- Tu ja no hi ets i floriran les roses,
- maduraran els blats i el vent tal volta
- desvetllarà secretes melodies;
- tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
- entre el record de tu, que m'acompanyes,
- i aquell esforç, que prou que coneixes,
- de persistir quan res no ens és propici.
- Des d'aquests mots molt tendrament et penso
- mentre la tarda suaument declina.
- Tots els colors proclamen vida nova
- i jo la visc, i en tu se'm representa
- sorprenentment vibrant i harmoniosa.
- No tornaràs mai més, però perdures
- en les coses i en mi de tal manera
- que em costa imaginar-se absent per sempre.
Miquel Martí Pol fragment de lletra a Dolors (llibre d'absències)
No et pots imaginar les emocions que em provoca aquest poema d'en Miquel Martí i Pol. A més a més, el tinc íntimament lligat a l'aroma de la farigola, de debò!
ResponEliminaSuposo que per a tú, també una pèrdua-absència important.
Bon vespre, Elvira.
A mi m'emociona especialment i a més he tingut una pèrdua important ahir mateix i l'he posat...Es curiós això de la farigola...
ResponEliminaBon vespre fanal blau i gràcies
Doncs una abraçada, Elvira!
ResponEliminaUna abraçada, Elvira! Un poema preciós per recordar els que se'n van.
ResponEliminaUn poema que per més conegut que el tingui, que gairebé me'l sé de memòria, sempre m'emociona.
ResponEliminaUna abraçada, Elvira, sempre costa imaginar-nos absents per sempre els que se'n han anat, de fet cost a perquè mai no en són d'absents per sempre, els portem amb nosaltres, en el record, en les paraules i en el silencis.
Moltes gràcies fanal, kweilan, Carme per les vostres paraules.
ResponEliminaI per les vostres abraçades! Us abraço també!
ResponEliminaJo, d'una forma molt curiosa, vaig conéixer a Miquel Martí i Pol gràcies a la poesia d'en Llac. Des de llavors, tot i que sóc més de prosa que d'altra cosa, és, al meu parer, un dels millors poetes que ha parit Catalunya.
ResponEliminaSànset
Jo no coneixia massa de l'obra de Miquel Martí Pol i gràcies a tots els blogàires de la catosfera cada dia l'admiro més...
ResponEliminaEl poema que has triat és d'aquells que emociona, que fa néixer i reviure moltes emocions...
Gràcies Sànset, Assumpta....Martí Pol era una gran persona i un gran poeta
ResponEliminaOstres, llegia i m'emocionava, pensava que l'havies escrit tu... I res, al final veig en nom d'en Martí, per alguna cosa, és el meu poeta en llengua catalana preferit, tot el meu estil parteix d'ell, tot i que amb altres característiques clar, pròpies de la manera de ser d'un mateix...
ResponEliminaUn bonic poema.
Per cert, una pregunta: que prefereixes Spinoza o Kierkegard? És que mira, parlo sempre amb un amic filòsof, però ell és d'arrel cristiana... I tot i que em fascina Kierkegard, no sé, sempre m'ha atret Spinoza, tot i que no he llegit mai res d'ell...
Apa, profe, espero els teus consells... :-)
Una abraçada!
Prefereixo Spinoza , Alexandre...una bona manera de llegir a Spinoza és abans llegir algun llibre d'un filòsof francès contemporani i viu: André Comte Sponville que és "fan" d¡Epicur, Spinoza i altres....o un llibrets divulgatius molt ben escrits sobre filosofia : La felicitat segons Spinoza, Maite Laurrari, Filosofia per a profans...i després Spinoza en directe : Ética
ResponEliminaAbraçada gran!
Genial Elvira. Ja m'ho pensava jo... existeix un llibre d'un neuropsiquiatra, basat en fonaments d'Espinoza, que fa molt bona pinta...
ResponEliminaBé, ara estic llegint una mica a Sartre, així que més endavant, llegiré el que em dius tu, i més endavant a Spinoza mateix.
Pensa que provinc de Cioran, Nietzche, i Shopenhauer, com a referents filosófics... Així que mira, crec que Spinoza, em farà molt el pes.
Una abraçada molt gran!
Bufa! Cioran durant anys va ser un dels meus filòsofs més llegits...obviament Nietszche per descomptat i Shopenhauer l'he llegit menys (tenia molta mala jeia)Spinoza has de tenir en compte que és del segle XVII
ResponEliminaOstres, doncs jo Cioran, n'he llegit un munt de llibres, el que més. I bé, podriem dir que és el meu gran influent en molts aspectes. Però bé, m'agradaria fer una mica d'evolució (que és humana), i partir d'idees de Cioran, però cap a una basant una mica més existencialista (sense caure en tòpics absurds però). Spinoza, sé que és del XVII, però qui sap, algú diu que ha sigut l'home més savi del món... M'agrada el fet de què sigui racionalista, panteísta (en part), i una mica escèptic. Però clar, com t'ho dius, millor llegir els seus hereus, que ja tenen a la mà els coneixaments científics actuals.
ResponEliminaApa, una abraçada!