, ni que siga a poc a poc, això no ho podem permetre.
ResponEliminamai oblidar qui som i d'on venim. Mai.
ResponEliminaAvui, amb tot lo del Crespo encara m'entristeixo una mica més. Hi ha algun polític no corrupte?
Aquest pessimisme esperançat ens portarà a Ítaca.
ResponEliminaEl ansament és el que ens produeix el decensís de què parles. Ningú va dir que fos fàcil. Ningú va dir que no podria ser.
ResponEliminaTal vegada arribarem amb la llengua fora, però ho farem i o podrem celebrar com cal.
Són temps fotuts, Elfree, però comences amb molta força, recordant que som en un punt on cap de nosaltres podia ni tan sols somiar fa molt poc temps! Sí, són temps molt complicats per molts motius, però pel camí passen coses que van tenir esperances. És qüestió que ens hi agafem i remem, remem!!
ResponEliminaus agraeixo infinitament tots els vostres comentaris, disculpeu que no us respongui un a un....moltes gràcies , m'heu aportat molt, com sempre, una abraçada!
ResponElimina