Fragment Elegía a Ramón Sijé -Miguel Hernández-

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.
.
Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.


.

Un mundo raro

Gacela del mercado matutino. García Lorca

Foto del 1936 dreta


1930
amb un amic



Por el arco de Elvira
quiero verte pasar,
para saber tu nombre
y ponerme a llorar.
¿Qué luna gris de las nueve
te desangró la mejilla?
¿Quién recoge tu semilla
de llamaradas en la nieve?
¿Qué alfiler de cactus breve
asesina tu cristal?

Por el arco de Elvira
voy a verte pasar,
para beber tus ojos
y ponerme a llorar.
¡Qué voz para mi castigo
levantas por el mercado!
¡Qué clavel enajenado
en los montones de trigo!
¡Qué lejos estoy contigo,
qué cerca cuando te vas!

Por el arco de Elvira
voy a verte pasar,
para sentir tus muslos
y ponerme a llorar.

Palau de llums.

Entro al palau de la llum avui que el cel és gris. Entro en aquest palau sense que m'hagin convidat. però fujo de la grisor del dia cercant una claror , uns tocs de llum i de color que foragitin els mals averanys de la vida i les tristeses melangioses....la vida imparable segueix...el rellotge no atura el seu tic-tac , batec somort que vol ser carn i sang i pell sense aconseguir-ho....Entro matisant els tocs de pinzell a cops de mirades i esguards....Vull ser princesa d'aquest palau de llum. Vull ser un palau que aculli tothom qui sigui fugitiu fugisser de la foscor i la nit. Vull ser com la llum i moure'm en línia recta i al mateix temps en ones, fent saltets i deixant rastre. Com un polsim d'estels, ales de papallona que se't mor a les mans, núvols pintats de blanc i gris i gotims de pluja escampats arreu com minúsculs petons fets al vent. Entro, m'endinso, provisionalment en aquest palau de llum...palau de llums. Allau de color provocat per un crit. Escolto una sincera riallada com de picarols , que m'arriba de lluny.

Un quadre de Van Gogh

Vull entrar i caminar per aquest carrer de pedra.
Amarar-me de blau, prendre'm un cafè amb llet.
Veure a Vincent pintant, mirar aquest cel .
Escriure en un bloc amb ploma estilogràfica.

Te'n vas anar a ballar

Feia temps que la mort et rondava
però sempre li tancaves la porta
I la mort es quedava ben quieta
i ben lluny perquè no la volies.
Algun cop se t'acostava traïdora
però tu sempre sempre en fugies

Post nubila phoebus em diuen
després dels núvols surt el sol
i deu ser cert però encara no puc
dissipar aquesta presència.

Finalment la mort va ser vencedora
i tu ja no hi eres quan ella va entrar
sense el teu permís a cercar-te.
Te'n vas anar a ballar amb el teu amor
que des del gener t'esperava pacient
en algun racó de l'univers dansaire.

Arc de Sant Martí