Feia temps que la mort et rondava
però sempre li tancaves la porta
I la mort es quedava ben quieta
i ben lluny perquè no la volies.
Algun cop se t'acostava traïdora
però tu sempre sempre en fugies
Post nubila phoebus em diuen
després dels núvols surt el sol
i deu ser cert però encara no puc
dissipar aquesta presència.
Finalment la mort va ser vencedora
i tu ja no hi eres quan ella va entrar
sense el teu permís a cercar-te.
Te'n vas anar a ballar amb el teu amor
que des del gener t'esperava pacient
en algun racó de l'univers dansaire.
Tant de bo sigui així, Elvira, que estigui ballant amb el seu amor, en algun lloc de l'univers dansaire.
ResponEliminaGràcies...espero que sigui així
ResponEliminaÉs cert. Diuen que després de les tempestes arriben les calmes. I, sempre acaba sent així. I cada tempesta necessita el seu temps per arribar a la calma.
ResponEliminaI sempre en moviment en aquest univers de presències-absències...aquí sí que tenim ben poquet a decidir...
Amb el temps, i voldria que se m'entengués bé...acabem pensant..."que me quiten lo bailao" (pel privilegi d'haver disfrutat d'una amistat, una amor, una companyonia, un familiar...).
Però quan ens toca, ens toca.
un petó, Elvira! Em ve de gust donar-te'l!
Gràcies pel petó fanal blau!
ResponEliminaMolt bonic i ple d'esperança perquè al menys està amb qui estimava. Una abraçada!
ResponEliminaooooh quin escrit ple d'amor i dolçor. m'agrda molt! segur que no deixa de dançar alla on és.
ResponElimina